Medalles Narcís Monturiol

El Govern va concedir el 16 de desembre la Medalla i la Placa Narcís Monturiol a tretze investigadors i a tres entitats per la seva contribució al desenvolupament de la recerca a Catalunya.
Entre els premiats hi ha dos professors de la UAB: el doctor Albert Balcells González, catedràtic d’Història Contemporània i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i la Dra. Maria Teresa Freixes Sanjuán, catedràtica de Dret Constitucional i catedràtica Jean Monnet ad personam. Felicitats a tots dos, especialment a la Teresa!

Com passa el temps

El dia 22 us reprodu√Įa la vergonyosa descripci√≥ que feia la p√†gina web de la presid√®ncia espanyola de la UE. Avui, per posar un contrapunt us poso dos par√†grafs de La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, que just ara ha sortit reeditat amb motiu del 75√® aniversari de la seva publicaci√≥:

El valenci√† √©s una variant regional de la llengua que, a m√©s de la major part del nostre Regne de Val√®ncia, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament franc√®s dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental de l’Arag√≥ i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.

Ning√ļ no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquests pa√Įsos, si b√©, segons veurem, s’ha disputat, i es disputa encara, sobre la proced√®ncia que hagen o no de transcendir les modalitats regionals a la llengua liter√†ria.

Comparant els mots d’aquest cl√†ssic amb l’infaust text ja comentat ens mostren com ha canviat la forma de dir les coses (seria un esc√†ndol dir ara ‘modalitats regionals’) per encombrir sota una p√†tina de multibonrotllisme un missatge profundament retr√≤grad. Ja fa anys, quan discutia a les p√†gines dels diaris amb La√≠n Entralgo sobre els suposats beneficis del biling√ľisme (dels no castellans, esclar), Joan Ferrat√© deia que a sota de la closca de molts castellans hi havia sempre un oligofr√®nic. Jo no diria tant, per√≤ quan arriba el tema de ‘lo catal√°n’, no hi ha manera i, per molta ret√≤rica no nacionalista, cosmopolita i multiplurimegaculturalista que hi posin, se’ls veu el llaut√≥ d’una hora lluny.

Festes i factures

Ara que v√©nen festes, est√† b√© recordar les seq√ľel¬∑les de la FMUAB autogestionada. El gerent ens va fer arribar la factura. Un resum de les despeses:

Neteja: 14.983.-‚ā¨
Seguretat: 15.411.-‚ā¨
Jardineria: 7.462.-‚ā¨
Manteniment general (Mon Vertical): 5.347.-‚ā¨
Instal.lacions (Geinstal): 771.-‚ā¨
Electricitat (Integral Rey): 1.060.-‚ā¨
TOTAL: 45.034.-‚ā¨

Ens diu també que es van recollir 7 tones de residus.
A veure si la pr√≤xima festa s’autogestiona una mica millor.

Diccionari inversemblant, 2

La gestió universitària és una ocasió immillorable per aprendre nou vocabulari. Aquí en teniu algunes mostres:

comissi√≥ d’estudi f. Grup d’experts que es reuneixen per elaborar un informe amb solucions per a un problema que no es vol resoldre.

junta permanent f. 1. Element d’uni√≥ entre dos tubs que no es pot desconnectar. 2. Fig. Reuni√≥ llarga i avorrida per informar sobre com va de malament la universitat per culpa d’alg√ļ altre.

El multiling√ľisme segons la Presid√®ncia Espanyola de la UE

El company Xavier Luna m’ha fet arribar una p√†gina del web de la Presid√®ncia Espanyola de la UE, on hi ha aquesta vergonyosa descripci√≥ de la realitat ling√ľ√≠stica dels Pa√Įsos Catalans, amb una ambig√ľitat clarament mesquina i mal√®vola:

Català i valencià

S√≥n les lleng√ľes pr√≤pies de la zona nord-est i el llevant espanyol. El seu origen sorgeix a partir de l‚Äôevoluci√≥ del llat√≠. L‚Äôaparici√≥ del catal√† se situa entre els segles X i XI i el valenci√† assoleix la m√†xima esplendor liter√†ria en el segle XV.

Amb dos estàndards regulats per l’Institut d’Estudis Catalans i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les dues tenen estatus de llengua oficial. Segons estudis recents, prop de deu milions d’habitants (9.740.965) tenen coneixement del català i valencià.

El català es parla a Catalunya, les Balears i Andorra, amb algunes variants dialectals segons la situació geogràfica (nord-occidental, central, septentrional o rossellonès i balear).

El nombre total de persones que parla catal√† ascendeix a 3.050.000, segons les √ļltimes dades de l‚ÄôAnuari estad√≠stic de Catalunya publicat per la Generalitat.

