Arxiu de la categoria: Espai Pùblic i Drets Fonamentals.

Ley 3/2022, de 24 de febrero, de convivencia universitaria.

BOE-A-2022-2051

Ley 3/2022, de 24 de febrero, de convivencia universitaria.

Esta ley pretende establecer el marco adecuado para que los miembros de la comunidad universitaria, integrada por el estudiantado, personal docente e investigador y personal de
administración y servicios, puedan llevar el ejercicio de estos derechos y libertades a su máxima expresión gracias a la creación y protección de unos entornos de convivencia fijados democráticamente por las propias universidades.
El fomento de la convivencia en el seno de la comunidad universitaria excede un régimen disciplinario y no puede afrontarse, al menos exclusiva ni preferentemente, mediante el mismo. Por tanto, las universidades, en el ejercicio de su autonomía universitaria consagrada en el artículo 27.10 de la Constitución Española, han establecido y pueden desarrollar con mayor intensidad medidas y actuaciones que favorezcan y estimulen la
convivencia activa y la corresponsabilidad entre todos los miembros de la comunidad universitaria. Asimismo, las universidades pueden potenciar el uso de medios alternativos de resolución de conflictos, como la mediación, que pueden resultar más eficaces para afrontar
determinadas conductas y conflictos entre miembros de la comunidad universitaria pertenecientes al mismo o diferente sector.
Finalmente, la ley establece unos mecanismos de sustitución de sanciones con los cuales se quiere reforzar el valor prioritario que se da a la educación en el ámbito de la convivencia universitaria.

La població mundial viu fonamentalment en metròpolis cada cop més grans, amb un creixement descontrolat i, també, més desiguals.

https://www.uab.cat/web/detall-de-noticia/concepte_194-1345722293548.html?noticiaid=134585054597

Aquesta setmana parlem de ciutats, o més ben dit, de l’ideal de ciutat: Max Weber ja el 1921 ens diu de manera força optimista que l’aire de la ciutat ens farà lliures…Però és un fet que la població mundial viu fonamentalment en metròpolis cada cop més grans, amb un creixement descontrolat i, també, més desiguals.  També a principis del XX Georg Simmel parla de la monetarització del món de l’art i, més concretament, de la frivolització de les actituds de les multituds que assistien a les fires d’art i exposicions universals com la que es celebrà a la Ciutadella el 1988 o la de Montjuic el 1929. Diu que les masses de visitants adopten una actitud blasé,mercantilista, que es deixen endur per l’estètica de l’aparença, del paper que brilla, de la foto publicitària podríem dir ara. I que aquesta celebració de l’estètica internacional porta a una deslocalització i a una uniformització del gust, en la línia de l’estil IKEA que a tot arreu decora pisos de la mateixa manera. Finalment, Simmel afirma que la monetarització de l’art porta a una transitorietat, que condueix a un cert relativisme cultural I ètic, on tot s’hi val i res és millor o pitjor, depèn del gust del consumidor- o del client. Aquesta crítica és certament vigent: Si ens miren actes semblants als que va estudiar Simmel fa 100 anys, com ara la fira ARCO de Madrid o la Biennale de Venècia, segur que podem trobar punts en comú. Però l’art a les ciutats porta a d’altres experiències urbanes que crec que encara valen la pena.

La definició de socialitat de  Simmel (1908) dóna una perspectiva àmplia que ens torna a obrir el camp de possibilitats d’allò urbà: Sociality is a fleeting process open to the unexpected.  Es tracta de l’experiència de la presencialitat que tant trobem a faltar amb la pandèmia (I la Biennale torna aquest 2022).  Les virtuts de l’urbanita poden reconvertir-se en un elogi de la lentitud, seguint la mirada del qui passeja de manera atenta. Roma celebra la vida en totes les seves formes: només cal baixar per les escales de la plaça Espanya per gaudir de la llum, els colors, les flors, les olors, els restaurants, el caos amable (o no tan amable) dels  romans i romanes, l’exuberància dels estrats arquitectònics eclèctics i harmònics. Paris, l’altra gran romàntica, pinta de gris la seva geometria radial, racional i literària, la majestuositats dels seus jardins i l’escala humana de cafès, llibreries i vitrines. I Venècia no és ni Roma ni París. A Venècia no trobes llum de migdia: el teixit venecià està fet amb cura, amb control- si no hi fossin lleis de protecció i regulació urbanística d’un alcalde filòsof i sobretot dels seus habitants, el McDonald’s de prop de l’estació no seria l’únic, i les botiguetes de records no només ocuparien el centre, sinó també el nord i l’est de la ciutat. La conclusió paradoxal a la que arribo  cada cop que ensumo, toco i em perdo per la Sereníssima és que és el decorat teatral més viu del món. Quan camines per una ciutat, passes a ser especialment conscient- consapevole, aquest terme italià de la categoria dels intraduïbles- del teu entorn físic i social més immediat: de la diversitat d’espais que configuren el teixit urbà, de la preponderància dels cossos que apareixen i desapareixen, sobtadament, en girar una cantonada d’un carreró. Per tal de que el flanêur gaudeixi del passeig, cal que hi hagi un indret passejable, uns espais públics, accessibles i estimulants. El suburbi, els centres comercials, les autopistes i les franquícies estan transformant la ciutat contemporània en un lloc de consum uniforme, frívol i, de nou, homogeneïtzador, coincidint amb l’anàlisi de Simmel i allunyant-nos de l’optimisme de Weber. Aquest model de ciutat comporta hores de desplaçaments entre el lloc de vida i el lloc de feina, llargues hores de cues que són font d’estrès, d’alienació I de pèrdua de temps de vida. Per què no fem visibles les dinàmiques neoliberals que provoquen les desigualtats de classe, en terme de renda i, més concretament, de propietat I d’ús del sòl? David Harvey (2017) al seu darrer llibre posa de manifesta la lògica estructural  d’antivalor, que sotmet tota activitat social a un mercat immobiliari (massa) autònom que devalua altres sectors productius que no són paràsits, com ara la indústria o el comerç local i cooperatiu.

