Citar com Déu mana

Sé que no hauria de treballar avui, però com que els professors universitaris no treballem tampoc entre setmana, m’he animat a escriure uns consells per als joves investigadors que es troben davant d’un treball de recerca. Avui, les cites (els exemples són reals).

1) hem de citar material que realment hem llegit

2) hem de citar material pertinent per al treball, per tant

2.1) no hem de citar per donar suport a fets evidents:

La importància d’aquest òrgan per la seva funció i fisiologia és manifesta. «La lengua da forma a la mitad inferior de la cara y es un verdadero motor interno de crecimiento. Su anatomía es extraordinaria» (Casal 1994:16).

La palatografia és, segons Marchal (1988), la tècnica més emprada i reconeguda per observar els contactes de la llengua amb el paladar.

Hi ha hagut moltes temptatives d’estudiar la producció de la parla en la cavitat bucal on és cabdal l’acció lingual, encara que ateses les seves característiques, el seu estudi no és fàcil. «The tongue is primarily important for determining the vocal tract shape in the oral cavity, but measuring tongue movements has been a major problem» (Kaburagi i Honda, 1994:1356).

2.2) no hem de citar per farcir:

Hi ha en la literatura electropalatogràfica diversos estudis centrats en perturbacions de la parla (Gibbon (1990); Gibbon i Hardcastle (1989); Gibbon, Hardcastle i Moore (1990); Hardcastle, Jones, Knight, Trudgeon i Calder (1989); Magno Caldognetto (1992); Magno Caldognetto, Ferrero i Bronte (1991) …).

Hi ha altres estudis d’aquest tipus que treballen també amb seqüències no inserides en una frase de suport, per exemple Recasens (1987); Recasens (1991a); Hoole, Nguyen-Trong i Hardcastle (1993); Recasens, Farnetari, Fontdevila i Pallarès (1993); Gibbon, Hardcastle i Nicolaidis (1993); Fontdevila, Pallarès i Recasens (1994); Gibbon i Hardcastle (1994); Krull, Lindblom, Shia i Fruchter (1995); Dent, Gibbon, Hardcastle i Wakumoto (1995), Waters, D., Nicolaidis, K., Hardcastle, W.J. i Gibbon, F. (1995); Recasens, Fontdevila i Pallarès (1995b); Stone, M. i Vatikiotis-Bateson, E. (1995); Recasens, Fontdevila i Pallarès (1996).

3) no hem de citar per quedar bé:

[…] segons la teoria quàntica formulada per Stevens (1972, 1989) i la de la percepció categorial (Repp, 1984). «En les llengües humanes existeixen uns sons més propicis que els altres perquè són produïts per unes regions naturals [quanta]; la causa és que no existeix una relació lineal entre els paràmetres articulatoris i els acústics, ja que petites diferències articulatòries poden produir grans canvis acústics i viceversa» (Martínez Celdrán, 1994: 112).

[la cita és del director de la tesi i és d’un llibre de divulgació]

Adoptem aquesta classificació ja que està més en consonància amb la tradició hispànica des de Navarro Tomàs (1918) i seguida per importants autors com Gili Gaya (1950), Martínez Celdrán (1984) i Quilis (1993) encara que difereix de la que fa servir la tradició anglesa que distingeix una petita regió lingual més, la làmina («blade»), situada darrere de l’àpex i abans del predors. Aquesta classificació d’origen anglosaxó la fan servir, però, fonetistes llatins de prestigi com, per exemple, D. Recasens.

[D. Recasens era membre del tribunal, esclar.]

4) no hem de fer cites d’autoritat:

Alguns autors de reconegut prestigi que fan servir la palatografia en bona part dels seus treballs són, per exemple, Recasens, Hardcastle, Marchal, Fujimura, Shibata, o Farnetani, entre d’altres.

Aquesta variabilitat indica que es tracta d’un so bastant relaxat o lax. Martínez Celdrán (1997:95) es refereix a la laxitud d’aquest so: «es un sonido laxo frente a la tensión del anterior» [llegiu vibrant múltiple].

5) hem de citar les fonts originals:

[…] segons la teoria quàntica formulada per Stevens (1972, 1989) i la de la percepció categorial (Repp, 1984). «En les llengües humanes existeixen uns sons més propicis que els altres perquè són produïts per unes regions naturals [quanta]; la causa és que no existeix una relació lineal entre els paràmetres articulatoris i els acústics, ja que petites diferències articulatòries poden produir grans canvis acústics i viceversa» (Martínez Celdrán, 1994: 112).

[la cita és del director de la tesi i és d’un llibre de divulgació; una cita del treball original hauria estat més lògica]

6) hem de citar la referència detallada:

La distinció entre coarticulació i assimilació està present de forma explícita en la fonologia generativa de Chomsky i Halle (1968).

[a quina pàgina?]

Hi ha estudis específics com els de Lieberman i Blumstein (1988) que mostren que els parlants tenim una representació mental del tracte vocal supralaringi.

[on ho diuen? Per cert, el treball citat no és un estudi específic, sinó un manual.]

2 pensaments a “Citar com Déu mana

  1. Joan,
    Amb l’edat, un es torna malpensat. Ja hi arribaràs!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.