D’indignats a empipats

Ahir vaig llegir a l’Avui una not√≠cia gens sorprenent, per√≤ alhora divertida: “Els “indignats” es desmarquen dels atrinxerats a la Pla√ßa.”
Com no podia ser altrament, aproitant el bon rotllo i l’ecumenisme del comen√ßament del moviment, s’hi van afegir els vividors habituals i ara, esclar, fan nosa i donen mala imatge. Com recull l’article:

Per√≤ al lloc encara hi queden desenes de tendes i els acampats es resisteixen a plegar veles tal com els estan comen√ßant a demanar els ‚Äúindignats‚ÄĚ oficials. La major part d’ells es troben cada cop m√©s inc√≤modes amb els joves que s’han atrinxerat a la pla√ßa i amb la imatge que projecten d’un moviment que, com es va demostrar en la manifestaci√≥ del 19 de juny passat, compta amb un important capital de simpatia popular.

‚ÄúS√≥n quatre penjats que no tenen res a veure amb el moviment‚ÄĚ, denunciava ahir una noia despr√©s d’una escena de tensi√≥ entre els ‚Äúindignats‚ÄĚ i un grup d’acampats a la pla√ßa de Catalunya que retreien als qui es dirigien a la trobada d’assemblees de barri el menyspreu als qui els han ‚Äúestat guardant l’espai‚ÄĚ al bell mig de la capital de Catalunya. Diversos membres del moviment expliquen que han tingut problemes amb algunes persones ‚Äúque no participen en els debats‚ÄĚ i que han fet de la seva estada a la pla√ßa un ‚Äúmode de subsist√®ncia‚ÄĚ. ‚ÄúA la pla√ßa de Catalunya s’hi pot viure de franc, en condicions poc recomanables, per√≤ amb el menjar garantit‚ÄĚ, assegura un ‚Äúindignat‚ÄĚ empipat.

Jo en destacaria: “els “indignats” oficials”, “s√≥n quatre penjats que no tenen res a veure amb el moviment‚ÄĚ i, sobretot, “un “indignat” empipat”. √Čs a dir, que els ‘penjats’ viuen de gorra dels ”indignats’ oficials’, que ara a m√©s d’indignats estan empipats. Que s’hi vagin acostumant…

Prejudicis

Tothom coneix Noam Chomsky. Molts l’admirem com a ling√ľista, amb diversos graus d’adoraci√≥, tot sigui dit. Molt√≠ssima m√©s gent l’admira com a activista anarquista i denunciant de conspiracions reals i imagin√†ries. En aquest √ļltim vessant, un dels seus referents ideol√≤gics √©s la revoluci√≥ anarquista del 1936-37 a Barcelona, sobre la qual ja va escriure un treball quan era estudiant, basat en la narraci√≥ d’Orwell.
Lamentablement, com √©s normal, no es pot estar ben informat de tot i quan s’escriu i es parla tant i de tantes coses, hi ha el perill de caure en la simplificaci√≥ o encara pitjor en la falsedat m√©s crua. Aix√≤ li ha passat a Chomsky en una [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9gAmeP0aw3E[/youtube] a una televisi√≥ gal¬∑lesa, en qu√® afirma:

On the other hand, there’s a negative side. Catalan autonomy carries with it anti-Spanish racism, so there is severe repression against Spanish working people in Catalonia. That’s the dark side of ethnic and cultural identity. They have to kind of find a way to avoid that and capture the good side.

O s’informa del tema a trav√©s d’Interconomia i Kaosenlared o reprodueix els vells prejudicis anarquistes que els nacionalismes (no l’espanyol, esclar) s√≥n intr√≠nsecament burgesos, com la llengua catalana… Per tant cal aprendre esperanto o en el seu defecte, tirar pel dret amb el castell√†, que √©s la llengua de tothom, etc. etc.
Cal denunciar aquests prejudicis, perqu√® es van repetir a les assemblees d’indignats quan es va parlar d’autodeterminaci√≥. En nom del pensament cr√≠tic, esclar!

