Preguntes trampa

Deveu recordar que fa unes setmanes destacava la seguretat vital que ens aporta la notícia que la prova de català de la selectivitat era més difícil que no la de castellà. És un clàssic que anuncia l’estiu, una època que abans sempre ens animava amb gran generositat algun acadèmic de la RAE (quin canvi ara que la RAE la presideix el gran José Manuel Blecua!). Per afegir-me a la celebració de la dificultat insondable de la nostra llengua, que com bé sabeu, se la va inventar Pompeu Fabra per fer la guitza als castellans i als catalans no nacionalistes, us apunto algunes meravelles de l’anàlisi lingüística amb què ens obsequien alguns dels nostres estudiants (?) dels últims cursos de Filologia Catalana (sí, sí, de llicenciatura, és a dir dels que se suposa que tenen una formació infinitament superior a la devaluada i mercantilitzada formació dels nostres futurs graduats).
La pregunta era la següent:

Determineu les pressuposicions i les implicatures d’aquests fragments. Justifiqueu la vostra resposta.

(1) –Emporti’s el Quimet –va dir–. I d’això, Pruna, recordi que el noi és de Gràcia i no està acostumat al pa que s’hi dóna en aquest barri.

Les respostes, amb petits matisos, feien una profunda anàlisi sobre la qualitat de les fleques als diferents barris de la ciutat. En resum, Grice se’l sabien més o menys, però el català no gens.

Heus aquí una anècdota que mereix ser elevada a categoria: desconeixement profund de la pròpia llengua, producte, segurament, de poques lectures i, sobretot, mal païdes. Evidentment, si aquest és el pa que es dóna a la universitat, no cal esperar que els nostres alumnes siguin capaços d’entendre l’adjectiu virgilià en aquest text del mateix examen:

D’aquella il·lusió juvenil, em queda no diré una passió, paraula massa forta per al tarannà familiar, però sí una tirada de caire contemplatiu, diguem-ne virgilià, per les feines agrícoles amb molt de color, com ara la verema.

Jesús MONCADA. Calaveres atònites. 1999.

Aquí la ignorància es va mirar d’amagar amb reflexions sobre el classicisme.

Podria afegir que en el mateix examen, hi havia alumnes (de final de llicenciatura, insisteixo) que ignoraven què volia dir indolència o que afirmaven que el ferro colat era un material poc resistent i tou i per tant molt pertinent per fer la metàfora ganduls de ferro colat. No serviria de gaire res. La conclusió és clara, però: si els nostres alumnes no saben interpretar textos de Quim Monzó, Teresa Solana o Jesús Moncada, ¿com s’ho fan per entendre res de Llull, de Metge, del Tirant, de Roís de Corella, de Verdaguer, de Rusiñol, de Carner, de Riba, de Rodoreda…?

I quina solució té, tot plegat? No n’estic segur, però la lectura com a activitat quotidiana hi té un paper fonamental. No n’hi ha prou que es llegeixin les lectures obligatòries i prou: un filòleg o un professional de la llengua ha de llegir com qui respira (i escriure, però, això són figues d’un altre paner) i tenir una curiositat insaciable. Només una mostra, potser inaplicable, del magnífic Stefan Zweig (El mon d’ahir; traducció de Joan Fontcuberta):

Ho furetejàvem tot amb nas tafaner. Ens esmunyíem als assaigs de la Filharmònica, furgàvem a cals antiquaris, revisàvem cada dia els aparadors de les llibreries per saber immediatament quines eren les novetats des de la vigília. I, sobretot, llegíem, llegíem tot allò que ens queia a les mans. Trèiem llibres de totes les biblioteques públiques, ens deixàvem els uns als altres tots els que podíem trobar.

Nostàlgia, potser.

4 pensaments a “Preguntes trampa

  1. Uns comentaris molt interessants i molt vàlids. Ara: trobo que el arguments que utilitzes per a desacreditar els estudiants no tenen fonament científic (on són les dades per a demostrar les coses que dius?). A més, no proposes cap solució. Pensa que els estudiants que critiques són els teus estudiants i, d’alguna manera, tot això també és culpa teva. No serveix de gaire dir-ho així, i hauria de buscar-te documentació per a provar el meu punt. Ara: la crítica constructiva és més eficient que la destructiva. Si més no, així m’ho sembla a mi.

    NB. [sic]“Stefan Zweig (El mon d’ahir; traducció de Joan Fontcuberta)”. Oi que no és cert que no saps accentuar?

