Els nous telepredicadors

Profeta_Noe2 scale
Ja fa temps que tenim les televisions ocupades per economistes i, especialment, per un subgrup d’aparença estrafolĂ ria i amb tirada a predir catĂ strofes i a acollonir el personal. Ahir, per exemple, a la tertĂşlia de 8 al dia, l’ubic Gonzalo Bernardos es va dedicar a aixafar-li la guitarra a un representant del gremi de transportistes que venia a parlar d’una victòria als tribunals. El pobre home va arribar content i se’n devia anar amb una depressiĂł de cavall.

Jo miro de no escoltar-me’ls gaire per un motiu de consciència: sĂłn els nous (tele)predicadors. Noteu que si abans eren els cures que ens acollonien des de la trona amb les penes de l’infern ara tenim aquesta gent que es dedica a recordar-nos les misèries que ens esperen en aquesta vall de llĂ grimes. I el mĂ©s greu de tot plegat Ă©s hem sortit perdent perquè no ens donen cap esperança ni per a aquest mĂłn ni per al segĂĽent…

Com deia l’acudit d’aquell basc: “Miri mossèn, si s’ha d’anar l’infern, hi anirem, però no ens acolloneixi”.

Dijous gras, vaga contra les vaques magres

Dijous gras tenim convocada vaga universitĂ ria, que en el cas de l’autònoma s’amplia un dia mĂ©s: amb el nostre campus costa mĂ©s arreplegar contenidors i muntar barricades i necessitem un dia extra. No cal afegir-hi res que no haguĂ©s dit farĂ  un any a un post similar, si de cas la referència als horaris ‘antipersona’. No crec pas que es pugui solucionar aquest tema d’horaris. Si una facultat com la FTI (futura FTIEAO?), que tĂ© dues titulacions ja tĂ© uns horaris criminals, com ens ho fem a Lletres, amb un munt de titulacions i uns problemes d’espai endèmics? Es fa difĂ­cil, especialment si a mĂ©s cal cercar horaris compactes (totes les classes d’una tirada si pot ser), que no calgui pujar divendres i alhora que hi hagi una franja horĂ ria lliure.
En qualsevol cas, la vaga de dos dies (de fet tres: si es fa vaga dimecres i dijous, divendres toca anar de Carnaval) no servirĂ  per fer una proposta concreta de reforma dels horaris.

El PP valenciĂ  i el rosalbacavĂ 

Heus aquĂ­ les dues definicions del novĂ­ssim Diccionari Normatiu ValenciĂ  que han fet emprenyar els ‘defensors del valenciĂ ’ del PP:

català -ana [katalá]
1. adj. i m. i f. GENTIL. Natural o habitant de Catalunya.
2. m. LING. Llengua romĂ nica parlada a Catalunya, aixĂ­ com a les Illes Balears, el departament francĂ©s dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’AragĂł, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valenciĂ .
3. m. LING. Varietat d’esta llengua parlada a Catalunya. CatalĂ  occidental, catalĂ  oriental.

valencià -ana [valensiá]
1. adj. i m. i f. GENTIL. Natural o habitant de la ciutat de València o de la Comunitat Valenciana.
2. m. LING. Llengua romĂ nica parlada a la Comunitat Valenciana, aixĂ­ com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francĂ©s dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’AragĂł i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de catalĂ .
3. m. LING. Varietat d’esta llengua parlada a la Comunitat Valenciana. ValenciĂ  septentrional, valenciĂ  central, valenciĂ  meridional.

És una llĂ stima que s’hagin hagut d’empassar això de ‘Comunitat Valenciana’ en comptes del vetat PaĂ­s ValenciĂ , però paga la pena.