Termes mítics

Un dels termes que m√©s vegades he sentit en la meva vida universit√†ria √©s el de ‘pensament cr√≠tic’. En teoria √©s el pensament que critica les idees establertes, per√≤ la clau de volta √©s quines s√≥n aquestes idees establertes. En sentit estricte, es podria aplicar tant a les idees de Galileu o de Cop√®rnic respecte les idees defensades per l’ortod√≤xia cient√≠fica cristiana com a l’homeopatia respecte a la medicina convencional. Evidentment, el punt clau per distingir un cas i l’altre nom√©s pot ser l’an√†lisi racional de l’evid√®ncia emp√≠rica i el m√®tode cient√≠fic: les teories de Galileu i de Cop√®rnic tenien una base cient√≠fica comprovable que l’homeopatia no t√©. Per tant, la cr√≠tica de les idees no t√© un valor positiu per se, sin√≥ com a eina per posar a prova les teories i eliminar dogmes i prejudicis. La clau √©s, doncs, el dubte metodol√≤gic.
√íbviament, ning√ļ pot negar que aix√≤ √©s un benefici per a qualsevol nivell de l’ensenyament, especialment, l’ensenyament universitari. Ara, la q√ľesti√≥ planteja dubtes seriosos quan passem del dubte metodol√≤gic a la suspic√†cia paranoica de fonament ideol√≤gic, que no t√© difer√®ncies entre esquerres i dretes: els esquerranosos seguidors de Chomsky, Ramonet i Saramago veuen pertot la m√† negra dels EUA i les multinacionals i els ‘dretanosos’ seguidors de Hayek i Horowitz hi veuen la m√† negra del comunisme i els antisistema. Aquesta visi√≥ conspirativa de la realitat √©s justament el que agrupa gent d’ideologies diverses a l’envelat dels ‘indignats’: els ciutadans som titelles dels bancs i les multinacionls i dels seus esbirros, els pol√≠tics. No puc compartir aquesta visi√≥ perqu√® com a bona pseudoteoria, √©s indemostrable (tant com ho √©s la teoria dels pseudoperiodistes de la caverna madrilenya que darrere dels indignats hi ha Rubalcaba o fins i tot ETA!). Per exemple, si miro d’oposar-hi l’evid√®ncia que milions de persones no tenim cap sensaci√≥ de ser titelles i que som responsables de les nostres decisions i accions, aleshores se’m diu que qui no ho accepta est√† alienat i √©s un titella sense saber-ho. Evidentment √©s la versi√≥ nova del dogma marxista de l’alienaci√≥, per√≤ es pot comparar als dogmes de la psicoan√†lisi que tant irritaven Popper: tens un trauma i si ho negues √©s que ho amagues al subconscient.
Em sembla perfecte que la gent pensi que acampant i fent comissions i assemblees pren les regnes de la seva vida i canvia el m√≥n, per√≤, sisplau, que no s’emparin del ‘poble’ (que no ho s√≥n) ni del pensament cr√≠tic (que no el tenen en exclusiva). Almenys no, si fan arribar l’evangeli de la desalienaci√≥ mentre engreixen el compte de resultats de malvades multinacionals (perdoneu la redund√†ncia) com Telef√≤nica, Vodafone o Orange.

Dues opinions

M’ha agradat molt llegir les opinions de Joan B. Culla (El Pa√≠s) i de Salvador Card√ļs (‘L’altra l√≠nia roja’, La Vanguardia ed. en catal√†) sobre el vergony√≥s intent de bloqueig al Parlament. Comparteixo la visi√≥ que, m√©s enll√† dels m√®todes violents i coactius inacceptables (que coneixen b√© Culla i Card√ļs com a professors de la UAB!), hi ha un atac ideol√≤gic de fons a la democr√†cia formal per substituir-la per un assemblearisme manipulador i basat en una ‘opini√≥ p√ļblica’ sense cap representaci√≥ (qui √©s aquest ‘nosaltres’ que fan servir? qu√® vol dir que ‘ells s√≥n el poble’?) i unes normes a la carta. √Čs a dir volen enfonsar el principi b√†sic del concepte de ciutadania que va crear la il¬∑lustraci√≥. Si hem de mesurar l’alternativa que ens proposen per l’√®xit de les propostes concretes que s’han generat durant l’acampada, amb mi, que no hi comptin! O com deia el Sergi P√†mies:

Quiz√° tengan raz√≥n. Pero si la democracia real se basa en el escupitajo, el insulto y la buena voluntad ambigua, muchos preferir√°n seguir pensando: ‚ÄúVirgencita, Virgencita, que me quede como estoy‚ÄĚ.

