Xavier Rambla Sociologia

For the last decades Brazil has overcome the Philippines regarding the UNDP  indexes of education and life expectancy. These disparate trends highlight the diversity of middle-income countries. Although Brazil and the Phillippines have suffered in a similar way from the so-called “middle-income trap“, their human development has not followed a correlative pattern. I have analysed the factors of these trends in a recent publication.

A particular correlation with the patterns of education policy transfer is telling. Both countries have repeatedly adopted the policies widely sponsored by the International Financial Institutions since the eighties. Some time ago the Philippines was also cited a best practice of the Green Revolution.

However, Brazil struggled to adopt a different view regarding social policies. Its main conditional cash transfer scheme, Bolsa Familia, was initially a local initiative but became a popular programme for most international organisations. The administrations of Inácio Lula da Silva and Dilma Rousseff also engaged in multi-layered consultation to design and implement Federal plans for Education, as required by the 1988 Constitution. At the same time, an array of political players built coalitions which promoted diverging but related views of education policy. Thus, the Global Campaign for Education allied with teacher unions, Federal, state and local administrations as well as international organisations such as UNESCO and the Organisation of Ibero-American States. The business community also searched for the support of the World Bank to launch the Todos pela Educaçao campaign. Did this dense network of collaboration foster an improving trend of human and educational development? Statistical trends were remarkably positive since the nineties. How was conflict managed within the frame of this civil society? Looking at the impeachment of President Rousseff, it is obvious that conflict was a powerful underlying process. This is really an intriguing case for further research

La “societat del coneixement” es caracteritza per un seguit de canvis socials que combinen processos visibles a les escales geogràfiques local, estatal i global. Per especialitzar-se en la gestió empresarial, la gestió pública o la intervenció social a través del tercer sector, una persona ha de comprendre fenòmens com ara l’enormitat de les finances, la configuració de cadenes globals de valor, la formació de sistemes regionals i estatals d’innovació, o bé la importància estratègia de la gestió del coneixement i la formació de xarxes urbanes globals.

Com s’aprèn a gestionar les innovacions en aquest context? Certament cal adquirir i aplicar un ventall de coneixements teòrics de diverses branques de les ciències socials. Però no n’hi ha prou. El panorama és prou complex perquè un/a professional necessiti sovint expressar la seva opinió experta sobre diversos temes. I això només s’aprèn amb una pràctica ben orientada per la teoria. A més a més, és imprescindible organitzar el propi treball amb autonomia, i comunicar idees amb eficàcia.

És molt difícil de desenvolupar aquests aprenentatges si la docència universitària consisteix tan sols a donar i rebre classes magistrals, i proposar i resoldre exercicis. Aquesta pauta normalment implica que els estudiants reparteixen la seva atenció entre llargs períodes de molt baixa intensitat i un o dos moments de màxima tensió en les corresponents èpoques d’exàmens. En canvi, per adquirir i aplicar coneixements teòrics alhora que hom aprèn a formular judicis especialitzats, organitzar-se i comunicar, cal tot un altre plantejament del treball de docència i aprenentatge. Per això és necessari prestar un nivell mitjà d’atenció a un ventall d’activitats durant tres o quatre mesos, i en tot cas baixar la guàrdia quan tan sols es tracta de completar els informes que ja s’han anat esbossant al llarg d’aquest temps. El gràfic adjunt perfila les dues pautes (corba-atencio).

Per tant, a més de classes magistrals i exercicis, aquesta mena d’aprenentatges requereixen altres eines. L’aprenentatge basat en problemes, l’elaboració de diaris, el b-learning i la participació en relacions intergeneracionals poden ser alguns instruments molt apropiats per assolir aquesta fita.