Us reprodueixo la carta del Rector Lluís Ferrer, on reflexiona sobre la situació i exposa la seva opinió:
Benvolguts companys,
No em sembla que es pugui definir com a personal un missatge que no va signat. No se ben bé a qui estic escrivint però, en qualsevol cas, com contesto tots els correus electrònics i entenc la importància del tema, us adreçaré unes línies per a explicar el meu punt de vista.
Des d’abans de l’estiu he estat intentant una mediació, sense obtenir cap resposta mínimament esperançadora. El mes de juliol hi va haver una primera reunió, que jo mateix vaig sol·licitar mitjançant dos professors. La resposta dels representants dels col·lectius d’estudiants assemblearis va ser que acceptaven parlar de certs aspectes, però en cap cas calia fer menció dels estudiants expedientats. Ells consideraven, tot i la meva petició al respecte, que era un tema absolutament col·lateral i sense importància. Per a reblar el clau se’m va assegurar que, per evitar malentesos, els estudiants que vindrien a les properes negociacions serien sempre estudiants no implicats en els expedients. Així ho vaig acceptar i es va concertar la següent reunió pel mes de setembre, un cop les assemblees tornessin a reunir-se.
Ben passat el mes de setembre, vaig demanar que passava i vaig insistir en la necessitat de reunir-nos. Els estudiants que van assistir a la sessió d’octubre, sorprenentment, van ser alguns dels expedientats. Aquell dia se’m va exigir, com a conditio sine qua non, que per a avançar calia que la UAB es retirés com a part en el procés penal. Tot i que alguns estudiants ja mantenien un contenciós administratiu contra la Junta Permanent de la Facultat de Filosofia i Lletres, i amb la finalitat de restringir el procés a
l’Autònoma, també ho vaig acceptar. Varem endegar tots els tràmits i vaig enviar als mediadors l’escrit final que precisava que ni érem ni seríem part, així com la nostra renúncia a la via penal (la reacció a aquestes accions va ser un lacònic “gràcies”). A partir d’aquell moment no se’ns va tornar a dir res sobre la continuació de les sessions de mediació, imprescindibles per aconseguir crear un clima de “diàleg al campus i restaurar la convivència”, que en principi era l’objectiu final de les reunions i amb el que jo estava absolutament d’acord (en aquest sentit podeu consultar la meva intervenció al consell de govern).També varem demanar al Síndic de Greuges, el mes de juny, que obrís una mediació i que nosaltres acceptaríem la seva resolució. Desprès de molts intents infructuosos per contactar amb els estudiants expedientats i amb el Sindicat d’Estudiants del Països
Catalans, se’ns va comunicar que no es veia viable la seva tasca. A més, en la comunicació del 9 de desembre ens diu el següent: “darrerament he rebut queixes, d’una manera formal o més indirectament, tant de professors com d’estudiants, queixant-se de
la impunitat amb les que s’han bloquejat les classes –concretament les he rebudes d’Història de l’Art, de Filologia i de Ciències Polítiques i Sociologia– que reclamen mesures per part de l’Equip de Govern per tal de respectar la llibertat d’uns i altres a seguir els seus cursos amb normalitat, tot i que també estiguin d’acord amb analitzar més a fons l’aplicació del Pla de Bolonya. Reclamen el seu dret a rebre les classes”.Poc desprès van començar les ocupacions de centres i l’assumpte dels expedients, que primer no tenia importància i desprès semblava que s’anava a discutir en les negociacions i/o mediació, i sobtadament va entrar a formar part de les reivindicacions dels ocupants. Suposo que es pensava que aquest procediment era més ràpid o més efectiu.
Malgrat la situació inacceptable de coacció cap a molts professors i estudiants varem continuar les reunions amb representants dels ocupants, que sovint eren majoritàriament estudiants expedientats. Reunions constants des del 17 de novembre (dia que s’inicià l’ocupació de Polítiques), a moltes de les quals hi han assistit també membres dels deganats de les facultats ocupades. Us puc facilitar el llistat de totes les reunions que els vicerectors, el secretari general, i jo mateix, hem mantingut (en algun cas en presència del president de l’ ACUP i de la Comissionada). Actes als que han assistit sovint els advocats dels estudiants i professors/es a favor del diàleg i de la mediació. De fet, el nostre únic “prec” era que no s’impedís l’activitat acadèmica d’aquells que volguessin continuar-la (una actuació que a més era il·legal i violava drets fonamentals). Malgrat no rebre cap resposta positiva, més enllà del propi diàleg, varem seguir reunint-nos i treballant les reivindicacions que ens feien arribar els estudiants ocupants. Es va facilitar documentació sobre l’economia de la UAB, actes de reunions i còpies de convenis amb empreses. Tot sense rebre més que amenaces de noves ocupacions i, en un dels casos, una proposta de “congelació de les accions” que posteriorment no es va complir. Fins i tot, i en contra de l’opinió dels altres rectors, vaig induir un comunicat del CIC dient que seria possible obrir de forma immediata, dins de la legalitat vigent, un procés de debat i de consultes sobre l’EEES. Pensava –ara veig que equivocadament– que un gest com aquest ajudaria a “distendre la situació”. Sempre vaig repetir que la resolució dels expedients també es podia arribar a considerar -sense excedir els límits de les conductes violentes contra les persones- al final d’un procés de diàleg i de recuperació de la normalitat acadèmica. Insistint en la urgència per restablir el respecte a la llibertat
