La universitat reivindicada

Fa uns dies us penjava les reflexions de Josep Pla sobre la universitat catalana del 1918 (√©s a dir la UB). Avui vull compartir amb vosaltres l’article il¬∑luminador del Francesc Vilanova, company de la casa, que es publica a l’Ara d’avui:

Reivindicaci√≥ de la universitat (l’any 1935)
F. VILANOVA VILA-ABADAL | Actualitzada el 21/03/2013 00:00
Acomen√ßament del 1935, l’Associaci√≥ Professional d’Estudiants de Dret va convocar la ciutadania a un cicle de confer√®ncies a l’Ateneu Barcelon√®s. Tot just feia tres mesos que, despr√©s del desastre del 6 d’octubre del 1934, l’autonomia catalana havia estat suspesa i el govern de la Generalitat, l’alcalde de Barcelona, regidors, alts dirigents pol√≠tics, etc., havien estat empresonats. L’Estatut d’Autonomia estava congelat; la repressi√≥ contra les esquerres havia assolit uns nivells ins√≤lits. El pa√≠s vivia en una emerg√®ncia nacional mai vista des del daltabaix hist√≤ric del 1714. El rector de la Universitat de Barcelona, el doctor Pere Bosch Gimpera, havia estat destitu√Įt; tamb√© havia caigut el president del Patronat -el m√†xim √≤rgan de govern de la nova, moderna i, finalment, catalanitzada Universitat de Barcelona-, Pompeu Fabra. Com tot en el pa√≠s, la Universitat tamb√© havia estat intervinguda.

En aquest context, l’Ateneu Barcelon√®s va acollir un cicle de confer√®ncies d’una alt√≠ssima categoria. Es tractava de reivindicar la universitat p√ļblica, catalana, de qualitat; la universitat moderna i modernitzada; la universitat imprescindible per a un pa√≠s que volia ser modern, democr√†tic i europeu. Per primera vegada en la seva hist√≤ria, i a pesar de les dificultats, la Universitat de Barcelona tenia l’oportunitat de ser l’aut√®ntica universitat d’una societat. Els conferenciants es van afanyar a fer-ho. I com ho van fer! Amb quina passi√≥! El doctor Eduard Fontser√®, president de l’Ateneu Barcelon√®s, els va donar la benvinguda expressant una esperan√ßa: “Que les idees que aqu√≠ seran exposades projectin un raig de llum damunt el t√®rbol problema de la Universitat de Barcelona i contribueixin a preparar l’opini√≥ del poble i dels governants, perqu√® quan arribi per a aquesta Universitat l’hora de la crisi decisiva, l’actual per√≠ode de confusi√≥ no resulti haver estat el pr√≤drom d’un col¬∑lapse sense remei, sin√≥ la fase preliminar, dolorosa, per√≤ necess√†ria, d’una espl√®ndida resurrecci√≥”.

Va comen√ßar Josep Puig i Cadafalch, que va explicar als seus oients com funcionaven la Universitat de Harvard -era l’any 1935 i ja ten√≠em Harvard a l’horitz√≥!- i la Sorbona. Parlant de Harvard, precisament, Puig i Cadafalch deia el seg√ľent: “S’hi investiga el m√©s apartat geogr√†ficament, i tenen un nucli important de cultivadors aquelles ci√®ncies i aquelles disciplines que semblen menys a prop√≤sit per al nostre concepte usual dels nord-americans. Jo penso ara en l’Acad√®mia d’Estudis Medievals, que dedica una part de la seva for√ßa econ√≤mica a l’estudi del llat√≠ medieval i publica una de les revistes m√©s interessants d’aquests estudis‚Ķ” √Čs bo de saber-ho, ara que estem a punt d’enterrar les humanitats per manca d’inter√®s i de rendiment econ√≤mic.

