Llegia ahir un dels deliciosos articles del Joan Francesc Mira en què amb l’agudesa que el caracteritza retratava el pessimisme radical de la intel•lectualitat: cada vegada es llegeix menys, cada vegada es compren menys llibres, l’ensenyament cada vegada és pitjor, etc. Si ens movem a la nostra casa, la universitat la canço és la mateixa: els estudiants són més ximples, la universitat pública cada vegada és més elitista, les condicions de treball i de recerca cada cop són més dolentes, la recerca cada cop és més fluixa, les humanitats cada vegada estan pitjor (ja fa anys que parlem de la crisi de les humanitats: llegiu l’article de Terricabres sobre aquest mite i el plany de Llovet sobre la desaparició de les humanitats per culpa de la revolució industrial), etc. Com ens recorda Mira, estem instal•lats en la crisi perpètua i en el lament nostàlgic: el món va cap al desastre i abans sempre estàvem millor. Ai, fa vint anys, quins estudiants més bons que teníem! Ai, fa vint anys no es parlava tan malament com ara! Ai, abans sí que hi havia estudiants conscienciats! Ai, les avantguardes ja no són el que eren!
Un petit exemple personal. Per motius tangencials m’he vist embolicat en una discussió (amistosa) amb companys de literatura sobre els microrelats (o microcontes). Consideren que són una presa de pèl, una excusa fàcil per fer passar gat per llebre sense esforçar-se. No seré jo qui els esmeni la plana, però aquesta desqualificació sense pal·liatius del gènere anava lligada a una visió apocalíptica de la literatura actual, mancada de talent i d’esforç, no gaire diferent de les crítiques dels profans sobre certes formes d’art modern o de les crítiques dels docents sobre els alumnes.
Però la quantitat no ha anat mai lligada a la qualitat, oi? ¿Aplicaríem el mateix barem als haikus, per exemple? ¿Són una presa de pèl si els comparem amb els sonets? ¿Com separem el gra de la palla amb la poesia visual i amb els muntatges teatrals? ¿El Carles Santos i el Ferran Adrià són genis o uns farsants? No dic que no hi hagi un factor de moda, però la literatura ha estat sempre un terreny de modes i la crítica literària també. No fa pas tant que els contes eren un gènere menor respecte a la novel·la i Calders, Monzó i Pàmies eren novel·listes fracassats (deixem de banda la historiografia literària de la ‘generació sense novel·la’ o la valoració que va tenir Shakespeare al segle XVIII). I tanmateix, els (micro)contes d’Espriu de Les roques i el mar, el blau són una delícia que hauria de ser lectura obligatòria en comptes de l’Escanyapobres (ja em perdonaran la gosadia els experts).
I de bons i mals escriptors, n’hi ha hagut sempre i la llista ha variat, malgrat els cànons de Harold Bloom. Jo (és una qüestió de gust, esclar) no salvaria per a la posteritat les novel·les de Palol o de Pedrolo, per exemple, però sí les de Lozano o Mira o Solsona. Evidentment, als inicis del segle XXI no tots els escriptors de (micro)relats (o (micro)contes) són bons escriptors. Ara, siguem honestos i recordem que al segle XIX no tots els novel·listes eren Eça de Queirós o Flaubert (ni al XX tots els poetes eren Carner i Riba).