La lírica de la indignació

Ja he reconegut que estic enganxat als microcosmos de blogs dels acampats (?). Avui, navegant per la subcomissi√≥ d’autoorganitzaci√≥, una de les meves preferides, he descobert un revolucionari poeta, a l’estil del Che, Fidel o Mao. Es diu Andreu i heus aqu√≠ la seva contribuci√≥ al blog (insisteixo) d’autoorganitzaci√≥:

No se si aquest espai de comentaris de la nostra subcomissi√≥ √©s l‚Äôadequat, en tot cas, si creieu que no √©s pertinent, doncs ja buscar√© altres espais. La q√ļesti√≥ √©s que volia compartir un poema amb tots vosaltres que vaig escriure els primers dies d‚Äôaquesta nostra revolta.
Porque la vida es sagrada
y nos la quieren arrebatar,
porque luchamos por un sue√Īo,
por el derecho a so√Īar despiertos
y despertar del sue√Īo adocenador,
porque la vida es simplemente maravillosa
y vale la pena poner el pu√Īo encima la mesa
para decir que es nuestra y de nadie m√°s,
que queremos ser los amos de nuestro camino
de nuestros pasos,
que nuestras huellas sean el fruto
exclusivamente de nuestras pisadas,
que solo hay presente
y no hay excusas para dejarlo escapar
y que el futuro puede ser nuestro
solo si hacemos nuestro el presente,
porque lo importante es estar vivo en may√ļsculas,
para decidir de qué color queremos
que sea el horizonte al que deseamos llegar,
porque la vida es maravillosa
y vale la pena ,
siempre vale la pena,
sin excusas,
ni perezas,
vivirla de verdad.
andreu (copyleft)

Per cert, ja veieu que fa els comentaris en catal√† i el poema (?) en castell√†: ja sabem que el catal√† √©s una llengua burgesa i de nacionalistes dolents… Suposo que d’aqu√≠ va venir el rebombori pel tema d’incloure el dret d’autodeterminaci√≥ entre les demandes de ‘totes’. Si hi haguessin especificat que era per als saharauis, no hi hauria hagut cap inconvenient, de ben segur.

La certesa en un món canviant

En aquest m√≥n canviant i complex (‘l√≠quid’, que diuen els esnobs), tots necessitem alguna certesa, alguna pedra s√≤lida en qu√® construir-nos l’exist√®ncia di√†ria. Jo en tinc una que em d√≥na fermesa i m’empeny a continuar endavant: s√© amb una certesa immutable que la prova de catal√† de la selectivitat ser√† sempre m√©s dif√≠cil que la de castell√†. Els diaris ho confirmen any rere any amb una solidesa que desafia qualsevol escepticisme. Enguany era Oller i un article de Pres√®ncia (res de poetes herm√®tics, com Carner!), per√≤ l’any vinent podria ser la revista dels s√ļpers. Amb la seguretat de les certeses immutables, s√© que no arribar√© a veure publicat mai que la prova de castell√† (sigui el BOE o una novel¬∑la experimental) va ser m√©s dif√≠cil que la de catal√†. Espero almenys no veure que ja no val la pena fer la prova de catal√† perqu√® ning√ļ l’ent√©n, per√≤ d’aix√≤ ja no en tinc cap certesa.

Transferència del coneixement i vergonya

La universitat p√ļblica t√© com a missi√≥ transferir el coneixement creat a la societat que ens finan√ßa. Ahir a l’IEC vaig poder assistir a una mostra clara d’aquesta transfer√®ncia: la presentaci√≥ del Diccionari de Dubtes del Catal√† Oral de David Paloma, M√≤nica Montserrat i Josep √Ä. Mas. Una obra que us recomano i que confio que trobi els mitjans per ampliar-se i millorar-se.

Aix√≤ va ser ahir. Avui hem pogut veure un altre tipus de transfer√®ncia des de la universitat a la societat: el sabotatge a les institucions democr√†tiques per imposar les idees. Efectivament, el que avui ha passat al Parlament, on resideix la sobirania popular (mal que pesi a alguns), fa temps que ho venim patint a la UAB i a altres universitats: si una mesura no agrada, encara que sigui legal i estigui avalada pels representants elegits democr√†ticament, es mira de sabotejar-la per la for√ßa. Els qui hem passat vergonya veient com els crits i la fressa feien callar el di√†leg a la UAB avui ens hem indignat veient com es volia fer el mateix amb els representants del poble de Catalunya: en comptes de propostes, esprais de pintura i intimidacions. Una imatge massa familiar per als qui treballem o estudiem a l’aut√≤noma.

