Xavier Rambla Sociologia

Article a Pensem.cat

Enllaço també aquí les presentacions i els vídeos que  he elaborat per preparar docència online durant el temps de confinament.

Aquests materials formen part de l’assignatura Societat de la Informació, dels graus d’Empresa i Tecnologia i de Gestió Aeronàutica de la UAB.

2_Governança_Part1    Vídeo aquí

2_Governança_Part2 Vídeo aquí

POSTER (ABJOVES Eina 1 Prevenció cast)

Entre 2013 y 2016 el projecte ABJOVES ha estudiado varias políticas que intentan apoyar a los estudiantes expuestos al riesgo de dejar la escuela sin graduarse. Ha observado que dos factores agravan el problema indirectamente.

En primer lugar, el índice estatus económico, social y cultural (Status ESC) de las familias es el factor determinante de los rendimientos educativos en toda la muestra de la prueba PISA de la OCDE (OECD, 2003). Este índice se calcula a partir del estatus laboral de los padres, de su riqueza y de sus recursos culturales. Puesto que desde 2008 la crisis económica ha perjudicado a muchas familias, esta precariedad también amenaza los resultados académicos de sus hijos e hijas (OECD, 2016). La coyuntura económica, pues, ha actuado en sentido negativo.

En segundo lugar, la segregación socio-económica separa a los estudiantes según su clase social. La concentración del alumnado más vulnerable en unas mismas escuelas, a menudo, les empuja a abandonar (OECD, 2012). Hace diez años la burbuja inmobiliaria dispersó a la población en urbanizaciones que no reflejan la diversidad social de las ciudades más consolidadas. Hoy en día la subida de los alquileres otra vez separa a los jóvenes según los recursos de sus familias.

Para hacer frente a estos factores negativos, la OCDE y la Comisión Europea proponen políticas preventivas. En primer lugar, piden evitar la repetición de curso y el agrupamiento por nivel académico. De hecho, estos remedios son peores que la enfermedad, ya que las decisiones de repetir y agrupar muchas veces confunden los criterios académicos con prejuicios sociales y culturales.

En segundo lugar, proponen sistemas controlados de elección de escuela. Reclaman que todos los centros sigan los mismos criterios de matriculación para todo el mundo. Además, desaconsejan que envíen mensajes diferentes a diferentes públicos, y hagan la vista gorda con las irregularidades en el empadronamiento u otros procedimientos relacionados. Se trata de evitar que las escuelas más prestigiosas seleccionen a los mejores estudiantes y desanimen la entrada de quienes tienen más dificultades. En esta línea, la prevención del abandono también incide en la necesidad de distribuir los recursos de acuerdo con las necesidades de los estudiantes evitando ventajas y agravios comparativos entre tipos de centros.

En tercer lugar, la educación post-obligatoria también puede ayudar en la prevención. Aquí es preciso aproximar los itinerarios de bachillerato y educación profesional, y a su vez, facilitar la transición entre ellos. Si no acaban convenciendo a los jóvenes, es imprescindible que sus primeras opciones se puedan reconducir sin demasiados traumas.

El póster presenta estas ideas de izquierda a derecha. En general, la desigualdad agrava el riesgo de abandono prematuro (AEP), mientras que la igualdad (o las medidas dirigidas a suavizar la desigualdad) actúan en contra de este riesgo. El AEP se sitúa en el centro de las preocupaciones sobre la educación porque levanta un muro que cierra las oportunidades vitales de muchas personas.

Bibliografia

OECD (2003), “PISA Index of Economic, Social and Cultural Status (ESCS)”, in OECD Glossary of Statistical Terms, OECD Publishing, Paris. URL: https://stats.oecd.org/glossary

OECD (2012), Equity and Quality in Education: Supporting Disadvantaged Students and Schools, OECD Publishing, Paris.

OECD (2014), “Executive summary”, in OECD Employment Outlook 2014, OECD Publishing, Paris.
DOI: http://dx.doi.org/10.1787/empl_outlook-2014-3-en

OECD (2016) Inequality, URL: http://www.oecd.org/social/inequality.htm Accessed: 20 July 2016.

Una cadena de valor abasta tot el ventall d’activitats necessàries per concebre, dissenyar, produir i vendre un producte. Inclou la manera d’obtenir les matèries primeres. A hores d’ara la majoria de cadenes de valor són globals per tal com aquestes activitats es distribueixen per tot el món (aquí). Diverses organitzacions privades intenten establir una regulació transnacional de les cadenes globals de valor. No és difícil constituir organitzacions d’aquesta mena; en general, fundar-les comporta uns costos d’instal·lació moderats (aquí).

