Xavier Rambla Sociologia

Altre lloc Blogs.uab.cat

Archive for maig, 2011

maig 25 2011

Prostitució i violència

Existeix una intensa polèmica sobre la violència i la prostitució. Les ciències socials han estudiat sistemàticament les formes de la violència que van més enllà de l’agressió física, com ara l’insult, l’amenaça, l’aïllament de la pròpia xarxa social, la difamació o altres. Doncs bé, un seguit de recerques ha mostrat que les prostitutes pateixen sovint totes aquestes formes de violència (en podeu trobar una referència explícita en aquesta entrada de la Wikipedia en anglès –Feminist Views on Prostitution– si bé les entrades catalana i castellana sobre la prostitució en general també contenen informació interessant). Donades aquestes circumstàncies, la controvèrsia gira al voltant de la necessitat de regular o abolir la prostitució.

Un recent escàndol sexual ha palesat el risc d’assalt sexual que pateixen les dones que treballen com a netejadores als hotels, sovint als de més luxe. És important remarcar que en aquest cas el triangle entre el sexe, els diners i la coacció es pot establir al bell mig de les condicions laborals regulars. Aquesta altra dada és una prova més de les connexions entre la violència i la prostitució? Vet aquí una qüestió que es pot recercar a partir d’una lectura atenta de la premsa publicada a Internet.


No hi ha comentaris

maig 23 2011

Consequences of financialisation

A former post introduced the causes of financialisation by summarising the ideas discussed in the course on Social Structure and Change (2010-11) and retrieving the film Inside Job. Similarly, the documentary Let’s Make Money highlights the effects of this phenomenon.

Essentially speaking, three main consequences are identified:

1. Exacerbating income inequalities, as already observed by the HDR 2010 (pp. 72-3) and analysed by many students.

2. Environmental damage. Apparent cases are those of mining in Ghana, cotton crops plantations in Burkina Faso, and urban developments in Spain. Maybe this impact is not so obvious, and likely it is more difficult to estimate by statistics, but these examples really suggest some relevant connections.

3. Constrained democracies. The illustrations showed in the film focus on international financial organisations, certainly, but also find out other examples in policy decisions on public transport in Vienna, urban strategies in Spain (again), and the making of a financial paradise in Jersey. The point is to what extent  democratic states reinforce their executive branches, at the cost of marginalising parliamentary and public debate, in order to link their economies to the global trends in favour of financialisation. Like implications for the environment, this impact is not very visible at first sight.


No hi ha comentaris

maig 20 2011

Multidimensional poverty in the European Union

In 2010 the Multidimensional Poverty Index was published for the first time. This indicator takes income into account, certainly, but it also synthesizes relevant information about education (schooling and enrolment), health (child mortality and bad nutrition) as well as an array of possible material deprivations (concerning electricity, drink water, sanitation, cooking fuel and others). Remarkably, it reports on the worldwide inequality between such regions as Sub-Saharan Africa and Southern Asia, on the poorer side, and others like the OECD and some Asian countries, in the richer one, with big regions like Latin America standing somewhere in the middle. But the MPI also unveils rampant divides within all these countries regardless of their average status as underdeveloped, intermediate, emergent or developed.

By reading official data carefully and looking at some bibliographical sources, students in the Social Structure and Change at UAB (2010-11) have convincingly shown that these internal inequalities also affect European societies. For instance, they have produced sound reports of gender disparities concerning labour and income in the better-off countries (e.g. the Netherlands), destitution affecting some minorities such as the Roma in Slovakia, multidimensional child poverty in the UK, or crucial institutional effects of welfare regimes on patterns of household poverty in Estonia and Spain.


No hi ha comentaris

maig 20 2011

Comparar el desenvolupament humà de diferents països

Les Nacions Unides fa vint anys que comparen sistemàticament el producte econòmic, la salut pública i els avenços educatius de tots els països del món. Aquestes estadístiques han fet palès que el creixement econòmic no és l’únic factor d’aquest desenvolupament humà, sinó que molt sovint en determinats països els progressos de la salut i de l’educació han estat més ràpids i consistents que els increments del producte econòmic d’un país. A hores d’ara és possible estudiar aquest fenomen fent servir les dades del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament alhora que una gran quantitat d’informació que les bases de dades bibliogràfiques i els articles més complets de la Wikipedia posen a l’abast.