La zona de predomini ling√ľ√≠stic del valenci√† est√† ubicada geogr√†ficament al nord i en la costa de la Comunitat Valenciana, aix√≠ com l‚Äô√†rea muntanyosa de la prov√≠ncia d‚ÄôAlacant. S‚Äôestima que √©s la llengua habitual d‚Äô1.274.000 habitants i compr√®n aproximadament el 75% del territori d‚Äôaquesta regi√≥ llevantina.

Les dues comunitats tenen institucions i organismes per al foment de les lleng√ľes catalana i valenciana i desenvolupen una s√®rie de pol√≠tiques ling√ľ√≠stiques, tant dins com fora de les fronteres de l‚ÄôEstat espanyol.

Una joia de la dialèctica

Exercitant l’enyoran√ßa de l’hivern passat amb okupacions, he anat a parar a un dels esborranys de proposta d’estatuts de l’Assemblea de Lletres que van quedar al calaix esperant temps millors. Hi he trobat una joia de la dial√®ctica que vull compartir amb vosaltres:

РVoluntat i esperit crític.
Optar per vies com el consens no és fàcil. Només existeix una manera d’arribar al consens: la voluntat d’arribar-hi.
Cal desterrar actituds despòtiques com la creença en la possessió de la veritat absoluta o el menyspreu vers les opinions alienes. Cal, doncs, evitar la defensa incondicional de les pròpies opinions/propostes, sotmetent-les sempre a revisió i a reformulació, acceptant que l’assemblea ha de crear solucions pròpies a partir de totes i cadascuna de les solucions proposades. Una proposta pot ser rebutjada sempre i quan s’argumenti aquest rebuig i, a ser possible, se’n proposi una alternativa. Existeixen infinites solucions vàlides, però no totes ho son. La crítica és imprescindible, sempre i quan es plantegi de manera constructiva.

Em quedo amb la frase: “Existeixen infinites solucions v√†lides, per√≤ no totes ho son.” Memorable.

Diccionari inversemblant

Avui comen√ßo una nova secci√≥: el “Diccionari inversemblant”. Confio que us sigui una eina √ļtil per navegar per la xarxa.

horitzontalitat f. Doctrina anarquista que assumeix que la presa de decisions s’ha de fer en una paral¬∑lela a terra, preferentment estirat damunt la gespa.

consens m. S√≠ntesi de les diverses propostes i opinions d’un organisme. Exemple: Els okupes van arribar a un consens amb els caps rapats per solucionar les seves difer√®ncies a cops de puny.

Propostes per fer més democràtica la universitat

En el document presentat al claustre extraordinari sobre les propostes de reforma del funcionament de la universitat es fan unes propostes de nivell diferent. N’hi ha de gen√®riques i inatacables perqu√® no concreten com aplicar-les:

2.- Participació en els diferents àmbits:

2.1.- Cal assegurar que tots els estaments de la UAB se sentin identificats amb els seus interlocutors als diferents àmbits.

2.2.- Democratització dels processos d’elecció dels representants dels diferents estaments.

Com ho farem per assegurar 2.1? No es diu. Es proposa elegir els membres del claustre per sufragi universal? Suposo que no, perqu√® aleshores les facultats m√©s petites o els col¬∑lectius minoritaris (e.g. becaris postdoctorals) no quedarien representats, en contra de l’esperit de la proposta. ¬ŅEs proposa mantenir una quota, com fins ara, que √©s un mecanisme no gens democr√†tic (com implica 2.2)? De moment, una volada de coloms, per√≤ ben intencionada, aix√≤ s√≠ (com l’empedrat de l’infern, per cert).

Ara ve una part sobre la negociació que comença a mostrar el llautó (transcric literalment):

3.- Canvis a la polítiques de negociació.

3.1.- √Čs necessari m√©s que mai buscar el consens en la pressa de decisions.

3.2.- Cal portar les negociacions a tots els nivells de representació dels diferents estaments, com una eina de millora de l’entitat i amb la clara idea de implicar-nos tots en donar un millor servei a la societat.

Aqu√≠ teniu la paraula m√†gica de l’immobilisme: consens. √Čs a dir el que s’ha aconseguit a la confer√®ncia sobre el clima de Copenhagen: un acord de m√≠nims. Si critiquem la falta de lideratge i de decisi√≥ per imposar una pol√≠tica sobre el canvi clim√†tic i carreguem la responsabilitat sobre els dirigents, com em sembla que toca, s√≥c del parer de ser coherent i exigir als dirigents universitaris electes que facin la feina per a la qual els han elegit i apliquin el seu programa de govern i no que arribin a un consens amb tothom, cosa que nom√©s assegura la par√†l¬∑lisi i el manteniment de l’statu quo. Di√†leg o negociaci√≥ i consens no s√≥n sin√≤nims, de la mateixa manera que decisi√≥ pol√≠tica no vol dir despotisme. Un cop m√©s es confon, com ja he comentat moltes vegades el consens amb la suma de totes les propostes i no pas amb la negociaci√≥ i la ren√ļncia si cal a alguns punts a canvi d’aconseguir-ne d’altres (sobre el maximalisme, vegeu les propostes del SEPC o de la CAF). Per exemple, cal exigir al Parlament de Catalunya que no aprovi cap llei si no √©s per consens de tots els partits? Seria m√©s democr√†tic?

