Aquest estiu (encara no de vacances) he anat a parar per casualitat a dues lectures dignes de figurar en una llista d’afinitats electives goethiana: “El mon d’ahir” de Stefan Zweig (ja us en vaig parlar) i “The unended quest” de Sir Karl Popper (que ara estic devorant). Són dues autobiografies que narren la formació intel·lectual de dos austríacs il·lustres amb interessos diferents, però que ens ajuden a comprendre el convuls i complex inici de segle XX al rovell d’Europa. Us les recomano vivament i no em puc estar de senyalar que, malgrat les distàncies que separen el literat Zweig del filòsof Popper, ambdós s’avorrien a classe i tenien una set insadollable per la lectura, el coneixement i l’art i rebutjaven els dogmatismes en benefici de la llibertat. Tolle, lege.

Avui l’ABC en la seva edició local de Catalunya es despenja amb un titular espectacular:

“Una red de comisarios lingüísticos velará por el uso del catalán”

Fa venir cangueli perquè pretén activar el record dels comissaris polítics pagats amb l’or de Moscou que, a les pel·lícules, vestien amb gavardina de cuiro negre i gorra revolucionària (els de la Gestapo amb barret). Deunidó… Després llegim que es refereix als tècnics lingüístics, en general ímprobes funcionaris que fan la seva dura feina d’assessorar amb més pena que glòria, perquè, lamentablement, d’on no n’hi ha no en pot rajar i els documents que han de revisar són per posar-se a plorar (de l’expressió oral dels càrrec públics, millor no en parlem).
Jo, per si de cas, ja he afegit a la llista de sortides professionals de la meva titulació “comissari lingüístic”.

Sorprèn que una persona com Quim Monzó, generalment perspicaç i amb formació en el disseny gràfic, hagi caigut en l’error (prou comú, d’altra banda) de confondre el concepte i l’instrument. Ho feia a la seva columna de la Vanguardia de dissabte, on carregava amb l’artilleria del cas contra el Powerpoint, com si fos una de les causes de la decadència d’Occident.

Ja he defensat en aquest blog que les ajudes visuals poden ser un instrument d’enorme utilitat en les presentacions orals, com a suport de la paraula. És a dir un instrument. Si el fem servir correctament, enriquirà la nostra conferència, si el fem servir incorrectament, provocarà distraccions i dificultarà la comprensió. Sembla obvi, oi? Això mateix podem dir d’un exemplari ben organitzat i amb les dades importants en comparació amb un full on s’acumulen dades de qualsevol manera. També podem dir el mateix d’un histograma o d’un esquema a la pissarra. Si fa la funció, està bé, si no, no.

Ja fa anys vaig recomanar el llibre “Clear and to the Point: 8 Psychological Principles for Compelling PowerPoint Presentations” del psicòleg Stephen Kosslyn. Kosslyn responia les esmenes a la totalitat com les de Monzó, recordant que no hem de culpar el programa de les males presentacions orals que ens trobem, de la mateix manera que no culpem el llibre de l’existència de males novel·les.

També hauríem de fer el mateix amb el PowerPoint (encara que el critiquem per ser un programa barroc i ple de coses inservibles): no es pot matar tot el que és gras.

Deveu recordar que fa unes setmanes destacava la seguretat vital que ens aporta la notícia que la prova de català de la selectivitat era més difícil que no la de castellà. És un clàssic que anuncia l’estiu, una època que abans sempre ens animava amb gran generositat algun acadèmic de la RAE (quin canvi ara que la RAE la presideix el gran José Manuel Blecua!). Per afegir-me a la celebració de la dificultat insondable de la nostra llengua, que com bé sabeu, se la va inventar Pompeu Fabra per fer la guitza als castellans i als catalans no nacionalistes, us apunto algunes meravelles de l’anàlisi lingüística amb què ens obsequien alguns dels nostres estudiants (?) dels últims cursos de Filologia Catalana (sí, sí, de llicenciatura, és a dir dels que se suposa que tenen una formació infinitament superior a la devaluada i mercantilitzada formació dels nostres futurs graduats).
La pregunta era la següent:

Determineu les pressuposicions i les implicatures d’aquests fragments. Justifiqueu la vostra resposta.

(1) –Emporti’s el Quimet –va dir–. I d’això, Pruna, recordi que el noi és de Gràcia i no està acostumat al pa que s’hi dóna en aquest barri.
…

Les respostes, amb petits matisos, feien una profunda anàlisi sobre la qualitat de les fleques als diferents barris de la ciutat. En resum, Grice se’l sabien més o menys, però el català no gens.

Heus aquí una anècdota que mereix ser elevada a categoria: desconeixement profund de la pròpia llengua, producte, segurament, de poques lectures i, sobretot, mal païdes. Evidentment, si aquest és el pa que es dóna a la universitat, no cal esperar que els nostres alumnes siguin capaços d’entendre l’adjectiu virgilià en aquest text del mateix examen:

D’aquella il·lusió juvenil, em queda no diré una passió, paraula massa forta per al tarannà familiar, però sí una tirada de caire contemplatiu, diguem-ne virgilià, per les feines agrícoles amb molt de color, com ara la verema.

Jesús MONCADA. Calaveres atònites. 1999.

Aquí la ignorància es va mirar d’amagar amb reflexions sobre el classicisme.

Podria afegir que en el mateix examen, hi havia alumnes (de final de llicenciatura, insisteixo) que ignoraven què volia dir indolència o que afirmaven que el ferro colat era un material poc resistent i tou i per tant molt pertinent per fer la metàfora ganduls de ferro colat. No serviria de gaire res. La conclusió és clara, però: si els nostres alumnes no saben interpretar textos de Quim Monzó, Teresa Solana o Jesús Moncada, ¿com s’ho fan per entendre res de Llull, de Metge, del Tirant, de Roís de Corella, de Verdaguer, de Rusiñol, de Carner, de Riba, de Rodoreda…?

I quina solució té, tot plegat? No n’estic segur, però la lectura com a activitat quotidiana hi té un paper fonamental. No n’hi ha prou que es llegeixin les lectures obligatòries i prou: un filòleg o un professional de la llengua ha de llegir com qui respira (i escriure, però, això són figues d’un altre paner) i tenir una curiositat insaciable. Només una mostra, potser inaplicable, del magnífic Stefan Zweig (El mon d’ahir; traducció de Joan Fontcuberta):

Ho furetejàvem tot amb nas tafaner. Ens esmunyíem als assaigs de la Filharmònica, furgàvem a cals antiquaris, revisàvem cada dia els aparadors de les llibreries per saber immediatament quines eren les novetats des de la vigília. I, sobretot, llegíem, llegíem tot allò que ens queia a les mans. Trèiem llibres de totes les biblioteques públiques, ens deixàvem els uns als altres tots els que podíem trobar.

Nostàlgia, potser.