Ara que tornen les sèries i pel·lícules de zombis (ai, el gran clàssic de George A. Romero!), em plau esmentar un bloc assembleari que ha tornat a la vida! Sí, el bloc de l’assemblea de lletres s’ha renovat i ha incorporat una nova entrada!!! És del 26 de desembre i comenta la sonada i multitudinària celebració [to irònic] dels 25 anys de l’assemblea. Si no fos pels retalls pressupostaris, enguany els tocaria un sabàtic (i tothom estaria encantat)!
Lamentablement, els de l’assemblea fantasma sembla que ja no estan en condicions de tornar de la tomba: els donem per enterrats definitivament. Tot el que és bo s’acaba…
Ja ens avisava en Joan Francesc Mira amb la seva sagacitat habitual –i tanmateix tan poc habitual entre els seus col•legues—que els intel•lectuals tendeixen a ser uns pessimistes insuperables i a creure’s instal•lats a la crisi permanent. Suposo que als professors (i en Mira n’és un) ens passa el mateix i si som professors de català, aleshores ja tenim tots els números per caure a la depressió més pregona i declarar que els alumnes són cada cop més ignorants, que cada cop llegeixen menys i cada cop entenen menys allò que llegeixen. Aquesta és una percepció que s’escampa, encara que no sempre és fàcil d’escatir quina base té. Sovint són petites coses que ens posen els cabells de punta, com ara quan a classe d’una assignatura optativa de Filologia Catalana (Lexicografia Catalana), una estudiant et pregunta què passa si a l’examen li toca corregir la definició de cap de turc, perquè no sap què és un cap de turc. Quan ingènuament vaig proposar-li el sinònim boc expiatori, ja vaig veure que d’on n’hi ha no en pot rajar.
Em penso que és una anècdota i que no cal elevar-la al nivell de categoria, al cap i a la fi, encara recordo que entre els meus companys de classe de llatí de primer curs de carrera (a la prehistòria: al 1986!), jo era l’únic que recordava la data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (el 476, per cert). Ara, si els futurs especialistes de la matèria ens claven aquests ensurts, ningú no ens hauria de retreure que amaguem algun dubte al cor, encara que sigui petit (el dubte).
Immersos de fa anys en la decadència i la mediocritat d’alcaldes i alcaldables, de Closos, Hereus, Mayols i Trias, els barcelonins tenim ara una esperança: Montserrat Tura! A veure si els altres partits s’animen i aporten candidats amb empenta!
La RAE i la Caixa, dos veritables poders fàctics d’Espanya (més el segon), inicien una col·lecció de ‘clásicos españoles’ dirigida per Francisco Rico. És una magnífica iniciativa, però que em provoca un dubte existencial. Si, com sostenen els castellans, es pot fer literatura catalana en castellà i, per tant, Mendoza, Marsé o Azúa són autors de la literatura catalana, ¿trobarem entre els 111 clàssics alguna obra que no estigui escrita en castellà, però d’un autor espanyol? Quina bestiesa!, deuen pensar, (especialment Francisco Rico). Ara, per què quan la relació és a la inversa la pregunta ens volen fer creure que és de gran profunditat i perspicàcia?
Jo enguany havia demanat als reis un alcalde menys ximple que els que hem tingut les últimes legislatures a Barcelona. El desig haurà d’esperar i a més em va tocar desesperar-me escoltant l’hereu d’en Clos (l’hereu d’en Maragall) esgüellant i deixant anar el fatídic ‘Ja estan aquí!’ de benvinguda als reis, que hauria regirat els budells de Tarradellas. Lamentablement, he pogut comprovar que això no és deixadesa lingüística, sinó una tradició: ja es comentava el tema l’any passat al blog de ‘El món a RAC1‘.
El drama és que si el substitueix en Trias encara plorarem més fort. Què hem fet els barcelonins per merèixer això?!