Els professors de llengua solem plorar per la baixa competència lingüística dels nostres estudiants i pel poc interès que demostren per millorar-la, però és norma arxivar la queixa a la paperera dels rondinaires empedreïts i els mestretites insuportables. Però en la queixa s’amaga una veritat objectiva que mereix ser analitzada i és que la veritat és que a la universitat arriben alumnes que són veritables analfabets funcionals. Podem discutir si són molts o pocs, si n’hi ha més ara que abans, però no podem negar l’evidència.
El que sovint no es destaca prou és una altra veritat també tossuda: l’escassa competència lingüística dels formadors, especialment en l’àmbit universitari. És evident que no és el mateix esquinçar-se les vestidures per la ignorància o la desídia dels alumnes que fer-ho davant de les mateixes faltes dels nostres col·legues, perquè, encara que els professors universitaris tendim a ser terriblement crítics amb els col·legues no presents en converses de passadís, som enormement reticents a fer-ho públicament i cara a cara. És per això que anem renegant de la ruqueria dels alumnes i callem davant la incompetència dels qui els ensenyen.
Ja fa temps que denuncio la plaga de la mala redacció d’alumnes i d’acadèmics i avui porto un cas especialment sagnant: la guia docent oficial de l’assignatura “Orientació educativa i la seva didàctica” [sic], del (agafo aire) Màster de Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes. No puc reproduir una a una les més de cinquanta faltes que conté el document, però el podeu llegir aquí en la versió original i aquí amb les correccions i comentaris. Si els docents dels futurs professors de secundària tenen aquest grau d’incompetència lingüística i de descurança, què podem esperar després als instituts?
José Llopis
6 octubre 2018 — 7:31
Suposo que es pot acceptar que es facin els ulls grossos en els àmbits purament científics, encara que no és excusa, però és inacceptable que es faci en el màster de professorat de secundaria. Si els futurs professors no fan un ús correcte de la llengua, cal esperar que els seus alumnes tampoc ho faran. Malauradament, m’he topat amb alguns futurs professors que no només no parlen correctament, sinó que defensen el seu desconeixement de la llengua i li resten importància.
Francesc Xavier Villalba Nicolás
6 octubre 2018 — 8:55
És ben bé com dius. Una mestra del meu fill no feia ni les esses sonores ni distingia les obertes i les tancades, però a classe feien dictats. La cosa hauria estat un desastre si no fos perquè es podien preparar el dictat, és a dir que els donaven el text abans perquè se l’estudiessin. Surrealista.
José Llopis
6 octubre 2018 — 16:34
És totalment surrealista l’anècdota del dictat. Jo, personalment, estic en l’àmbit de ciències però, açò no significa que no gaudeixi d’una bona narrativa, de la bellesa del llenguatge. En aquests anys, al meu parèixer, s’han sobreestimat les ciències i s’han infravalorat les humanitats. I ara que el món és tot tecnologia, el llenguatge es troba greument en perill.
Francesc Xavier Villalba Nicolás
7 octubre 2018 — 9:49
Completament d’acord. I és una pena, perquè la bellesa d’un text ben escrit no depèn de si parlem de física o d’art: hi ha grans científics que escriuen magníficament i que són un exemple per als nostres futurs químics, físics, biòlegs o informàtics. I com he mostrat al meu blog, les humanitats no estan millor que les ciències en termes de respecte per la redacció clara i precisa.