Poques vegades he trobat una defensa més bella i alhora contundent de la necessitat d’escriure correctament que aquest fragment de Microcosmos de Claudio Magris:

La correcció de la llengua és la premissa de la claredat moral i de l’honestedat. Moltes bretolades i abusos violents neixen quan es potinegen la gramàtica i la sintaxi i es posa el subjecte en cas acusatiu o el complement d’objecte en nominatiu, embullant les cartes i intercanviant els papers entre víctimes i culpables, alterant l’ordre de les coses i atribuint els fets a causes o a promotors diferents dels que efectivament en són, abolint distincions i jerarquies en un garbuix enganyós de conceptes i sentiments que deforma la veritat.

Per això fins i tot únicament una coma en un lloc erroni pot combinar desastres, provocar incendis que destrueixin els boscos de la Terra. Però la història del professor Karolin sembla dir que respectant la llengua, o sigui la veritat, fins i tot la vida es fa més robusta, un mateix s’aguanta una mica més segur sobre les cames i és més capaç de fer quatre passos gaudint del món, amb aquella vitalitat sensual que com més lliure està dels enganys i dels autoenganys, més deseixida és. Qui sap quantes coses, quants plaers agradables i alegries es deuen, sense saber-ho, al llapis vermell dels mestres d’escola.