La Universitat de Duke i un centre de negocis han endegat un projecte per tal d’afavorir la regulació voluntària per part de les empreses. La proposta consisteix a fer recomanacions precises a partir de les troballes de recerques sobre les qüestions socials, econòmiques i ambientals relacionades amb una determinada cadena de valor (aquí).

Després de la tragèdia de Rana Plaza de 2013, l’Organització Internacional del Treball i el govern de Bangla Desh han desplegat un sistema d’inspecció de les fàbriques que treballen al país per a les cadenes de valor del sector tèxtil (aquí).

És important analitzar diversos aspectes de les cadenes globals de valor, com ara els següents:

• A qui interpel·len els Objectius de Desenvolupament Sostenible? Es poden assolir mitjançant acords entre actors privats? O cal que les autoritats públiques de les Nacions Unides intervinguin per garantir els drets humans?
• Com poden els moviments socials incidir sobre les cadenes globals de valor?
• Fins a quin punt els mètodes de la Universitat de Duke i de l’Organització Internacional del Treball contribueixen a bastir sistemes de governança global que siguin cosmopolites i donin respostes fortes als dilemes dels drets humans?

La societat de la informació i del coneixement atorga un valor molt elevat a la innovació. Si bé un sector reduït  de la població hi treballa per desenvolupar innovacions molt avançades, el cert és que en països com el Regne Unit gairebé la meitat de la força de treball fa un ús molt intensiu del coneixement per dur a terme la seva feina (vg. Walby, 2011). Aquestes dues menes d’activitats acaben generant nous productes i nous processos de treball. Alhora, la innovació adopta formes molt diferents segons si els dominis sòcio-tècnics de les finances i de la societat civil contribueixen a generar-la (vg. Sassen, 2012).

Les innovacions que es relacionen estretament amb les finances són les que atrauen inversors que esperen rendibilitzar una patent. Per aquesta mena d’innovacions, la clau és que l’estratègia de les empreses promotores sigui convincent (vg. model EFQM) a banda del triangle social de confiança, autoritat i cooperació que es pugui establir entre les persones que hi treballen (vg, Sennett, 2012). En la mesura que són el producte de la visió més restrictiva de l’economia del coneixement (vg. Walby, 2011), són força impermeables a les polítiques laborals i el caràcter sistèmic i geogràfic dels sistemes d’innovació (vg. Lundvall, 2007).

Quan la societat civil contribueix a la innovació, la definició dels problemes és molt plural. La peça clau de les organitzacions implicades radica en la definició participativa de l’estratègia per part d’un ventall de “stakeholders” (vg. model EFQM). La utilització del coneixement en el sentit més ampli del que pugui ser una economia del coneixement és decisiva (vg. Walby, 2011). Els sistemes nacionals d’innovació entren en contacte amb la societat civil, que aporta alguns dels elements determinants del conjunt. Aquests sistemes no estan configurats tan sols per les empreses i les interaccions entre elles sinó també per cercles molt més amplis que inclouen l’estat del benestar, l’educació, el sistema fiscal, la mobilitat i altres aspectes (vg. Lundvall, 2007) . Per exemple, moltes idees de la Amsterdam Smart City provenen de la societat civil. A més a més, als països d’Europa central i a Escandinàvia la coordinació entre els governs i dos components de la societat civil, com ara són les patronals i els sindicats, han bastit sistemes de formació professional molt efectius.

Tanmateix, les finances i la societat civil no disposen dels mateixos recursos de poder:

Thus I would argue that finance succeeds in escaping conventional formats
when two or more financial exchanges merge and thereby constitute a net-
worked platform, allowing them to maximize the utilities of network technol-
ogies (Sassen 2008, chapters 7 and 8). In this sense, I would argue that
finance has been far ahead of civil society in the use of networked technologies.
It has actually invented new formats to accommodate its use: multi-sited net-
worked platforms, where each financial centre is a node in the network. Civil
society organizations have had many obstacles put in their way towards these
types of networked arrangements. In many ways, they have been forced to
take the form of incorporated firms rather than networked platforms. There
is, in my analysis, a political issue here that is yet another variable that contrib-
utes to produce diverse socio-digital formations even when based on similar
network technologies (Sassen, 2012: pag, 4)

Aquesta anàlisi de la societat de la informació desperta un seguit de preguntes molt rellevants:

• De quina manera la gestió de les organitzacions afavoreix innovacions més rellevants per a les finances?
• De quina manera la gestió de les organitzacions afavoreix innovacions més rellevants per a la societat civil?
• Els conceptes més ampli i més restringit de l’economia del coneixement modelen les connexions entre la gestió i la innovació?
• De quina manera les polítiques laborals afavoreixen la innovació? Fins a quin punt intervenen a configurar sistemes nacionals d’innovació?
• De quin domini sòcio-tècnic (les finances o la societat civil) sorgeixen normalment les innovacions socials digitals que fan noves aportacions a la mobilitat, els serveis a les persones i les ciutats sostenibles?