L’espai és un clar indicador de qualitat de vida: organitzacions internacionals com la UNICEF prenen la mesura de densitat urbanística i d’autonomia com a criteri per declarar ciutats que compleixen normes específiques de qualitat ambiental. L’últim llibre de Richard Sennett (2019), Construir i habitar (Building and Dwelling), es situa en aquest eix. La totalitat del llibre està travessada per la dicotomia entre la ville i la cité, sempre en francès en la publicació original anglesa. La primera està relacionada amb els urbanites o habitants de la via urbana, i el segon amb els urbanistes que la planifiquen. Sennett està en contra de la cité tancada, exemple de classisme i racisme: la ville hauria d’obrir socialment la cité. Sennett adjudica a Cerdà ser el pare de la igualtat social gràcies  a la trama de l’Eixample; a Hausmann de ser el responsable de la mobilitat urbana per l’invent dels pòrtics comercials, i a Olmstead de crear els parcs públics (com en Central Park de New York) que fan de pont entre la ville i la cité. Però es tracta d’atribucions falses: ni Hausmann es va inventar els pòrtics, ni Cerdà era partidari de la igualtat. La idea de repartir espais verds per la ciutat va desaparèixer al primer pla oficial de Cerdà, on els blocs no només es menjaven les interiors d’illa, sinó que els parcs ja existents de Barcelona s’edificaven del tot. Cerdà clama en documents oficials les virtuts de l’ús privat dels terrenys dins i for a de les mançanes, perquè considera que és “un despilfarro para el Estado mantener la propiedad pública”. L’enginyer no és una excepció, sinó un producte del reformisme social del seu temps, com Le Play i Quetelet a França. El seu cens de famílies de Ciutat Vella, el primer d’Europa, té un gran valor sociològic com exemple de l’estadística correctiva de l’higienisme, que perseguia l’ordre social.

Hem dit que la ciutat és cada cop més desigual: tal com també veiem en Sennett, la gentrificació no es només un problema de colonització dels artistes i de hispters, sinó que encarna la separació espacial de classe, per mantenir llocs habitats per una classe homogènia. És un procés de segregació en el qual el 75% de la població està condemnada a perdre el seu habitatge I que és expulsada de a ciutat per un 25% que controla el mercat dels lloguers i d’hipoteques. L’impacte social de la gentrificació és enorme, perquè el sentit del lloc és crucial per explicar la vida social en la modernitat. Participar de converses, trobar-se amb els amics, treballar conjuntament, és una forma d’ocupar l’espai i de familiaritzar-se amb una institució, sigui la família, l’escola, el lloc de treball o el barri. És gràcies a aquesta experiència compartida que podem construir-nos marcs de referència simbòlics per adquirir biografia i identitat. La identitat de ciutadans i ciutadanes d’un món, esperem, cada cop millor.

 

Referències

Harvey, D. (2017). Marx, Capital and the Madness of Economic Reason. London: Profile Books.

Sennett, R. (1976). The Fall of the Public Man. New York: Knopf; [ed. cast.: El declive del hombre público, Barcelona, Anagrama)

Sennett, R. (2012). Together. London: Penguin Books.

Simmel, G. (1908). Sociología. Madrid: Ariel. Reseñas de libros e informes / Books and Reports Reviews

Weber, M. (1921) The City. Illinois: The Free Press.

