Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Termes mítics

Un dels termes que més vegades he sentit en la meva vida universitària és el de ‘pensament crític’. En teoria és el pensament que critica les idees establertes, però la clau de volta és quines són aquestes idees establertes. En sentit estricte, es podria aplicar tant a les idees de Galileu o de Copèrnic respecte les idees defensades per l’ortodòxia científica cristiana com a l’homeopatia respecte a la medicina convencional. Evidentment, el punt clau per distingir un cas i l’altre només pot ser l’anàlisi racional de l’evidència empírica i el mètode científic: les teories de Galileu i de Copèrnic tenien una base científica comprovable que l’homeopatia no té. Per tant, la crítica de les idees no té un valor positiu per se, sinó com a eina per posar a prova les teories i eliminar dogmes i prejudicis. La clau és, doncs, el dubte metodològic.
Òbviament, ningú pot negar que això és un benefici per a qualsevol nivell de l’ensenyament, especialment, l’ensenyament universitari. Ara, la qüestió planteja dubtes seriosos quan passem del dubte metodològic a la suspicàcia paranoica de fonament ideològic, que no té diferències entre esquerres i dretes: els esquerranosos seguidors de Chomsky, Ramonet i Saramago veuen pertot la mà negra dels EUA i les multinacionals i els ‘dretanosos’ seguidors de Hayek i Horowitz hi veuen la mà negra del comunisme i els antisistema. Aquesta visió conspirativa de la realitat és justament el que agrupa gent d’ideologies diverses a l’envelat dels ‘indignats’: els ciutadans som titelles dels bancs i les multinacionls i dels seus esbirros, els polítics. No puc compartir aquesta visió perquè com a bona pseudoteoria, és indemostrable (tant com ho és la teoria dels pseudoperiodistes de la caverna madrilenya que darrere dels indignats hi ha Rubalcaba o fins i tot ETA!). Per exemple, si miro d’oposar-hi l’evidència que milions de persones no tenim cap sensació de ser titelles i que som responsables de les nostres decisions i accions, aleshores se’m diu que qui no ho accepta està alienat i és un titella sense saber-ho. Evidentment és la versió nova del dogma marxista de l’alienació, però es pot comparar als dogmes de la psicoanàlisi que tant irritaven Popper: tens un trauma i si ho negues és que ho amagues al subconscient.
Em sembla perfecte que la gent pensi que acampant i fent comissions i assemblees pren les regnes de la seva vida i canvia el món, però, sisplau, que no s’emparin del ‘poble’ (que no ho són) ni del pensament crític (que no el tenen en exclusiva). Almenys no, si fan arribar l’evangeli de la desalienació mentre engreixen el compte de resultats de malvades multinacionals (perdoneu la redundància) com Telefònica, Vodafone o Orange.

« »

© 2020 Blog d'en Xavier Villalba. Tema creat per Anders Norén.