Ja ens avisava en Joan Francesc Mira amb la seva sagacitat habitual –i tanmateix tan poc habitual entre els seus col•legues—que els intel•lectuals tendeixen a ser uns pessimistes insuperables i a creure’s instal•lats a la crisi permanent. Suposo que als professors (i en Mira n’és un) ens passa el mateix i si som professors de catalĂ , aleshores ja tenim tots els nĂşmeros per caure a la depressiĂł mĂ©s pregona i declarar que els alumnes sĂłn cada cop mĂ©s ignorants, que cada cop llegeixen menys i cada cop entenen menys allò que llegeixen. Aquesta Ă©s una percepciĂł que s’escampa, encara que no sempre Ă©s fĂ cil d’escatir quina base tĂ©. Sovint sĂłn petites coses que ens posen els cabells de punta, com ara quan a classe d’una assignatura optativa de Filologia Catalana (Lexicografia Catalana), una estudiant et pregunta què passa si a l’examen li toca corregir la definiciĂł de cap de turc, perquè no sap què Ă©s un cap de turc. Quan ingènuament vaig proposar-li el sinònim boc expiatori, ja vaig veure que d’on n’hi ha no en pot rajar.
Em penso que és una anècdota i que no cal elevar-la al nivell de categoria, al cap i a la fi, encara recordo que entre els meus companys de classe de llatà de primer curs de carrera (a la prehistòria: al 1986!), jo era l’únic que recordava la data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (el 476, per cert). Ara, si els futurs especialistes de la matèria ens claven aquests ensurts, ningú no ens hauria de retreure que amaguem algun dubte al cor, encara que sigui petit (el dubte).