Preguntes trampa

Deveu recordar que fa unes setmanes destacava la seguretat vital que ens aporta la not√≠cia que la prova de catal√† de la selectivitat era m√©s dif√≠cil que no la de castell√†. √Čs un cl√†ssic que anuncia l’estiu, una √®poca que abans sempre ens animava amb gran generositat algun acad√®mic de la RAE (quin canvi ara que la RAE la presideix el gran Jos√© Manuel Blecua!). Per afegir-me a la celebraci√≥ de la dificultat insondable de la nostra llengua, que com b√© sabeu, se la va inventar Pompeu Fabra per fer la guitza als castellans i als catalans no nacionalistes, us apunto algunes meravelles de l’an√†lisi ling√ľ√≠stica amb qu√® ens obsequien alguns dels nostres estudiants (?) dels √ļltims cursos de Filologia Catalana (s√≠, s√≠, de llicenciatura, √©s a dir dels que se suposa que tenen una formaci√≥ infinitament superior a la devaluada i mercantilitzada formaci√≥ dels nostres futurs graduats).
La pregunta era la seg√ľent:

Determineu les pressuposicions i les implicatures d’aquests fragments. Justifiqueu la vostra resposta.

(1) –Emporti’s el Quimet –va dir–. I d’aix√≤, Pruna, recordi que el noi √©s de Gr√†cia i no est√† acostumat al pa que s’hi d√≥na en aquest barri.

Les respostes, amb petits matisos, feien una profunda an√†lisi sobre la qualitat de les fleques als diferents barris de la ciutat. En resum, Grice se’l sabien m√©s o menys, per√≤ el catal√† no gens.

Heus aqu√≠ una an√®cdota que mereix ser elevada a categoria: desconeixement profund de la pr√≤pia llengua, producte, segurament, de poques lectures i, sobretot, mal pa√Įdes. Evidentment, si aquest √©s el pa que es d√≥na a la universitat, no cal esperar que els nostres alumnes siguin capa√ßos d’entendre l’adjectiu virgili√† en aquest text del mateix examen:

D’aquella il·lusió juvenil, em queda no diré una passió, paraula massa forta per al tarannà familiar, però sí una tirada de caire contemplatiu, diguem-ne virgilià, per les feines agrícoles amb molt de color, com ara la verema.

Jes√ļs MONCADA. Calaveres at√≤nites. 1999.

Aqu√≠ la ignor√†ncia es va mirar d’amagar amb reflexions sobre el classicisme.

Podria afegir que en el mateix examen, hi havia alumnes (de final de llicenciatura, insisteixo) que ignoraven qu√® volia dir indol√®ncia o que afirmaven que el ferro colat era un material poc resistent i tou i per tant molt pertinent per fer la met√†fora ganduls de ferro colat. No serviria de gaire res. La conclusi√≥ √©s clara, per√≤: si els nostres alumnes no saben interpretar textos de Quim Monz√≥, Teresa Solana o Jes√ļs Moncada, ¬Ņcom s’ho fan per entendre res de Llull, de Metge, del Tirant, de Ro√≠s de Corella, de Verdaguer, de Rusi√Īol, de Carner, de Riba, de Rodoreda…?

I quina soluci√≥ t√©, tot plegat? No n’estic segur, per√≤ la lectura com a activitat quotidiana hi t√© un paper fonamental. No n’hi ha prou que es llegeixin les lectures obligat√≤ries i prou: un fil√≤leg o un professional de la llengua ha de llegir com qui respira (i escriure, per√≤, aix√≤ s√≥n figues d’un altre paner) i tenir una curiositat insaciable. Nom√©s una mostra, potser inaplicable, del magn√≠fic Stefan Zweig (El mon d’ahir; traducci√≥ de Joan Fontcuberta):

Ho furetej√†vem tot amb nas tafaner. Ens esmuny√≠em als assaigs de la Filharm√≤nica, furg√†vem a cals antiquaris, revis√†vem cada dia els aparadors de les llibreries per saber immediatament quines eren les novetats des de la vig√≠lia. I, sobretot, lleg√≠em, lleg√≠em tot all√≤ que ens queia a les mans. Tr√®iem llibres de totes les biblioteques p√ļbliques, ens deix√†vem els uns als altres tots els que pod√≠em trobar.

Nostàlgia, potser.