No hi ha comentaris

maig 13 2011

Progress and Multidimensional Poverty

Despite inequalities and wars, world average health and income has dramatically improved for the last two hundred years. See these two videos about the relationship between public health and socio-economic development, for instance.

However, the 2010 Human Development Report clearly shows that many people still lack a minimum income, drop out of school very early, live in very poorly conditioned dwellings and live less years than others.

Do these problems depend on per capita income? Partially, but some exceptions are very significant. For example, in India the state of Kerala has achieved quite good health indicators with a low income per capita. The question, then, is why.


No hi ha comentaris

maig 09 2011

Sociología de los programas “welfare-to-work”: la denigración del colectivo beneficiario

Durante los años noventa se ha consagrado la idea política de que las antiguas formas de protección social mediante la garantía de rentas debían dejar paso a nuevas formas inspiradas en la promoción individual, el contrato de inserción social y el compromiso personal para con el propio destino. En Estados Unidos este tipo de programas se han venido a conocer como “welfare-to-work” o “workfare”, en Europa se han popularizado con el nombre de políticas de inclusión social, y el Banco Mundial los ha difundido por todo el mundo como programas de rentas condicionadas. En esencia, se trata de imponer condiciones a quien recibe un subsidio social a fin de que consiga salir de la pobreza y de la exclusión social aprendiendo a desenvolverse por sí mismo o por sí misma (aquí, el género no es sólo cuestión de corrección política).

Esta fue una de las soluciones aplicadas en Argentina como respuesta a la devastadora crisis de 2001-02. En aquel momento se puso en marcha el Plan de Jefas y Jefes de Hogar Desempleados, que más adelante se tradujo en dos sistemas distintos, un seguro de paro y una renta de inclusión social (Plan Familias para la Inclusión Social). Sin duda, aquellas ayudas tuvieron un efecto importante para mitigar las condiciones de indigencia en que una buena parte de la población se encontraba en aquellos momentos, y han seguido atenuando algunos de los rigores extremos de la pobreza durante los años siguientes.

Pero una serie de investigaciones muestran que los programas de “welfare-to-work” han reactivado el mecanismo social que el sociólogo clásico Georg Simmel identificó en las instituciones decimonónicas de asistencia social. Entonces como ahora el pobre se define como beneficiario/a de una ayuda de la que debe mostrarse merecedor/a cumpliendo una serie de condiciones que le son impuestas como producto de una norma social. Ello redunda en una enorme dificultad para mantener una identidad social digna, a pesar de las intenciones de activar sus capacidades inscritas en las nuevas políticas de lucha contra la pobreza.

Además de las carencias materiales, en Argentina esta denigración del colectivo beneficiario ha generado una serie de problemas específicos que acaban por “producir pobreza” en lugar de contrarrestarla. En primer lugar, los planes sociales se han institucionalizado como una solución transitoria de emergencia, de ningún modo como un derecho social. En segundo lugar, las condiciones adscritas a los subsidios han provocado que la inmensa mayoría de hombres se haya acogido al seguro de desempleo mientras que eran las mujeres las beneficiarias del Plan Familias. Y en tercer, lugar en este sistema de protección social se ha inmiscuido el juego de las fuerzas políticas locales, que pugnan por cooptar a unos u otros movimientos sociales a base de complementar las ayudas federales con planes provinciales o municipales ad hoc.

Un artículo sobre el tema:

Rambla, X.; Jacovkis, J. (2011) “Entre la gestión y la producción de la pobreza. Un análisis del discurso oficial sobre el Programa Familias para la Inclusión Social en Argentina“, Convergencia. Revista de Ciencias Sociales, vol. 18, núm. 56, mayo-agosto, 2011, pp. 157-179.


No hi ha comentaris

maig 06 2011

L’entrevista- cop- de- puny, és útil per fer un treball de recerca?

Al llarg de les meves tutories amb estudiants de batxillerat que fan el seu treball de recerca he observat que la seva manera de fer entrevistes, sovint, consisteix a donar cops de puny a l’interlocutor. Amb això vull dir que repetiu la manera de preguntar pròpia dels periodistes, que sovint busquen les contradiccions o les declaracions escandaloses dels seus entrevistats. El fet és que això realment no serveix de gaire per obtenir informacions o per esbrinar quina és la perspectiva d’algú sobre un tema. Amb sort, si es deixa, li arrenqueu una frase cèlebre a algú, però mai no obteniu gaire pistes informatives ni molt menys us feu una idea del seu pensament.

