El diari Ara de diumenge dedicava una atenció especial als sacrificis que han fet els treballadors públics catalans i ho reblaven en l’editorial:

En els últims tres anys, els treballadors dels serveis públics catalans han vist com les seves condicions laborals –no només retributives– s’escanyaven. Policies, bombers, personal dels serveis de salut pública, mestres, treballadors socials, personal de justícia, administració, mitjans de comunicació i d’altres s’han adaptat a les exigències d’austeritat que ha marcat el pressupost.

Avui, que he vist com m’han retallat la nòmina, m’adono que els professors universitaris som part del “d’altres” i que rebem la clatellada de manera anònima, sense merèixer cap esment, no com la gent útil (bombers, etc.). Vista la importància que se’ns atorga, no ens ha d’estranyar que les nostres vagues no tinguin serveis mínims… Si volem que algú ens faci cas, ni que sigui perquè es recordin de nosaltres, potser ja és hora que comencem a putejar els nostres estudiants en comptes d’anar-hi de col·legues. Que no és així com funciona la cosa, al món real?

Acabo de llegir el comunicat de l’Equip de Govern sobre l’ocupació del Rectorat i m’ha assaltat una estranya sensació de dejà vu. Uns estudiants que ocupen un edifici. Uns vicerectors que els segueixen la veta i un rector que accedeix a rebre una delegació que no ha demanat hora com a gest de bona voluntat i bon rotllo (que som a la UAB i no a la UPF! Apa, directors i degans, ja sabeu com fer-ho per poder veure el Rector sense cita prèvia). Com era previsible, aquest gest de bona voluntat i bn rotllo s’interpreta com un signe de debilitat (que no és economista? que no ha llegit The Strategy of Conflict del Nobel Thomas C- Schelling?) i exigeixen (el verb és fonamental) que el Rector faci de portaveu de les seves demandes (el nom és fonamental). Evidentment, saben que és una exigència que no hi ha cap rector que pugui acceptar i que, per tant, esdevé excusa per continuar amb l’objectiu principal de tot plegat: fer-se notar i posar la UAB al centre de la lluita estudiantil universal.

En resum, tot massa previsible, tot massa vist. L’única novetat respecte a les ocupacions del 2008 és que els actuals ocupants s’ha curat en salut imposant com a exigència prèvia la immunitat/impunitat: així ens estalviem problemes i plataformes per al diàleg. Bé, alguna cosa hem après tots plegats.