Retorn al passat

Ahir vaig assistir en primera fila a la segona part del trist espectacle de dimarts passat: una cinquantena de persones van bloquejar les escales de la Casa de Convalescència per impedir que els consellers accedíssim a la sala i poguéssim celebrar el Consell de Govern. Molts crits i soroll (encara em xiula l’orella bona, l’altra em xiula sempre) i les consignes típiques: No als acomiadaments, No a les retallades, Que la crisi la paguin els rics, etc. En resum, com al 2008, però al 2011. Fins i tot, una dona despistada ens explicava que eren allà per evitar que el Banc Santander es quedés amb l’Autònoma, quan tothom sap que ja ens va comprar al 2008 i que som una universitat privada gràcies a la implantació dels nous graus. Quina poca memòria!

Em sembla que som en un moment crític de la nostra història que marcarà el nostre futur com a universitat i crec que a tothom li convindria tenir presents alguns fets.

Primer, els experts ens diuen que la situació econòmica del país és dramàtica, molts de nosaltres ho confirmarem amb l’experiència personal, ja sigui directa, en termes de retallades de sou, ja sigui indirectament, amb la realitat de parents i amics sense feina ni subsidi d’atur, persones de quaranta anys, amb titulació superior que han de tornar a casa dels pares amb els nens perquè no poden pagar el lloguer. Això és un fet i ens en podem lamentar i culpar els bancs, el Fons Monetari Internacional, una conspiració extraterrestre o el sursumcorda, però l’hem d’afrontar, d’una manera o altra. No voler veure això és una irresponsabilitat que no ens podem permetre.

Segon, la universitat pública no ha estat mai i avui encara menys, una prioritat del nostre país. Amb crisi o sense, som a la cua de l’agenda política i social del país, per darrere de la sanitat, de l’ensenyament no universitari, del transport, de les infraestructures, de la CCRTV, etc. Això és un fet i ens podem esquinçar les vestidures, omplir-nos el cap de cendra i anar a cridar a la plaça Sant Jaume, però no canviarem la misèria quotidiana d’avui a demà. Tinguem-ho clar: si abans no pintàvem res, ara, que als ulls de la gent del carrer som una fàbrica de futurs aturats amb treballadors privilegiats amb moltes vacances i poca feina.

Tercer, l’Autònoma ha de prendre una decisió transcendental, però no ho ha de fer únicament (i subratllo l’adverbi) en termes comptables. La transparència i l’eficiència en la gestió dels diners públics que cal exigir-nos no ha de servir d’excusa o de tapadora de cap decisió política: els membres del Consell de Govern hem de fer política universitària, no pas limitar-nos a donar el vist i plau als comptes. Però tampoc estem per assentir als pactes precuinats entre la gerència i els sindicats. O governem o ens quedem als nostres departaments fent la feina per a la qual ens paga la societat: fer classe i investigar.

Quart, aquestes decisions –insisteixo– polítiques, les hem d’assumir entre tots i pactar-les amb realisme, sense maximalismes de caixa o faixa o de no ens mouran. Siguem responsables i deixem de crear divisió. No hem après res del que va passar al 2008? Hem de fer Consells de Governs clandestins? Estic fart que, sent com sóc un treballador, –ho repeteixo- un treballador qualificadíssim, els sindicats em titllin de cortesà i de privilegiat, que critiquin i boicotegin el Consell de Govern quan intenta governar en comptes de donar el vistiplau als pactes precuinats entre la gerència i els sindicats. Però també estic fart que, sent com sóc un professor i un investigador acreditat i habilitat, els vicerectors em tractin com una gallina ponedora, que sent com sóc el cap del Departament de Filologia Catalana em tractin com el noi dels encàrrecs. Deixem-nos, doncs, de criaturades i posem-nos a treballar per trobar solucions realistes, però exigents.

4 pensaments a “Retorn al passat

  1. És hora de:

    1) Plantejar una redistribució i reorganització dels recursos en el pressupost universitari de la UAB per millorar l’eficiència. Ni perquè tinguem un Govern català que lidera les retallades a tota Europa, ni perquè ens hi obliguen; sinó perquè hem de ser sostenibles medi ambientalment i econòmicament parlant.

    2) Cal començar a tocar dinàmiques corporativistes amb una reordenació departamental general (sense excepcions), una reducció dels pressupostos de fundacions i plataformes vàries. Un debat sobre els convenis de la UAB. Un altre, sobre les despeses internes a nivell de tràmits burocràtics. Un altre sobre les competències, funcions i recursos de Gerència i Consell Social (que no ha dotat la UAB de més finançament -privat-).