El concepte de societat de la informació fa referència a un ventall de transformacions socials. Entre d’altres, és important destacar les següents:

• Les polítiques laborals, en darrera instància, adopten noves maneres de coordinar l’oferta i la demanda de treball i d’habilitats. A l’hora de dissenyar una política laboral els governs afronten un dilema entre dues opcions. D’una banda, poden triar l’estratègia de reformar la legislació que es va estendre a mitjan segle vint, la qual protegia els llocs de treball amb indemnitzacions d’acomiadament, un concepte restringit dels contractes eventuals i un ampli abast dels convenis col·lectius. De l’altra, poden facilitar la complexa articulació institucional d’un “transitional labour market”. Aquesta articulació institucional es basa en les polítiques actives d’ocupació, la prevenció dels riscos físics i psico-socials per a la salut laboral, l’educació i formació al llarg de tota la vida, i altres dispositius, per tal d’acompanyar tothom al llarg de les transicions entre un ventall de situacions en què es pot trobar en diversos moments de la vida; per exemple, el pas dels estudis a l’ocupació, de la dedicació plena a la feina a la conciliació amb responsabilitats familiars, i viceversa, d’una feina a una altra, de l’atur a l’ocupació, i de l’ocupació a la jubilació.
• Si bé la gestió fordista de les organitzacions es basava en uns processos estables durant molt de temps, ara la gestió de qualitat depèn d’establir sinergies variables entre l’estratègia, les processos (primaris i de suport) i els resultats. La gestió del coneixement esdevé un procés de suport determinant, per exemple a l’hora d’arribar a posicions clau en una cadena global de valor. És complexa en si mateixa perquè no depèn tant de crear un repositori com de precisar a quin nivell de l’organització s’ha de compartir el coneixement i com es converteix el coneixement tàcit en explícit, i a l’inrevés. Tot plegat estableix equilibris variables.
• Un altre tret de la societat de la informació és el sorgiment d’una xarxa de ciutats globals. Aquests centres sovint estan més relacionats entre si que amb els territoris contigus, concentren persones de tot arreu que poden engegar activitats molt creatives, i esdevenen els escenaris de lluites polítiques que reverberen pertot. La geografia de territoris estatals persisteix però a sobre s’hi sobreposa aquesta geografia de xarxes.
• A la societat de la informació la producció s’organitza en cadenes globals de valor en què el disseny, la producció i la venda dels productes es realitzen en llocs diferents, que tanmateix estableixen relacions variables entre si. Els sistemes nacionals o regionals d’innovació, constituïts bàsicament a través de la cooperació entre empreses i les sinergies entre els sectors econòmics i les polítiques públics, sovint aconsegueixen ubicar-se en les posicions estratègiques de les cadenes globals de valor.

El fet és que les desigualtats distorsionen les possibles sinergies entre tots aquests fenòmens. Per exemple, polaritzen el nivell d’instrucció i les habilitats de la població ocupada, malmeten els resultats de l’organització per als seus treballadors, exacerben les tensions a les ciutats globals, i entorpeixen els possibles efectes positius entre la cooperació empresarial i les polítiques socials.

Tot plegat es resumeix en aquest mapa conceptual

SI 2015-16 Mapa Conceptual

A partir d’aquesta reflexió general, trieu i responeu una d’aquestes dues preguntes en 1500 paraules:

1. De quina manera les desigualtats afecten les connexions entre la gestió de les organitzacions (sobretot pel que fa a la gestió del coneixement) i les cadenes globals de valor? Podeu prendre els textos de Walby, Lundvall i Stiglitz com a referència.
2. De quina manera les desigualtats afecten les connexions entre les ciutats globals i les cadenes globals de valor? Podeu prendre com a referència els textos de Walby, Lundvall i Sassen.

Aquests dies a la Facultat d’Economia i Empresa de la UAB es troba el diari El Economista. Si hi busqueu notícies sobre la innovació, trobareu que la immensa majoria fan referència a la invenció de nous productes (per exemple). La secció The Innovation Revolution de Project Syndicate apunta cap a la mateixa direcció (aquí): fàrmacs i productes relacionats amb la salut, “big data”, gestió del risc, eines per valorar productes a les xarxes socials, etcètera. Aquesta imatge de les onades d’innovació dels productes que amaren tota l’economia, o tot el món, és la més comuna, desperta més interès mediàtic, i sembla la més evident a primera vista. De fet, atrau inversions en empreses de biotecnologia, en recerca de nous materials, i desperta l’interès de les grans empreses d’internet perquè l’accés arribi als més pobres del món (p.ex. Mark Zuckerberg).

