Els blocs zombis

Ara que tornen les sèries i pel·lĂ­cules de zombis (ai, el gran clĂ ssic de George A. Romero!), em plau esmentar un bloc assembleari que ha tornat a la vida! SĂ­, el bloc de l’assemblea de lletres s’ha renovat i ha incorporat una nova entrada!!! És del 26 de desembre i comenta la sonada i multitudinĂ ria celebraciĂł [to irònic] dels 25 anys de l’assemblea. Si no fos pels retalls pressupostaris, enguany els tocaria un sabĂ tic (i tothom estaria encantat)!
Lamentablement, els de l’assemblea fantasma sembla que ja no estan en condicions de tornar de la tomba: els donem per enterrats definitivament. Tot el que Ă©s bo s’acaba…

Ensurts docents

Ja ens avisava en Joan Francesc Mira amb la seva sagacitat habitual –i tanmateix tan poc habitual entre els seus col•legues—que els intel•lectuals tendeixen a ser uns pessimistes insuperables i a creure’s instal•lats a la crisi permanent. Suposo que als professors (i en Mira n’és un) ens passa el mateix i si som professors de catalĂ , aleshores ja tenim tots els nĂşmeros per caure a la depressiĂł mĂ©s pregona i declarar que els alumnes sĂłn cada cop mĂ©s ignorants, que cada cop llegeixen menys i cada cop entenen menys allò que llegeixen. Aquesta Ă©s una percepciĂł que s’escampa, encara que no sempre Ă©s fĂ cil d’escatir quina base tĂ©. Sovint sĂłn petites coses que ens posen els cabells de punta, com ara quan a classe d’una assignatura optativa de Filologia Catalana (Lexicografia Catalana), una estudiant et pregunta què passa si a l’examen li toca corregir la definiciĂł de cap de turc, perquè no sap què Ă©s un cap de turc. Quan ingènuament vaig proposar-li el sinònim boc expiatori, ja vaig veure que d’on n’hi ha no en pot rajar.
Em penso que és una anècdota i que no cal elevar-la al nivell de categoria, al cap i a la fi, encara recordo que entre els meus companys de classe de llatí de primer curs de carrera (a la prehistòria: al 1986!), jo era l’únic que recordava la data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (el 476, per cert). Ara, si els futurs especialistes de la matèria ens claven aquests ensurts, ningú no ens hauria de retreure que amaguem algun dubte al cor, encara que sigui petit (el dubte).

111 clĂ ssics

La RAE i la Caixa, dos veritables poders fĂ ctics d’Espanya (mĂ©s el segon), inicien una col·lecciĂł de ‘clásicos españoles’ dirigida per Francisco Rico. És una magnĂ­fica iniciativa, però que em provoca un dubte existencial. Si, com sostenen els castellans, es pot fer literatura catalana en castellĂ  i, per tant, Mendoza, MarsĂ© o AzĂşa sĂłn autors de la literatura catalana, Âżtrobarem entre els 111 clĂ ssics alguna obra que no estigui escrita en castellĂ , però d’un autor espanyol? Quina bestiesa!, deuen pensar, (especialment Francisco Rico). Ara, per què quan la relaciĂł Ă©s a la inversa la pregunta ens volen fer creure que Ă©s de gran profunditat i perspicĂ cia?

De Tarradellas a Hereu

Jo enguany havia demanat als reis un alcalde menys ximple que els que hem tingut les Ăşltimes legislatures a Barcelona. El desig haurĂ  d’esperar i a mĂ©s em va tocar desesperar-me escoltant l’hereu d’en Clos (l’hereu d’en Maragall) esgĂĽellant i deixant anar el fatĂ­dic ‘Ja estan aquĂ­!’ de benvinguda als reis, que hauria regirat els budells de Tarradellas. Lamentablement, he pogut comprovar que això no Ă©s deixadesa lingĂĽĂ­stica, sinĂł una tradiciĂł: ja es comentava el tema l’any passat al blog de ‘El mĂłn a RAC1‘.
El drama és que si el substitueix en Trias encara plorarem més fort. Què hem fet els barcelonins per merèixer això?!