Despr√©s d’August Pi-Sunyer i Pere Coromines, Pompeu Fabra feia una crida als estudiants: “Si vei√©ssiu que la universitat anava en cam√≠ de tornar a √©sser la universitat provinciana d’abans; [‚Ķ] que la nostra instituci√≥ universit√†ria tornava a desvincular-se del moviment cultural de Catalunya, i la llengua catalana corria el perill de veure-se’n novament exclosa; tinc l’esperan√ßa que vosaltres no sabr√≠eu veure tot aix√≤ impassibles i posar√≠eu tot el vostre esfor√ß perqu√® aix√≤ no esdevingu√©s”. I Fabra recordava un altre detall: l’autonomia universit√†ria havia perm√®s contractar figures de primera fila de la ci√®ncia i la cultura del pa√≠s, els quals, per primera vegada en la seva vida i en la hist√≤ria de la universitat catalana, s’incorporaven a la instituci√≥ b√†sica de l’ensenyament superior; la relaci√≥ √©s extraordin√†ria: Llu√≠s Nicolau d’Olwer, Jordi Rubi√≥ i Balaguer, Carles Riba, Ramon d’Al√≤s, Higini Angl√®s, Joan Puig Sureda, Llu√≠s Say√©, etc. I encara s’hi podrien afegir Ferran Soldevila i un joven√≠ssim Jaume Vicens Vives, Joan Coromines, Emili Mira, Manuel Revent√≥s Bordoy, i uns quants m√©s que, ves per on, serien peces notables del franquisme triomfant del 1939 (Guillem D√≠az-Plaja, Josep M. Tallada, Antonio Simarro, Santiago Alcob√©, etc.).

Joaquim Xirau tancava el cicle de confer√®ncies amb unes belles paraules: “La universitat t√© una clara i definida missi√≥. L’obligaci√≥ moral -religiosa, potser- de la universitat √©s sortir a la vida social i portar al poble la veu del saber desinteressat i noble. La universitat √©s √≤rgan de cultura. A la universitat s’ha de formar el car√†cter de les futures generacions‚Ķ La universitat √©s tamb√© preparaci√≥ concreta per a les activitats de la vida social. En suma, preparaci√≥ professional. La universitat √©s, en fi, investigaci√≥ i creaci√≥. La universitat √©s √≤rgan de creaci√≥ cient√≠fica”.

L’any 1939 l’hurac√† franquista ho va ensorrar tot. Encara avui no hem estat capa√ßos de valorar amb exactitud tot all√≤ que es va perdre i no es va recuperar mai m√©s, ni tan sols amb el retorn de la democr√†cia. I ara, en un nou “per√≠ode de confusi√≥” general del pa√≠s, i per a la universitat p√ļblica en particular, no hi ha cap responsable pol√≠tic que doni la talla intel¬∑lectual m√≠nima, que pugui fer una petita ombra a l’obra d’aquella generaci√≥ de gegants. Llegir Confer√®ncies sobre la Universitat de Barcelona, organitzades per l’Associaci√≥ Professional d’Estudiants de Dret (Barcelona, 1935) fa posar la pell de gallina i plorar per la universitat -i el pa√≠s- perduda i mai no recuperada. Llegir el discurs d’inauguraci√≥ de curs 2011-2012 de l’actual responsable pol√≠tic de les universitats catalanes √©s adonar-se de les dimensions del fons del pou a qu√® ha estat abocada l’alta cultura d’aquest pa√≠s i l’ensenyament superior. Ara per ara, i amb els responsables actuals, no en sortirem. Per√≤ llegir la reivindicaci√≥ de 1935 ens permet pensar que potser, en el futur, la universitat catalana, p√ļblica i de qualitat, podr√† tornar a ser un dels puntals fonamentals d’una proposta de pa√≠s no sotmesa al tacticisme i la mis√®ria intel¬∑lectual dels actuals governants.

Alg√ļ -la secretaria d’Universitats, per exemple- hauria de reeditar aquest volum de confer√®ncies i regalar-lo el primer dia del proper curs acad√®mic 2012-2013. Potser llegint-lo descobririen que, a Harvard, s’hi van publicar, als anys trenta, la History of Spanish painting i Romanesque mural painting of Catalonia , probablement sense cap patrocini empresarial ni pensant si eren rendibles econ√≤micament. Quina paradoxa.

Tornarem a caure en els errors del passat? No en tingueu cap dubte.

Un pensament a “La universitat reivindicada

  1. Retroenlla√ß: Enric I. Canela » Blog Archive » Que no es repeteixi la hist√≤ria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.