S√≠, avui els indignats m’han indignat, per√≤ que no pateixin, que no anir√© a rebentar-los les seves comissions ni assemblees. Jo encara crec que hi ha l√≠mits que no cal passar.

Miracle!

Si algun ateu o cat√≤lic light encara necessita proves de la santedat del fundador de l’Opus Dei, Escriv√† de Balaguer, que llegeixi aquesta not√≠cia miraculosa del 3cat24.cat!

Una estampeta del fundador de l’Opus Dei introdu√Įda en el sobre d’un votant on tamb√© hi havia una papereta d’Esquerra Republicana √©s el responsable que la formaci√≥ s’hagi quedat sense representaci√≥ al consistori giron√≠. La Junta Electoral ha rebutjat el recurs dels republicans que demanava considerar v√†lid el vot amb l’estampeta.

Barrant el pas als ateus independentistes des de la tomba (i especialment a la cap de llista, dona i de Filologia Catalana!). Si amb aquest miracle no el canonitzen, no sé quines altres proves necessiten!

Feu cas al Card√ļs

Cada cop estic m√©s conven√ßut que el Salvador Card√ļs √©s el cap m√©s clar d’aquest pa√≠s i un luxe per a la Facultat de Pol√≠tiques i Sociologia. Ja fa dies que ens avisa per la premsa, la r√†dio i la televisi√≥ que la presumpta revoluci√≥ de la Pla√ßa Catalunya √©s un moviment sense idees ni alternatives. No s√© si s’ha passejat pels blogs de les comissions de l’acampada, per√≤ nom√©s hi trobo proves que t√© ra√≥. Avui he ensopegat amb una acta al subblog de la comissi√≥ d’autorganitzaci√≥ que resulta ben il¬∑lustrativa:

4. ASSAMBLEA CONTENIDOS Y DEBATE SOBRE LOS M√ćNIMOS

РResumen del miércoles: Propuestas a redactar en negativo, para abrir las distintas formas de afrontar problemas. No exigencias al estado.

РMínimos: Punto con dificultad para llegar al consenso. Cansancio general sobre el tema, pero se ve la necesidad de desatascarlo.

Posiciones:

РPersonas que consideran que se debe trabajar en los grupos y en la propuesta de continuidad. Pasar de los mínimos.

РSe presenta un texto como documento de trabajo, como modelo para desatascar mínimos y con propuesta de contenidos centrales. Hace énfasis en la multiplicidad de formas de lucha y en la Huelga General. Se queda en trabajarlo más en la reunión de la tarde del viernes y en que si se quiere divulgar a titulo individual -no en nombre la subcomi- que se haga.

РCríticas al texto: parecido al que ya se ha sacado, posición central, evitar la dinámica de sacar textos personales, se deben construir en colectivo.

РProblema de los mínimos: como plasmarlos? No exigencia al Estado. Enfoque en como la práctica autoorganizativa se puede crear des de la práctica y los grupos de trabajo.

РHacer una introducción para mostrar las distintas formas de exigir, la multiplicidad de formas de lucha, explicación de las distintas formas ideológicas, juntarlo todo.

РHacer unos mínimos de acción directa.

РImposibilidad de hacer un planteo uniforme. Que salgan todos los textos de cada comisión. Hacer una expresión de todo, no un documento con carácter general.

– Documento com√ļn (quejas, c√≥mo expresar los cambios. Punto a redactar en forma de no exigencia).

– Encontrar una equilibrio con las distintas propuestas que se plantean en esta asamblea. Dificultad.

No fa falta comentar res.

No anem bé!

Ja hi tornem amb les ‘vagues a la japonesa’! La gran not√≠cia torna a ser que un grup d’estudiants es posar√† a estudiar just abans dels ex√†mens a les biblioteques de la UB i la UPC. Fant√†stic: de la necessitat en fan virtut i a m√©s, surten per la tele. La pega √©s que com que es passen la nit estudiant, despr√©s se’t clapen a classe o fent l’examen! No anem b√©, no.