    3) També caldria començar a parlar de més Claustres i sobretot, rodes de premsa de les autoritats acadèmiques i dels polítics. Aquests últims, han de ser pressionats. Tant per l’ACUP -perquè no incompleixin acords de finançament universitari-, tant com per tota la comunitat universitària.

    (Si vol unitat universitària amb el Govern Mas enfront Madrid pels incompliments, també ens hi hauria de tenir, o tots junts o cadascú salvarà la seva roba!)

    4) Alhora potser tindríem que reclamar que els estudiants tinguin més pes en les decisions econòmiques. Al Consell Social i les Comissions econòmiques.

  2. Joan,
    És hora de:

    1) Plantejar una redistribució i reorganització dels recursos en el pressupost universitari de la UAB per millorar l’eficiència. Ni perquè tinguem un Govern català que lidera les retallades a tota Europa, ni perquè ens hi obliguen; sinó perquè hem de ser sostenibles medi ambientalment i econòmicament parlant.

    Hi estic d’acord. Però hi ha una part del pressupost, el 60% que correspon a personal i ningú no pot o no vol tocar. És una partida que encara que no contractem ningú en cinc anys continuarà creixent. En aquestes condicions, el més lògic seria derivar les persones on més falta fan, però això té dos entrebancs. En primer lloc, en el cas del PDI, la capacitat de moviment és limitada (jo no puc anar a ensenyar matemàtiques, ni filologia clàssica, ni tan sols literatura medieval, que és de la meva àrea de coneixement!). En segon lloc, en el cas del PAS, la qüestió és de categories: si tenim quaranta caps de projecte del nivell més alt, però amb 10 en fem, hem de ‘degradar’ 30 persones a fer feines de categoria inferior, però més necessàries. Si ets capaç de convèncer els sindicats perquè s’hi avinguin, et proposaré com a nou gerent!
    Per cert,sobre sostenibilitat, hi estic plenament d’acord: potenciar el transport públic, descomptes per a estudiants i penalitzar l’ús del cotxe.

    2) Cal començar a tocar dinàmiques corporativistes amb una reordenació departamental general (sense excepcions), una reducció dels pressupostos de fundacions i plataformes vàries. Un debat sobre els convenis de la UAB. Un altre, sobre les despeses internes a nivell de tràmits burocràtics. Un altre sobre les competències, funcions i recursos de Gerència i Consell Social (que no ha dotat la UAB de més finançament -privat-).

    Sobren departaments i estructures. Un cas concret: anem predicant l’eficiència i a la Facultat de Ciències de la Comunicació han doblat el nombre de departaments per motius que no tenen res a veure ni amb l’eficiència, ni tan sols amb la tasca investigadora o docent. La Facultat de Ciències i Biociències, que es va dividir amb el compromís de no duplicar la plantilla de gestió, ha duplicat la plantilla. Mentrestant, el meu departament i el de Filologia Espanyola hem compartit secretaria i, com a premi, de tenir 3 i 2 persones, hem passat a sumar-ne quatre.
    També comparteixo que hem d’obrir el debat sobre el finançament privat, però tenint clars alguns fets. En primer lloc, si una empresa vol invertir a la UAB és per obtenir algun benefici. Per exemple, a la UJI les empreses de gres hi han invertit molts cèntims en ciències dels materials, perquè els beneficia. No invertiran ni un duro en literatura anglesa postcolonial. Cal, doncs, que aquestes inversions premiïn els qui les obtenen, però alhora repercuteixin en tot el campus. En segon lloc, cal tenir clar que en el nostre país les empreses no tenen gens d’interès en la recerca ni en la universitat. Si et fixes en les universitats privades del país, ja pots veure que no són pas centres de R+D de primera línia. Per alguna cosa deu ser.
    Finalment, caldria tenir un sistema clar de convenis que no ens perjudiqués, encara que no sempre és senzill, perquè molts convenis són amb institucions públiques a les quals no podem ni devem esprémer.

    3) També caldria començar a parlar de més Claustres i sobretot, rodes de premsa de les autoritats acadèmiques i dels polítics. Aquests últims, han de ser pressionats. Tant per l’ACUP -perquè no incompleixin acords de finançament universitari-, tant com per tota la comunitat universitària.

