Crònica desapassionada d’un claustre

Ahir es va celebrar el Claustre General de la UAB, en una sessió maratoniana de més de sis hores. La impressió que en vaig treure és que és necessari i urgent reformar el funcionament del claustre, encara que, com veureu al meu relat, hi va haver una innovació: les resolucions preventives, és a dir no decidir sobre realitats sinó sobre rumors. En dono algunes impressions.

Alguns ponents només tenen un verb, ‘ficar’ (on ho fica això, això s’hauria de ficar), i es mengen tots els pronoms febles, però són molt escrupulosos a dir ‘els i les estudiants’, ‘els i les treballadores’, etc. Conclusió: per evitar aquests nyaps proposo prohibir el gènere gramatical. Res de mitges tintes: en comptes de ‘els estudiants’, el col·lectiu que estudia (abreujat ‘el col·lectiu-E’), en comptes de ‘els treballadors’, el col·lectiu que treballa (abreujat ‘el col·lectiu-T’), si estudien i treballen, el col·lectiu que estudia i treballa (abreujat ‘el col·lectiu-E/T’) i embolica que fa fort. Posats a magrejar la gramàtica, fem-ho a consciència i que peti qui peti.

La gent no hi va informada: en dues intervencions consecutives, una persona va demanar sisplau a la rectora que li passés el document del Muntanyà i una altra del mateix sector el va fer servir per carregar contra la rectora; conclusió: a veure si fem circular la informació, nois (i noies)

La gent va a sentir el que vol sentir (I): es va portar a votació una resolució contra una proposta inexistent a partir d’un rumor (en Sean Golden va criticar en un consell de govern que hi ha gent que no treballa a la UAB que aprofita per aparcar de franc al campus i que calia pensar alguna solució per evitar-ho) i els ponents van demanar que no es posessin parquímetres i es fes pagar als pobres minusvàlids que pugen en cotxe a la UAB, amb el suport d’alguna intervenció que va criticar que era una mesura de la rectora perquè només pugessin a la UAB els estudiants de Barcelona i els que tenen més diners; trista conclusió: no cal anar a les comissions ni al Consell, sinó escoltar Ràdio Macuto.

La gent va a sentir el que vol sentir (II): es va portar a votació una resolució contra una proposta inexistent a partir d’un rumor segons el qual es liquidava el campus de Sabadell i tothom se n’anava al carrer (al consell de govern es va dir que cal estudiar com potenciar el campus de Sabadell ara que no s’hi farà informàtica i que caldrà veure quins estudis s’hi faran); trista conclusió (repetida): no cal anar a les comissions ni al Consell, sinó escoltar Ràdio Macuto.

Cadascú viu al seu món (I): en una intervenció es va dir ‘són mals temps per als funcionaris’; efectivament, mirem ara d’imaginar-nos ara com deuen ser per a la resta de treballadors o per als autònoms; conclusió: treballar a la universitat acostuma a fer perdre de vista que hi ha un món a fora.

Cadascú viu al seu món (II): en una intervenció es va proposar com a mesura d’estalvi suprimir el complement pels càrrecs de gestió i els sabàtics de gestió perquè la satisfacció íntima i el reconeixement públics eren prou premi; això no ho va dir un estudiant, sinó un PAS; conclusió: els PAS i els PDI vivim en realitats diferents.

Déu n’hi do! No vull acabar, però, sense dir que també es van fer aportacions intel·ligents i útils, que lamentablement van quedar colgades sota les anècdotes i el solipsisme. Com, comentava amb un companya, encara sort que els càrrecs de gestió cobrem hores extres per assistir al claustre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.