En el document presentat al claustre extraordinari sobre les propostes de reforma del funcionament de la universitat es fan unes propostes de nivell diferent. N’hi ha de genèriques i inatacables perquè no concreten com aplicar-les:
2.- Participació en els diferents àmbits:
2.1.- Cal assegurar que tots els estaments de la UAB se sentin identificats amb els seus interlocutors als diferents àmbits.
2.2.- Democratització dels processos d’elecció dels representants dels diferents estaments.
Com ho farem per assegurar 2.1? No es diu. Es proposa elegir els membres del claustre per sufragi universal? Suposo que no, perquè aleshores les facultats més petites o els col·lectius minoritaris (e.g. becaris postdoctorals) no quedarien representats, en contra de l’esperit de la proposta. ¿Es proposa mantenir una quota, com fins ara, que és un mecanisme no gens democràtic (com implica 2.2)? De moment, una volada de coloms, però ben intencionada, això sí (com l’empedrat de l’infern, per cert).
Ara ve una part sobre la negociació que comença a mostrar el llautó (transcric literalment):
3.- Canvis a la polítiques de negociació.
3.1.- És necessari més que mai buscar el consens en la pressa de decisions.
3.2.- Cal portar les negociacions a tots els nivells de representació dels diferents estaments, com una eina de millora de l’entitat i amb la clara idea de implicar-nos tots en donar un millor servei a la societat.
Aquí teniu la paraula màgica de l’immobilisme: consens. És a dir el que s’ha aconseguit a la conferència sobre el clima de Copenhagen: un acord de mínims. Si critiquem la falta de lideratge i de decisió per imposar una política sobre el canvi climàtic i carreguem la responsabilitat sobre els dirigents, com em sembla que toca, sóc del parer de ser coherent i exigir als dirigents universitaris electes que facin la feina per a la qual els han elegit i apliquin el seu programa de govern i no que arribin a un consens amb tothom, cosa que només assegura la paràl·lisi i el manteniment de l’statu quo. Diàleg o negociació i consens no són sinònims, de la mateixa manera que decisió política no vol dir despotisme. Un cop més es confon, com ja he comentat moltes vegades el consens amb la suma de totes les propostes i no pas amb la negociació i la renúncia si cal a alguns punts a canvi d’aconseguir-ne d’altres (sobre el maximalisme, vegeu les propostes del SEPC o de la CAF). Per exemple, cal exigir al Parlament de Catalunya que no aprovi cap llei si no és per consens de tots els partits? Seria més democràtic?
Abans, però, s’ha fet una aposta decidida pel Claustre, cosa que em sembla molt adequada:
1.- Caràcter decisiu del Claustre:
1.1.- L’actual situació exigeix una actuació més ràpida i unes respostes més dinàmiques front als diferents problemes que la UAB es troba. Això en un marc com el de l’UAB no s’aconsegueix sense una recuperació de les formes democràtiques i el foment de la participació.
1.2.- El claustre és el màxim òrgan de representació dels diferents estaments de la UAB.
Jo, però, aniria més enllà i no parlaria de “representació dels diferents estaments”, que sona una mica medieval i poc democràtic.
El problema és que aquesta recuperació del paper del Claustre resulta totalment incoherent amb la proposta següent:
Totes les decisions que afectin, directe o indirectament, a qualsevol dels estaments, s’hauran de negociar i caldrà arribar a acords amb els òrgans unitaris que els representen.
És a dir el Claustre decideix, però només allò que els “òrgans unitaris” (què deu ser això?) han manegat abans amb els que manen. Sembla molt dialogant i horitzontal, però no gaire democràtic, oi?