    (Si vol unitat universitària amb el Govern Mas enfront Madrid pels incompliments, també ens hi hauria de tenir, o tots junts o cadascú salvarà la seva roba!)
    Aquest punt és de lluny el més difícil. La Generalitat no paga ni pagarà el que ens deu per diversos motius. En primer lloc perquè no té diners. En segon lloc, perquè si els tingués no els destinaria a universitats sinó a serveis més importants a curt termini i de cara a la l’opinió pública. En tercer lloc, perquè no hem estat mai capaços d’explicar en què ens gastem els milions d’euros que ens han de donar, en gran mesura perquè no tenim cultura de rendició de comptes. Si hi sumem el malbaratament dels parcs tecnològics, la proliferació d’universitats i de titulacions sense justificació, la laxitud de les normes de permanència, etc., la societat té tot el dret del món a malfiar-se’n i a no donar-nos un xec en blanc.

    4) Alhora potser tindríem que reclamar que els estudiants tinguin més pes en les decisions econòmiques. Al Consell Social i les Comissions econòmiques.
    Sí, sense dubte. Però més pes, ha de voler dir més responsabilitat. Gestionar no és repartir, sinó establir prioritats, explicar on van les partides i per què, en altres termes: mullar-se i quedar retratat. Si hi ha retallades (als treballadors un 10%, que en el cas de Catalunya, això té un impacte més que notable en el poder adquisitiu, atesa la pujada de l’IPC), quin sacrifici econòmic han de fer els estudiants?

  3. 1) Tinc constància que el 60% va a costos fixes (sou treballadors: PDI i PAS) tot i això, n’hi ha un 30% que tampoc sembla que es pugui tocar massa i al final segons varem debatre a CANAE, només un 10% és el pressupost variable. Ara bé, no entenc perquè ha de créixer sense contractar més. Inflació? Pressupostos cada cop més reduïts? Convenis? No ho entenc.

    “Per cert,sobre sostenibilitat, hi estic plenament d’acord: potenciar el transport públic, descomptes per a estudiants i penalitzar l’ús del cotxe.” I tant! El problema: poc pressupost -excusa: crisi econòmica- per aplicar plans de sostenibilitat medi ambiental.

    2) Completament d’acord amb el cas de Comunicació perquè és clar. Biociències hauríem de mirar-ho amb lupa. Això no és culpa pas dels estudiants, tot sigui dit de pas.

    “En segon lloc, cal tenir clar que en el nostre país les empreses no tenen gens d’interès en la recerca ni en la universitat. Si et fixes en les universitats privades del país, ja pots veure que no són pas centres de R+D de primera línia. Per alguna cosa deu ser.” També hi estic d’acord, en realitat, no tinc tant interès amb parlar de finançament privat com de l’ús “social” (he he) del Consell “social”…

    3) Sobre això: “Si hi sumem el malbaratament dels parcs tecnològics, la proliferació d’universitats i de titulacions sense justificació, la laxitud de les normes de permanència, etc., la societat té tot el dret del món a malfiar-se’n i a no donar-nos un xec en blanc.” Tot i tenir raó, et recomano l’article del professor Joan Botella: https://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/millorar-governanca-universitaria-979228, que he comentat al bloc.

    4) Completament d’acord amb “més pes, ha de voler dir més responsabilitat”. És el que hem fet saber a les autoritats universitàries. De moment, poc avancem en això.

  4. Joan,
    L’increment ‘vegetatiu’ de la despesa de personal prové de l’acumulació de triennis, sexennis, mèrits docents, etc. Pensa que partim d’un sistema on grosso modo tothom tenia el mateix premi (petit) fes o no la feina. Els clubs de futbol ja fa temps que van introduir una part variable en els contractes dels futbolistes, en funció dels resultats. L’empresa privada també ho fa en els convenis i nosaltres encara estem per la labor (llevat de la recerca): tothom igual i com que alguns no foten ni brot, algun premi per fer la feina per la qual se suposa que cobres als que complim els mínims exigibles (en el cas del PAS, això és encara pitjor, t’ho ben asseguro). És evident que si fóssim una empresa privada, la meitat de nosaltres aniríem al carrer, però és que si fóssim una cooperativa, ja hauríem tancat portes fa temps.
    Per cert, molt bo l’article del Joan Botella, però es queda en la visió macro i amaga la visió de detall: com es governa un departament. Les crítiques a la falta de política universitària i la inestabilitat legislativa són encertadíssimes, però això ho podem aplicar als rectorats, que amagats sota el paraigua de l’autonomia universitària han evitat qualsevol canvi o millora que suposés problemes polítics (el segon mandat de Lluís Ferrer, en aquest sentit, va ser paradigmàtic), encara que això ens hipotequés. Ara ens toca pagar les factures i no és just carregar els neulers a qui ens mostren on som i ens proposen solucions, encara que no ens agradin.
    D’altra banda, accepto que si cal més control de la societat, que sigui a través d’òrgans democràtics: que s’incorporin els representants de la societat al claustre o al consell de govern (amb veu i sense vot, potser).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.