Abans, per√≤, s’ha fet una aposta decidida pel Claustre, cosa que em sembla molt adequada:

1.- Caràcter decisiu del Claustre:

1.1.- L’actual situació exigeix una actuació més ràpida i unes respostes més dinàmiques front als diferents problemes que la UAB es troba. Això en un marc com el de l’UAB no s’aconsegueix sense una recuperació de les formes democràtiques i el foment de la participació.

1.2.- El claustre és el màxim òrgan de representació dels diferents estaments de la UAB.

Jo, per√≤, aniria m√©s enll√† i no parlaria de “representaci√≥ dels diferents estaments”, que sona una mica medieval i poc democr√†tic.

El problema √©s que aquesta recuperaci√≥ del paper del Claustre resulta totalment incoherent amb la proposta seg√ľent:

Totes les decisions que afectin, directe o indirectament, a qualsevol dels estaments, s’hauran de negociar i caldrà arribar a acords amb els òrgans unitaris que els representen.

√Čs a dir el Claustre decideix, per√≤ nom√©s all√≤ que els “√≤rgans unitaris” (qu√® deu ser aix√≤?) han manegat abans amb els que manen. Sembla molt dialogant i horitzontal, per√≤ no gaire democr√†tic, oi?

L’ordre alfab√®tic

Diumenge passat va sortir al Peri√≥dico a la secci√≥ El lector/L’expert una breu resposta meva sobre l’origen de l’ordre alfab√®tic. Com que es va haver d’escur√ßar molt per motius d’espai (i hi va haver un petit error per la traducci√≥), aprofito per incloure la nota sencera. Confio que el tema us interessi tant com em va interessar a mi.

La motivaci√≥ de l’ordre alfab√®tic (ABCDEFEGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ) √©s encara un misteri que els experts en paleografia miren de desvelar. Els primers abecedaris coneguts provenen de les excavacions d’Ugarit, al nord de S√≠ria, apareixen en escriptura cune√Įforme i es poden datar cap al 1400 aC. L’ordre que mostren coincideix de manera m√©s que notable amb el de l’alfabet fenici, que va ser adoptat i adaptat pels grecs per poder representar les vocals, per√≤ no tenim cap dada concloent que ens permeti entendre el motiu d‚Äôaquest ordre (de fet, al costat d’aquest ordre tamb√© s’hi van trobar representacions d’un altre ordre, ben diferent, que es va estendre a l‚Äô√†rab i a l‚Äôet√≠op).
Alguns autors especulen amb una motivaci√≥ conceptual partint de la premissa que el nom de la lletra s‚Äôassociava primer amb el concepte representat (pictograma) i despr√©s es va associar amb un mot que comen√ßava pel so que es volia representar (acrofonia). Per exemple, la lletra ‚Äôaleph es representava com el cap girat d‚Äôun bou perqu√® en les lleng√ľes semites ‚Äėbou‚Äô era ‚Äôalpu. Aquesta hip√≤tesi connecta l’escriptura alfab√®tica amb l’escriptura jerogl√≠fica eg√≠pcia a trav√©s de la seva caligrafia hier√†tica i rep suport paleogr√†fic de les troballes al Sina√≠, notablement m√©s antigues que les d’Ugarit.
D‚Äôaltres, en canvi, suggereixen que l‚Äôordre dels alfabets sem√≠tics del nord (el fenici, incl√≤s, i per tant el grec i el llat√≠) √©s el resultat d‚Äôagrupar les inicials d‚Äôun o m√©s d‚Äôun vers did√†ctic, que es feia servir com a mecanisme mnemot√®cnic per aprendre les lletres, en la l√≠nia de la tradici√≥ talm√ļdica o dels noms llatins que servien per recordar els sil¬∑logismes v√†lids (Barbara, Celarent, etc.).
Fora d‚Äôaquestes especulacions, nom√©s tenim dades clares sobre algunes ordenacions parcials, especialment quan s‚Äôafegien lletres a l‚Äôalfabet original. Per exemple, els romans van adaptar l‚Äôalfabet etrusc d‚Äôorigen grec i hi van reincorporar la Y i la Z, que els etruscos no adoptaren, per escriure mots d‚Äôorigen grec. Ara, els romans van afegir aquests dues lletres al final de tot i d’aqu√≠ ve la diverg√®ncia en la posici√≥ d’Y i Z en els dos alfabets.
M√©s enll√† d‚Äôaquestes petites ordenacions, l‚Äôordre alfab√®tic √©s encara un misteris m√©s dels inicis de l’escriptura.