4 pensaments a “Preguntes trampa

  1. Uns comentaris molt interessants i molt v√†lids. Ara: trobo que el arguments que utilitzes per a desacreditar els estudiants no tenen fonament cient√≠fic (on s√≥n les dades per a demostrar les coses que dius?). A m√©s, no proposes cap soluci√≥. Pensa que els estudiants que critiques s√≥n els teus estudiants i, d’alguna manera, tot aix√≤ tamb√© √©s culpa teva. No serveix de gaire dir-ho aix√≠, i hauria de buscar-te documentaci√≥ per a provar el meu punt. Ara: la cr√≠tica constructiva √©s m√©s eficient que la destructiva. Si m√©s no, aix√≠ m’ho sembla a mi.

    NB. [sic]‚ÄúStefan Zweig (El mon d‚Äôahir; traducci√≥ de Joan Fontcuberta)‚ÄĚ. Oi que no √©s cert que no saps accentuar?

  2. Gr√†cies per fer-me adonar de la badada diacr√≠tica: no √©s cert que no s√†piga accentuar, per√≤ √©s cert que mai no s’√©s prou cur√≥s!
    Sobre la validesa cient√≠fica dels meus comentaris, √©s evident que no puc argumentar amb noms i cognoms per motius obvis. Puc aportar dades al setembre: quants estudiants van encertar, quin tant per cent. De mem√≤ria, puc recordar que m√©s de la meitat no van entendre aix√≤ del ‘pa que es d√≥na’ i cap va entendre el valor de l’adjectiu ‘virgili√†’. Comptant que van ser 12 ex√†mens, dubto que fos significatiu per a un soci√≤leg, atesa la poblaci√≥ global. Ara, si partim de la base que els estudiants universitaris de filologia catalana s√≥n una part petita de la poblaci√≥ i encara ho s√≥n m√©s els qui arriben als √ļltims cursos i si acceptem que els qui arriben a aquest nivell s√≥n, a priori almenys, els m√©s capa√ßos (almenys amb tota l’escolaritzaci√≥ en catal√†, amb mitjans de comunicaci√≥ i llibres en catal√†, fins i tot m√ļsica en catal√†!) i m√©s interessats en la mat√®ria que estudien (potser √©s acceptar massa coses, d’acord, per√≤ ni que sigui per seguir l’argumentaci√≥), el resultat √©s sorprenent i, en el meu cas, decebedor.
    Vol dir aix√≤ que els estudiants d’avui dia s√≥n m√©s ximples o incultes? No, evidentment. Com b√© dius, caldria fer un estudi sociol√≤gic de gran abast per determinar-ho i eliminar el prejudici tan arrelat entre els professors (i els estudiants) que, com deia el gran Mira, “el m√≥n s’afona”. S√≥n petits indicis que cal saber interpretar i que podem (puc) interpretar equivocadament. En qualsevol cas, si en aquest blog es va predir sense cap estudi que la formaci√≥ dels graduats seria pitjor que la dels llicenciats, est√† b√© que anem acumulant evid√®ncies per a una avaluaci√≥ futura d’aquesta predicci√≥.
    Si la cr√≠tica no em va sortir m√©s constructiva √©s perqu√® no s√© quina √©s l’arrel del problema ni, en conseq√ľ√®ncia, quina soluci√≥ proposar. I que consti que no √©s una queixa de mestretites sobre una barbaritat ortogr√†fica ni una jeremiada sobre l’oc√†s de la lectura i el final de la civilitzaci√≥ occidental: va m√©s enll√† o m√©s aqu√≠. Tots hem sentit frases fetes als nostres avis que no entenem perqu√® no s√≥n de la nostra generaci√≥: √©s la cosa m√©s normal del m√≥n (amb accent ;-): merci, no s’√©s mai prou cur√≥s!). Al blog vaig recollir una mostra de ‘frases refetes’ espigolades d’Internet, com “costar un ou de la cara” o “girar la troca”. Llegides a la xarxa o sentides en un concurs de televisi√≥ fan somriure, en un examen universitari de Lexicografia, estar√†s d’acord amb mi, no tant.
    A mi, personalment, no em sembla una mostra d’ignor√†ncia supina, sin√≥ de falta de familiaritat i de descuran√ßa en l’√ļs de l’eina principal d’un estudiant universitari sobretot si √©s de Filologia Catalana: la llengua.
    I √©s que no √©s tan greu ignorar el sentit, com empatollar-se amb un discurs absurd sobre les fleques de Barcelona per analitzar un di√†leg entre un policia i un forense sobre un assassinat brutal. Qu√® ning√ļ no ho va veure, que no tenia solta ni volta? Suposo que √©s culpa meva que els meus estudiants no apliquin el sentit com√ļ, encara que hi vaig insistir prou durant tot el curs… Si √©s el cas, et puc assegurar que corregir els ex√†mens, va ser prou penit√®ncia.

