El Joan Gil ofereix una magnífica i exhaustiva crònica de primera mà del que alguns brètols entenen per democràcia i llibertat d’expressió: acallar l’adversari i fer servir la pintura com a argument. Comparteixo plenament l’opinió del Joan Gil i penso que als populistes sense escrúpols com Rosa Díez se’ls ha de rebatre amb arguments i deixant en evidència la seva demagògia, no pas convertint-los en víctimes mediàtiques de la intol·lerància més vergonyosa. La pena és que no és cap novetat: no fa pas tant que miraven de boicotejar una xerrada d’Ibarretxe. Irònicament, abans els especialistes en trepitjar la llibertat d’expressió eren els ultradretans, que boicotejaven les xerrades de Txema Montero (llavors també em semblava una vergonya). Com que aquesta gent no entén la ironia, simplement que es llegeixin On Liberty. Si saben trobar el llibre a la biblioteca (l’edifici gros davant de la carpa del bar de Lletres, el de la dreta!) i se l’estudien, segur que els farà servei.