Assetjament acadèmic

imagesW2QC2LAB
Malgrat el que repeteixen certs sectors universitaris des que tinc ús de raó, la universitat pública no ha esdevingut un apèndix dels poders capitalistes a l’ombra. Tot i les beques del Santander, encara no tenim una càtedra de “botinologia”, ni un auditori amb el nom de cap plutòcrata. El que pot fer confondre molta gent amb la suposada privatització de la universitat és la creixent cretinització de la gestió, que ha dimitit completament de qualsevol voluntat política alhora que clama cínicament per l’autonomia universitària. No hi ha res que defineixi millor la gestió universitària actual que la pràctica comptable: recompte de crèdits, hores, alumnes, taxes d’eficiència, taxes de rendiment. No seré jo qui negui la utilitat de les eines comptables, però si confonem les eines amb els objectius, ens trobem amb la UAB del segle XXI, l’abanderada de l’eficiència.

Com a representant d’una de les àrees de coneixement més ineficients del planeta, la Filologia Catalana, em sento directament implicat en aquesta gesta de recerca del Sant Greal de l’Eficiència. A més, com a última baula de la cadena de comandament, rebo els discursos amenaçadors i apocalíptics que van baixant des del nostre Perceval (aka mega-super-vicerector de Professorat i Programació Acadèmica), fins als caps de departament. Tot plegat, acaba en consells de departament en què un té ganes de replicar, com en aquell acudit: si s’ha d’anar a l’infern, s’hi va, però ja n’hi ha prou d’acollonir-nos.

Ja em sé la història, perquè no fa tants anys que vaig haver de ser corretja de transmissió d’aquest discurs. La diferència fonamental és que llavors es perseguien uns objectius que anaven més enllà de “quadrar els números” i ja fa anys que hem oblidat cap objectiu i som servidors del nostre propi sistema de comptabilitat. Com que, a més, el sistema té un màrqueting propi que farceix diàriament la pàgina web de la UAB (els rànquings!), a ningú se li acut pensar que tot plegat és una farsa infernal.

Només un exemple que em sembla paradigmàtic. Aneu a la pestanya dels MOOCs, la nova gran fantasmada en què la UAB s’ha embarcat, “per coherència amb el seu pla director, on s’estableix la clara voluntat de transferència de coneixements científics, tecnològics, culturals i formatius mitjançant una docència de qualitat i amb una clara vocació internacional”. La clara vocació internacional es veu de seguida, quan dels 16 cursos, 14 són en castellà i 2 en anglès. La gran qualitat dels cursos és també evident (i la mala traducció des del castellà, també):

Egiptología: aquest curs introdueix als estudiants de grau de parla hispana en els aspectes més rellevants de la llengua, la història i la cultura de l’Egipte dels faraons.

The Olympic Games and the Media: aquest curs analitza com la televisió i altres mitjans de comunicació contribueixen a finançar, formar i disseminar el major espectacle esportiu en el món.

Representaciones Culturales de las Sexualidades: en aquest curs aprendrem a interpretar com s’inscriuen i materialitzen els discursos sobre el gènero [sic] i la sexualitat en diversos productes i mitjans culturals.

Primeros Auxilios Psicológicos (PAP): el curs desenvolupa les competències necessàries per aplicar els primers auxilis psicològics a persones afectades per situacions estressants i/o traumàtiques: acidents [sic] de trànsit, agressions, morts sobtades, però també per catàstrofes naturals i qualsevol altre tipus d’emergències.

Cursets més propis d’un casal de barri que no d’una universitat. És aquest el nostre rol social? És eficient dedicar personal i recursos a fer això?

En canvi, la mateixa universitat que promociona aquesta subformació a bombo i platerets, considera que mantenir l’únic màster presencial de llengua i literatura catalanes del país, el Màster Oficial Interuniversitari Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes, amb els millors especialistes del món, és poc eficient perquè té 10 o 12 estudiants. La llengua i la literatura del nostre país, aquest on la UAB diu que hi està fortament arrelada, no mereixen cap mena de protecció ni de promoció, sinó pressions, amenaces i restriccions.

I el més greu és que la tàctica no és ni tan sols clara i honesta: no hi creiem, ho diem clarament i, per tant, el tanquem. No, la tàctica és “no hi creiem, però no ho diem públicament, i et fem assetjament acadèmic perquè tu mateix et vegis obligat a suïcidar-te: no programis optatives, no programis especialitats i finalment quan ja ningú s’hi apunti, no programis el màster”. És el cinisme disfressat d’eficiència.

2 pensaments a “Assetjament acadèmic

  1. Ja fa temps que no feia un volt pel teu bloc i de fet, tinc el meu també una mica abandonat … la feina del dia a dia m’absorbeix. Doit això, escrit que trobo molt encertat i el comparteixo de totes totes. Un detall, al tercer paràgraf se t’ha “colat” una errada: “ja fa anys que em oblidat cap objectiu …”. Per cert, veuries bé que el compartís al facebook del meu departament?
    Gràcies.

  2. Joan Carles,
    Gràcies per l’ull viu! Quina llàstima que no deixin que Fabra es carregués les hacs, com vam fer els italians! 😉
    Costa molt de tenir un blog al dia, realment. La feina diària t’absorbeix i, si no és per una cosa molt grossa, no veus el moment de posar-t’hi.
    Ja el pots enviar al Facebook. Estic segur que podrem fer un grup d’assetjats acadèmics a Lletres!
    Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.