L’entrevista sociològica no es fa pas així. Quan tens una conversa amb una altra persona perquè vols recercar una qüestió, el que necessites és que t’informi o que t’expliqui el seu punt de vista. Tècnicament, l’entrevista estructurada és la millor eina per obtenir informació, ja que parteix d’un guió de preguntes molt pensades i molt ben ordenades d’acord amb una pauta clara. Per exemple, si vols saber què fa una empresa, has de pensar en totes les seves activitats de producció, marketing, qualitat, recursos humans i finançament, entre altres, i fer les preguntes endreçades perquè et donint tots aquests detalls. D’altra banda, l’entrevista semi-enfocada serveix per esbrinar els punts de vista aliens, en la mesura que demana a una persona de parlar una estona sobre un tema que li has introduït breument. Per fer-ne una d’aquesta mena, cal pensar com presenteu aquesta introducció, primer, i quines preguntes us guardeu a la màniga per rellançar-les en cas que l’entrevistat no entri en matèria, després. Per exemple, si voleu estudiar un conflicte urbà sobre les molèsties provocades per les obres públiques (com ara, el túnel de l’AVE sota l’Eixample), heu de decidir com feu una breu presentació del problema a la persona amb qui parlareu, i alhora, quines són aquelles preguntes que li voldríeu fer de totes totes. El més pràctic, en aquest cas, és que deixeu aquesta persona que vagi parlant i només li feu aquestes preguntes cap al final, si ell o ella no n’ha dit res.

Un altre consell. És necessari gravar les entrevistes i després transcriure-les senceres per adonar-se’n de totes les implicacions del discurs de l’altra persona. Penseu a fer poques entrevistes, per tant, trieu amb molta cura les persones a qui us adreçareu, i més endavant programeu unes quatre hores de transcripció per cada hora de gravació.

Però això no és tot, perquè abans de pensar en l’entrevista cal pensar en l’objectiu de la vostra recerca. Aquest serà el tema d’una altra entrada.

Un llibre sobre com fer entrevistes sociològiques:

S. J. Taylor | R. Bogdan (1987) Introducción a los métodos cualitativos de investigación. Barcelona: Paidós.


No hi ha comentaris

maig 03 2011

Manifesto para um mundo melhor

Un grup de científics socials portuguesos han promogut el Manifesto para um mundo melhor sobre la crisi actual. M’hi he afegit.


No hi ha comentaris

maig 01 2011

Causes of financialisation

Recently, the film Inside Job denounced the hidden interests of the Wall Street corporations and a group of scholars who eventually provoked the financial crash in 2008. According to the film, by inventing and accrediting new complex financial assets, they compelled the whole industry to engage in very risky practices that created a huge bubble. Afterwards, most of them have disguised their role in the story, and hardly anybody has been prosecuted.

The essays of students in the Social Structure and Change course (2010-11) convincingly show how this global trend resonated in quite varied ways in many countries. Thus, some countries tried to avail of the bubble to become financial hubs (at a huge cost depending on the size of their fiscal resources), while others shaped an apparently thriving macro-economic scenario by tolerating a housing boom. Even more, some middle-income countries engaged in speculation to compensate for important macro-economic contradictions, and some global banks and funds actively collaborated with them.

Sociological and economic analysts have suggested two sorts of causes to account for these social changes, and their devastating effects. On the one hand, some authors blame key mistakes in the institutional design of financial markets and national legislations for the whole problem. The rules of the game underwent a dramatic transformation in the 1970s- 1980s, but the resulting arrangements were not careful enough with the information on which complex financial assets relied on. On the other, some authors signal at lobbying, moral hazards, ideological campaigns and many aspects of corporate power. Thus, they analyse “neoliberalism” or the “transnational capitalist class” as the emergence of powerful social agents who imposed these arrangements and benefited from them.

Therefore, these analyses are retrieving the old sociological discussions on social order and conflict. Nowadays, the classical assumption that states contain full and distinct social structures has been challenged by gobalisation studies, but the never-ending debate on the causal importance of cohesion and division is once again at the front page of sociological concerns.


No hi ha comentaris