  3. Gr√†cies per les teves l√≠nies. Si generalitzo et dir√© que de problemes n’hi ha molts i √©s evident que fer-nos-en capa√ßos √©s un bon m√®tode per a evitar-los o, quan aix√≤ ja no √©s possible, corregir-los. Sobre l’arrel dels problemes, prefereixo parlar d’arrels. De totes les coses que se’m poden acudir, et dir√© que la m√©s greu i et dir√© que √©s una opini√≥ mig fonamentada, √©s que el Departament de Catalana de l’Aut√≤noma s’ha convertit, i amb tot el respecte, en una escola de professors d’institut.

    Tinc present que alguns dels estudiants de Catalana (i d’altres filologies) quan entren la carrera, tenen idees for√ßa m√©s creatives, emocionants, i fins i tot, dir√© que brillants que no pas acabar fent classes de Catal√† en un institut de l’√†rea metropolitana on molts s’hi han passat uns bons 6 anys; n’hi ha que fins i tot volen ser escriptors! S√≠, escriptors en Catal√†! Alguns dels estudiants de Catalana de primer, no em preguntis perqu√®, trobo que han sabut evitar l’ambient embullad√≠s i poc motivador dels instituts. Ara: molts d’aquests estudiants (i nota que he deixat de banda els estudiants qu√®, tamb√© de primer, han entrat de rebot perqu√® no han pogut ‚Äúallistar-se‚ÄĚ a periodisme, a traducci√≥ o a dret) arriben als √ļltims cursos enduts per el ‚Äúlaisser-faire Autonomesc‚ÄĚ.

    Un ‚Äúlaisser-faire‚ÄĚ que de segur est√† motivat per molts aspectes. D’aquests aspectes en destacar√© dos: falta d’informaci√≥ sobre les possibilitats laborals (i √©s que no tot √©s anar a classe i perdre quatre anys o cinc anys) i falta de motivaci√≥ general per part de professors i alumnes. Per damunt d’aix√≤, per√≤, et dir√© que tinc una soluci√≥: una bona xerrada/manual de motivaci√≥ amb les diferents possibilitats laborals, i m√©s col¬∑laboraci√≥ acad√®mica i de recerca entre professors i alumnes (i √©s que a l’Aut√≤noma no es fa recerca? O, millor dit, √©s que els professors no poden/saben que als alumnes se’ls pot motivar i, a la vegada, fer-los aprendre un pil√≥ fent-los treballar de la maneta dels professors?). Recordo els meus dies d’estudiant i, en fi, s√© que s√≥n pocs els estudiants que passen pels despatxos dels professors per a parlar de projectes (les beques de col¬∑laboraci√≥ nom√©s es concedeixen a l¬ī√ļltim curs i a dos o tres privilegiats. Vols dir que els estudiants no estarien molt m√©s motivats i aprendrien molt m√©s i molt m√©s de gust si sabessin quina es la recerca que fan els seus professors i, a m√©s, qualsevol professor necessit√©s els seu ajut per a publicar qualsevol article sobre qualsevol cosa en qualsevol revista?)

  4. S√≥n uns comentaris molt encertats i els comparteixo plenament. √Čs cert que tenim temaris i maneres de fer massa r√≠gides i ancorades en una visi√≥ formativa de professor d’institut i, per tant, de temaris de lectures i continguts massa tradicionals. Tamb√© √©s cert que costa fer arribar als alumnes la visi√≥ m√©s diversa de la professi√≥, encara que s’ha de dir que el departament ha organitzat sistem√†ticament xerrades d’orientaci√≥ professional amb especialistes de camps diversos. Aix√≤, lamentablement, no ha servit per aconseguir acostar la recerca a les classes i aquesta √©s una assignatura pendent de la universitat catalana, no nom√©s de la UAB.
    Com sempre, el problema √©s que no sempre √©s f√†cil fer-ho en un context on l’alumnat √©s tan divers en formaci√≥ i interessos i els plans d’estudis tan exhaustius. Per√≤ tens tota a ra√≥ que hem de fer l’esfor√ß per oferir als alumnes el millor de nosaltres, ajudar-los a millorar i esperonar-los amb la m√†xima exig√®ncia. Els m√©s joves (o els menys grans!) hi de posar el coll i no caure en la cr√≠tica f√†cil i el des√†nim que podia traspuar la meva aportaci√≥ inicial. Jo no penso renunciar a intentar-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.