Ahir, a la contra de la Vanguardia entrevistaven Franck Frommer, un periodista francès que ha publicat un llibre (un altre?) carregant contra el PowerPoint. En essència, el PowerPoint és l’amenaça més gran que ha d’afrontar la civilització occidental, perquè és la clau de volta d’una conspiració (americana) per destruir el pensament racional i crític (francès) i convertir-nos en idiotes (com els americans). N’aporta almenys dues proves: l’explosió del Columbia va ser culpa dels enginyers que van presentar la informació en PowerPoint i no en un informe escrit com Déu mana i la invasió de l’Iraq i les seves conseqüències són culpa d’una presentació de 20 dispositives. És a dir, que la gent (els americans) són idiotes i si els adornes quatre bestieses amb fotos i un disseny atractiu et ‘compren’ el que sigui (ni un mot sobre els congressos mèdics, que deuen ser el súmmum de la ignorància i una excusa per vendre medicaments innecessaris de multinacionals americanes).

No negaré que s’abusa del PowerPoint (i de les estadístiques i dels gràfics i dels articles i dels llibres i dels vídeos,…) i que sovint se’n fa un ús inadequat (idem), però la crítica global i superficial que se’n fa és injusta i, en el cas d’una persona que critica la simplificació del pensament, cínica. D’una banda, ara que ningú no es recorda de la guerra de Vietnam, de la guerra bruta francesa a Algèria o de la invasió soviètica de l’Afganistan, potser el senyor Frommer ens podria explicar que si la culpa de la imprevisió en aquells tres casos va ser l’ús de l’ordinador i el processador de textos en comptes de la màquina d’escriure o de la fotocopiadora en comptes del paper carbó. O potser ens podria dir qui va ‘vendre’ la Gran Guerra del 1914 si no existia ni el PowerPoint, ni els SMS, ni Twitter (aviat un llibre sobre la simplificació del pensament que imposa el Twitter!), ni Internet, ni la Televisió, ni retransmissions de ràdio. Seguint el raonament que predica, la culpa de carnissera va ser dels periodistes que van encendre les masses per anar a matar alemanys o francesos, austríacs o russos, italians o serbis. Segurament devia ser una matança justificada amb arguments racionals i crítics i no pas amb quatre eslògans i fotos estereotipades.

De l’altra, criticar el PowerPoint perquè ‘jerarquitza la informació’ és no entendre quina és la funció d’una presentació breu. Una presentació de diapositives no substitueix un informe detallat, però pot ajudar a reforçar-ne les idees bàsiques i complementar l’exposició oral i s’adapta molt bé al raonament mitjançant esquemes que tan bé ha estudiat George Lakoff. Ignorar tot això delata l’arrogància postmoderna (ara ja postpostmoderna, suposo) francesa que mira amb sospita tot allò que ve dels Estats Units i que creu que totes les idees són igualment importants o sospitoses i que la jerarquització és una estratègia de control.

Jo, que he vist presentacions amb PowerPoint i sense, amb transparències, amb exemplari, llegides amb veu monòtona o explicades amb una modulació exquisida, encara crec que les idees ben reflexionades i posades sobre paper són el millor vehicle (però no l’únic) per a la difusió del coneixement. Però també crec que el paper és un medi tan bo com el PowerPoint per dir bajanades i vendre motos. Aquí en teniu un exemple de coll de dama del nefast Derrida (Lacan, Virilio, Ricouer o Irigaray també ens fornirien molts altres exemples, alguns dels quals recollits al magnífic Impostures intellectuelles (París: Odile Jacob, 1997) d’Alan Sokal i Jean Bricmont):

Hom ha pensat sempre, doncs, que el centre, que per definició és únic,
constituïa, en una estructura, allò mateix que tot comandant l’estructura,
escapa a l’estructuralitat. és per això que, per a un pensament clàssic de
l’estructura, el centre es pot dir, paradoxalment, dins l’estructura i fora
l’estructura. És al centre de la totalitat i tanmateix, atès que el centre no li
pertany, la totalitat té el seu centre en un altre lloc. El centre no és el centre.
El concepte d’estructura centrada —tot i que representa la coherència en
ella mateixa, la condició de l’episteme com a filosofia o com a ciència— és
contradictòriament coherent. I, com sempre, la coherència en la
contradicció expressa la força d’un desig. El concepte d’estructura
centrada és, en efecte, el concepte d’un joc fonamentat, constituït a partir
d’una immobilitat fundadora i d’una certesa tranquil·litzant, ella mateixa
sostreta al joc. A partir d’aquesta certesa, pot ser dominada l’angoixa,
que neix sempre d’una determinada manera d’estar implicat en el joc,
d’estar lligat al joc, d’estar com a ésser des d’un bon principi dins el joc.

Derrida, Jacques. L’estructura, el signe i el joc en el discurs de les ciències
humanes. Els Marges 27/28/29 (1983): 191-203.

Us repto a resumir-ne les idees (?) en PowerPoint! De ben segur que el senyor Frommer us citarà a la segona edició del seu llibre.