Tanmateix, moltes recerques sobre la innovació destaquen la importància de l’acumulació de petites innovaciones, que procedeix gota a gota, i normalment sorgeix d’una trama de relacions socials anomenada “sistema nacional d’innovació” (feu-hi un cop d’ull a la Wikipedia). Alguns clàssics del management remarquen aquesta mateixa idea. Llegiu aquest paràgraf del sociòleg Peter Drucker:

“How much of innovation is inspiration, and how much is hard work? If it’s mainly the former, then management’s role is limited: Hire the right people, and get out of their way. If it’s largely the latter, management must play a more vigorous role: Establish the right roles and processes, set clear goals and relevant measures, and review progress at every step. Peter Drucker, with the masterly subtlety that is his trademark, comes down somewhere in the middle. Yes, he writes in this article, innovation is real work, and it can and should be managed like any other corporate function. But that doesn’t mean it’s the same as other business activities. Indeed, innovation is the work of knowing rather than doing” (aquí).

Quan el psicòleg Chris Argyris va elaborar el concepte d’aprenentatge de doble volta (aquí) també va adoptar aquesta idea de la innovació gota a gota. Fixeu-vos que això ve a ser la fletxa inferior dels Model Criteria del EFQM (aquí).

Doncs bé, la importància de la innovació arrelada a l’organització, que s’esdevé gota a tota, insipra tot un seguit de preguntes de recerca força interessants. D’una banda, la interfície en què la tecnologia interactua amb l’empresa té lloc a través de molts processos d’aquesta mena. Per exemple, es pot investigar fins a quin punt els ERPs serveixen per a la gestió de cadenes (com diu la Wikipedia a l’apartat Disadvantages, aquí). D’altra banda, les innovaciones contínues de les organitzacions sense ànim de lucre han donat un munt de lliçons a la gestió d’empreses. També ho va remarcar en Peter Drucker (aquí). Avui en dia l’economia del bé comú (aquí) o la banca ètica han reprès aquesta idea.

Next Autumn the UN will approve a set of 17 Sustainable Development Goals (SDGs) to be achieved by 2030. While some NGOs praise the breadth and ambition of the approach, some think tanks argue that a more rigorous calculation recommends to concentrate endeavours on a few actions with the highest likely effectiveness as measured in economic terms.

This debate retrieves old normative issues concerning social change and human progress. For instance, is there a single path to progress? Can socio-economic development become universal? Does the earth contain enough resources for 7 billion people?

It also has to do with classical and current analytic debates on social change. For instance, does rational choice lead change? Do powerful social agents influence on the views and actions of other people? Is social change the consequence of social agency (either through aggregation of rational decisions or the outcome of conflicts)?

In the first term of the 2015-16 academic year, the course on Social Change and Globalisation will address these debates. Have a look at this video introducing the course.

Who decides on taxes? While empirical evidence shows that governments mostly do so, recent proposals are opening the debate on global taxes. Should a global tax on wealth be implemented? Thomas Piketty has made this suggestion, which at least could be implemented at the scale of the European Union. However, a wider debate on legitimacy starts immediately. Do taxpayers have to fund authorities who are not directly accountable by means of ellections?

Does Nancy Fraser’s three-dimensional definition of global justice account for all the relevant issues? Philosopher Nancy Frazer proposed a three-dimensional definition of cosmopolitan justice that takes into account a wide array of concerns. Maybe you find some suggestions in her work. She proposes to distinguish distribution (e.g. Piketty’s global wealth tax, Tobin’s tax on financial transactions), recognition (e.g., rights of ethnic minorities, multilingualism, LGBT rights) and participation (global civil society, deliberative development)

Albeit difficult, the distinction between the influence of power in defining the MDGs and the normative underpinning of the MDGs is very helpful. We can discuss if these goals are grounded on human rights, capabilities or justice, and have arguments to both agree (e.g. with Amartya Sen or Martha Nussbaum) or to disagree. Some critics argue that “development” is a Western discourse that disrupts native political projects in the Global South (e.g. Arturo Escobar and Vandana Shiva). Crucial to the social analysis of development is the observation that the empirical evidence that politics has been at stake does not automatically refute the normative theories on global justice. Some authors propose to recognise a complex and multi-lateral ecology of knowledges but not necessarily to conclude that any claim concerning validity is so consistent as any other one. There is no point in conflating the appraisal of validity with the analysis of the social relations embedded in knowledge. Such an intellectual operation is neither  coherent in logical terms nor respectful of cultural diversity in ethical terms.

Hans Rosling and Richard Wilkinson clearly show that development cannot be reduced to the GDP per capita. Despite some very general correlations, public health does  not only depend on economic growth. Moreover, compelling evidence unveils the harmful effects of inequality for public health. So, public health does not only depend on biological factors or material power but also on the political economy. Power relations dramatically impinge so much on political decision-making and economic distribution that eventually have consequences for public health.