Exigència

Rellegint un recull d’articles de Joan F. Mira, vaig anar a parar a un sobre els Premis Octubre i la dura vida dels membres del jurat que s’han d’empassar uns patracols desastrosos de presumptes novel·listes. Mostrava la seva perplexitat davant de la lleugeresa amb què la gent concebia la tasca literària, en contrast, per exemple, amb la tasca musical, on cap persona (com ell mateix) capaç de tocar com a molt una tonada amb dos dits no gosa presentar-se a un concurs de piano. És evident que l’exemple musical s’està desvirtuant amb les farses televisives i els seus càstings fraudulents, però apunta a una direcció que ja senyalava fa uns anys Robert Hughes al seu càustic La cultura de la queja: l’art és per essència elitista i popularització no vol dir democratització. Tothom té dret a desenvolupar les seves qualitats artístiques, però no existeix el dret a ser Llull, March, Martorell o Mira.
Aquest preàmbul ve a tomb quan ens mirem la universitat que tenim i la que ens espera. Tothom té dret a estudiar una carrera universitària, però no pas que li regalin. Comencem per les PAU, que són cada cop més ‘democràtiques’, però ‘a la búlgara’ (els mes veterans ja entendran aquesta al·lusió). Al meu parer, una selecció que ens diu que més del 90% dels estudiants de batxillerat estan preparats per fer un grau universitari no s’adiu gens amb la realitat universitària, on trobem un tant per cent respectable d’alumnes (posem que són un 15%) incapaços d’assimilar els continguts i les competències més bàsiques, ni tan sols en aquells aspectes on suposadament són més destres.
Si el sedàs de les PAU no separa el gra de la palla (i el nou sistema no sembla que hagi millorat la situació), no cal dir que l’entrada per decret dels alumnes de la FP suposa un altre atemptat a qualsevol intent de fer de la universitat un espai d’educació superior.
Evidentment, si l’entrada a la universitat no té cap porta, cal que la universitat creï un reglament de permanència estricte que elimini la incompetència manifesta, penalitzi la desídia i eviti la banalització de la feina d’estudiant universitari (això és punitiu, no recaptatori). Però també cal que els professors ens repensem la nostra responsabilitat en l’establiment d’uns límits inflexibles de qualitat i honestedat acadèmica i que prediquem amb l’exemple. De la mateixa manera que no podem permetre que la correcció de treballs es converteixi en una recerca detectivesca per la xarxa a la cacera del plagiari (i que el càstig per al culpable sigui repetir el treball!), tampoc podem renunciar a millorar la nostra feina docent dia a dia, a fer-la més efectiva i professional, a adaptar-la sense desvirtuar-ne l’essència. Cal fer l’esforç per recuperar l’exigència: ens hi juguem el futur del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.