  2. Gràcies per fer-me adonar de la badada diacrítica: no és cert que no sàpiga accentuar, però és cert que mai no s’és prou curós!
    Sobre la validesa científica dels meus comentaris, és evident que no puc argumentar amb noms i cognoms per motius obvis. Puc aportar dades al setembre: quants estudiants van encertar, quin tant per cent. De memòria, puc recordar que més de la meitat no van entendre això del ‘pa que es dóna’ i cap va entendre el valor de l’adjectiu ‘virgilià’. Comptant que van ser 12 exàmens, dubto que fos significatiu per a un sociòleg, atesa la població global. Ara, si partim de la base que els estudiants universitaris de filologia catalana són una part petita de la població i encara ho són més els qui arriben als últims cursos i si acceptem que els qui arriben a aquest nivell són, a priori almenys, els més capaços (almenys amb tota l’escolarització en català, amb mitjans de comunicació i llibres en català, fins i tot música en català!) i més interessats en la matèria que estudien (potser és acceptar massa coses, d’acord, però ni que sigui per seguir l’argumentació), el resultat és sorprenent i, en el meu cas, decebedor.
    Vol dir això que els estudiants d’avui dia són més ximples o incultes? No, evidentment. Com bé dius, caldria fer un estudi sociològic de gran abast per determinar-ho i eliminar el prejudici tan arrelat entre els professors (i els estudiants) que, com deia el gran Mira, “el món s’afona”. Són petits indicis que cal saber interpretar i que podem (puc) interpretar equivocadament. En qualsevol cas, si en aquest blog es va predir sense cap estudi que la formació dels graduats seria pitjor que la dels llicenciats, està bé que anem acumulant evidències per a una avaluació futura d’aquesta predicció.
    Si la crítica no em va sortir més constructiva és perquè no sé quina és l’arrel del problema ni, en conseqüència, quina solució proposar. I que consti que no és una queixa de mestretites sobre una barbaritat ortogràfica ni una jeremiada sobre l’ocàs de la lectura i el final de la civilització occidental: va més enllà o més aquí. Tots hem sentit frases fetes als nostres avis que no entenem perquè no són de la nostra generació: és la cosa més normal del món (amb accent ;-): merci, no s’és mai prou curós!). Al blog vaig recollir una mostra de ‘frases refetes’ espigolades d’Internet, com “costar un ou de la cara” o “girar la troca”. Llegides a la xarxa o sentides en un concurs de televisió fan somriure, en un examen universitari de Lexicografia, estaràs d’acord amb mi, no tant.
    A mi, personalment, no em sembla una mostra d’ignorància supina, sinó de falta de familiaritat i de descurança en l’ús de l’eina principal d’un estudiant universitari sobretot si és de Filologia Catalana: la llengua.
    I és que no és tan greu ignorar el sentit, com empatollar-se amb un discurs absurd sobre les fleques de Barcelona per analitzar un diàleg entre un policia i un forense sobre un assassinat brutal. Què ningú no ho va veure, que no tenia solta ni volta? Suposo que és culpa meva que els meus estudiants no apliquin el sentit comú, encara que hi vaig insistir prou durant tot el curs… Si és el cas, et puc assegurar que corregir els exàmens, va ser prou penitència.

  3. Gràcies per les teves línies. Si generalitzo et diré que de problemes n’hi ha molts i és evident que fer-nos-en capaços és un bon mètode per a evitar-los o, quan això ja no és possible, corregir-los. Sobre l’arrel dels problemes, prefereixo parlar d’arrels. De totes les coses que se’m poden acudir, et diré que la més greu i et diré que és una opinió mig fonamentada, és que el Departament de Catalana de l’Autònoma s’ha convertit, i amb tot el respecte, en una escola de professors d’institut.

    Tinc present que alguns dels estudiants de Catalana (i d’altres filologies) quan entren la carrera, tenen idees força més creatives, emocionants, i fins i tot, diré que brillants que no pas acabar fent classes de Català en un institut de l’àrea metropolitana on molts s’hi han passat uns bons 6 anys; n’hi ha que fins i tot volen ser escriptors! Sí, escriptors en Català! Alguns dels estudiants de Catalana de primer, no em preguntis perquè, trobo que han sabut evitar l’ambient embulladís i poc motivador dels instituts. Ara: molts d’aquests estudiants (i nota que he deixat de banda els estudiants què, també de primer, han entrat de rebot perquè no han pogut “allistar-se” a periodisme, a traducció o a dret) arriben als últims cursos enduts per el “laisser-faire Autonomesc”.

    Un “laisser-faire” que de segur està motivat per molts aspectes. D’aquests aspectes en destacaré dos: falta d’informació sobre les possibilitats laborals (i és que no tot és anar a classe i perdre quatre anys o cinc anys) i falta de motivació general per part de professors i alumnes. Per damunt d’això, però, et diré que tinc una solució: una bona xerrada/manual de motivació amb les diferents possibilitats laborals, i més col·laboració acadèmica i de recerca entre professors i alumnes (i és que a l’Autònoma no es fa recerca? O, millor dit, és que els professors no poden/saben que als alumnes se’ls pot motivar i, a la vegada, fer-los aprendre un piló fent-los treballar de la maneta dels professors?). Recordo els meus dies d’estudiant i, en fi, sé que són pocs els estudiants que passen pels despatxos dels professors per a parlar de projectes (les beques de col·laboració només es concedeixen a l´últim curs i a dos o tres privilegiats. Vols dir que els estudiants no estarien molt més motivats i aprendrien molt més i molt més de gust si sabessin quina es la recerca que fan els seus professors i, a més, qualsevol professor necessités els seu ajut per a publicar qualsevol article sobre qualsevol cosa en qualsevol revista?)

  4. Són uns comentaris molt encertats i els comparteixo plenament. És cert que tenim temaris i maneres de fer massa rígides i ancorades en una visió formativa de professor d’institut i, per tant, de temaris de lectures i continguts massa tradicionals. També és cert que costa fer arribar als alumnes la visió més diversa de la professió, encara que s’ha de dir que el departament ha organitzat sistemàticament xerrades d’orientació professional amb especialistes de camps diversos. Això, lamentablement, no ha servit per aconseguir acostar la recerca a les classes i aquesta és una assignatura pendent de la universitat catalana, no només de la UAB.
    Com sempre, el problema és que no sempre és fàcil fer-ho en un context on l’alumnat és tan divers en formació i interessos i els plans d’estudis tan exhaustius. Però tens tota a raó que hem de fer l’esforç per oferir als alumnes el millor de nosaltres, ajudar-los a millorar i esperonar-los amb la màxima exigència. Els més joves (o els menys grans!) hi de posar el coll i no caure en la crítica fàcil i el desànim que podia traspuar la meva aportació inicial. Jo no penso renunciar a intentar-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.