individual de les persones, evitant les ocupacions i així la vulneració dels seus drets fonamentals.Dia a dia creixia al campus una reacció d’indignació contra aquests sistemes coactius de mobilització. Es convocaven assemblees que decidien aparentment una cosa, i després es repetien, quasi clandestinament (en horaris forçats i amb minsa participació), i se’n decidien de noves. Alhora, les ocupacions amb boicot contra l’activitat docent s’incrementaven. Cada dia ens comunicaven, gairebé sempre en to d’amenaça, que les assemblees havien decidit “noves accions”. Fins i tot es va arribar a redactar un document de vuit punts que contemplava propostes per a TOTES les reivindicacions i garantia que no s’obririen nous expedients per aquests fets i mobilitzacions. També es deixava a banda el tema dels expedients oberts, dient que es podria també parlar un cop acabades les coaccions (alguns de vosaltres sou coneixedors d’aquesta realitat). Un dels punts proposats per nosaltres va ser la immediata creació d’una instància de mediació autònoma i independent al campus, de mutu acord amb tota la comunitat. Aquest ens semblava el millor camí per a resoldre conflictes d’una manera no violenta i sempre dins el marc de la pròpia universitat. Els representants dels estudiants ocupants van presentar esmenes orals als vuit punts, consideraven aquest punt innecessari (“n’hi havia prou amb comissions paritàries, ja funcionaven prou bé”). Al final de la reunió es va constatar que el desacord irresoluble eren les eventuals sancions a persones que havien comès actuacions violentes, els estudiants consideraven que no es podia anar més enllà de les amonestacions. Se’ns va anunciar que s’enviarien les esmenes escrites per acordar eventualment una nova reunió, cosa que encara no s’ha fet.
El mateix dia es van produir noves ocupacions i actes de violència a la Facultat de Lletres, fets que van acabar amb una estudiant al dispensari per un atac d’angoixa. Els propis blogs d’alguns dels estudiants amb els que “dialogàvem”, i en els escrits de les assemblees, parlaven de seguir les ocupacions i de forçar situacions límits. Cap de les plataformes demanava propiciar un canvi de clima, arribar a acords o reduir ocupacions.
Els meus dubtes creixien dia a dia, com podeu imaginar, de forma molt alarmant.
En cap cas s’ha produït un descens, ni que fos petit, de les accions coactives (que us recordo només es produeixen a la UAB). A més a més, els darrers dies la tensió creada per aquestes ocupacions il·legals, inacceptables i que conculquen els drets més
fonamentals de les persones, han creat un ambient molt allunyat del desitjat “diàleg” (fita principal segons el blog dels estudiants ocupants). És innegable el que s’ha aconseguit en realitat: cada dia rebo multitud d’escrits d’estudiants i de professors absolutament indignats -humiliats en ocasions- que demanen que, amb total fermesa, es restaurin els seus drets més elementals.
En resum, és possible que la via de la negociació i/o de la mediació (intervenció imparcial de tercers en una negociació, segons la definició estàndard) doni resultats en certs casos. Es fa evident que en el nostre no ha funcionat, tot i que podria llistar la quantitat de passos i de mostres de voluntat de diàleg que he tingut, no he obtingut el més mínim resultat. No es pot dir que es vol millorar la convivència i crear un clima de diàleg i, alhora, ocupar coactivament aules i impedir les voluntats dels altres. Jo sempre vaig voler entrar en vies de diàleg i mediació, però és evident que ha hagut persones que han pensat que amb la pressió arribarien més lluny i han arraconat les vies de mediació.Tanmateix, sempre és possible pensar que la situació pot canviar. Una ràpida recuperació de la normalitat acadèmica pot permetre tornar al diàleg. La comunitat universitària, tot i estar actualment absolutament indignada, també oblida ràpid i és generosa. Es pot tornar a la negociació –reconeixent que aquesta és la via- i abordar qualsevol tema. La resolució que es prepara és prou generosa, com per a permetre si escau, el diàleg. Sempre es poden trobar espais entre la resolució i l’execució, on la mediació hi tindria lloc. Llocs on les diverses formes de reconciliació o de justícia reparadora comencen sempre per l’acceptació de les parts de conductes indegudes.
Tant de bo que aquest sigui el camí, jo seguiré treballant fins el meu últim dia com a rector per a reconduir els conflictes per aquesta via. Ara, no n’hi ha prou que això ho faci una part, una persona.. I tinc seriosos dubtes que, de l’altra banda realment es
vulgui resoldre el conflicte per la via de la mediació i el diàleg. Basta una breu lectura a algunes webs, blogs i correus electrònic de les assemblees per a copsar que l’esperit de la mediació í el diàleg és absolutament absent.A mi i a l’equip de govern, sempre ens trobareu ben disposats, com a càrrecs i com a membres de la comunitat, i de ben segur que així serà també en el cas del nou rector/a i del seu equip de govern.
Ben cordialment,
Lluís Ferrer