 

 

Barcelona reduirà les terrasses ampliades a les voreres

002C46VY

Una nova guerra de les terrasses plana sobre Barcelona. L’Ajuntament reduirà bona part dels vetlladors que va permetre ampliar durant la pandèmia. Parlem principalment d’aquells que
esvan disposar demaneraextraordinària sobre les voreres, a
tants carrers i places de la ciutat.
Centenars de taules i de cadires –el nombre encara és una incògnita– tenen un horitzó molt tèrbol.
A fi de pal·liar els efectes econòmics del virus sobre un sector
clau d’aquesta ciutat, el Consistori va atorgar l’any passat 3.668
noves llicències de terrasses.
D’aquestes llicències, 1.588 es van ubicar en xamfrans, carrils
de circulació, cordons d’aparcament… L’objectiu del govern de
l’alcaldessa Ada Colau és consolidar definitivament sobretot
aquelles taules i cadires que de  manera provisional va autoritzar
instal·lar allà, a les calçades, a l’asfalt (en realitat totes aquelles
que en certa manera estan arrabassant espai al vehicle privat).
La comissió municipal d’Urbanismeva aprovar ahir demanera
inicial la modificació de l’ordenança de terrasses destinada a
fer-ho possible. La resta de noves taules i cadires, les instal·lades a les voreres, s’hauran de regular per les normes que regien
abans que es declarés la pandèmia. Això implicarà, per exemple, que totes s’hauran d’agrupar davant la façana del local, i no dispersar-se alegrement al llarg de les voreres, tal com passa durant la pandèmia.

L’AP-7 sense control. L’aixecament de peatges sembla guiat per la imprevisió i generar un augment de conductes incíviques

https://www.ara.cat/comarquesgironines/control-ap-7-barreres_130_4109231.html

Parlo amb diversos conductors habituals de l’AP-7 i em confirmen que han detectat un increment de conductes incíviques. No queda clar si aquest fenomen es deu a l’augment de trànsit o al fet que conductors que buscaven la màxima economia en els seus desplaçaments ara s’han passat a les autopistes. No sembla que hi hagi cap control policial extraordinari (diria que ni ordinari) per vigilar què passa durant aquests primers dies de llibertat de circulació. Puc corroborar que en un trajecte d’anada i tornada de Girona a l’aeroport del Prat, un dissabte a la tarda, un nombre inusual de vehicles circulen a velocitats suïcides. Utilitzo a consciència el mot suïcida, tot i saber que es reserva per als cotxes que circulen en sentit contrari, perquè al llarg del trajecte em trobo gairebé una desena de cotxes que freguen els 200 quilòmetres per hora. Un parell semblen protagonitzar una frenètica cursa, surfejant pels carrils a cops de clàxon i fent llums a la resta de vehicles perquè s’apartin, com si tot plegat fos un videojoc. L’ensurt que reben els conductors que veuen passar rabent aquests vehicles a frec del seu els posa la por al cos i potser els fica al cap la idea de tornar per la N-II. Els més malfiats ja aventuren que potser la idea és deixar degradar l’AP-7 a tota velocitat per justificar aviat una nova fórmula de pagament.

La ciutat incívica

https://valors.org/la-ciutat-incivica/

 

En els relats estivals que s’escriuen de la gran ciutat es narren episodis recurrents d’incivisme. Incivisme encomanadís: Virus contagiós que altera la convivència ciutadana i que s’estén imparable i sense control amb la percepció que ningú, ni les autoritats competents, disposin de la mesura precisa o capacitat efectiva per a rebaixar aquesta latent tensió social.

La ciutat incívica es construeix per contagi i per inacció, però sobretot per haver normalitzat que, tenint en compte amb les actuals circumstàncies (pandèmia, crisi econòmica, tancament de l’oci nocturn..), hi ha coses que són un mal menor del temps que ens ha tocat viure. Així doncs les matinades de festa major en alguns barris de la ciutat han acabat com el rosari de l’aurora, assumint que com a final de festa s’hagi de desafiar els agents de l’ordre públic que, atesa a la normativa vigent, intenten posar punt final a un ‘botelló’ fora d’hores i en clar conflicte amb el desig de pau d’uns veïns que en una càlida nit d’estiu constaten que dormir és del tot impossible. Relat rere relat, districte a districte, barri a barri, de festa major en festa major, normalitzem i acceptem el que resulta una mostra d’egoisme narcisista i desvergonyit d’uns ciutadans que reclamen el dret a viure la nit alegre i lliurement, enfront del dret d’uns veïns impotents que reclamen la necessitat de poder dormir només unes hores.

La ciutat incívica es va perfilant també per olors desagradables, per ‘souvenirs’ visuals fora de tota norma acceptable d’higiene o per alteració banal i injustificada del mobiliari urbà. Esdevé habitual la ferum de l’orina expulsada en qualsevol cantonada o en el portal de casa. O el vòmit estampat en una vorera i que amb fortuna operaris municipals desbordats de feina i armats amb canons d’aigua a pressió acabaran per esborrar. I així una jornada rere un altre.

Com dèiem, l’incivisme creix per contagi. S’encomana. D’alta, mitjà o baixa intensitat, va amarant la vida quotidiana amb una impunitat que no deixa de sorprendre. Així doncs, la ciutat acolorida artificialment per arquitectures tàctiques i suposadament reversibles, pensades pel gaudi dels seus habitants, es va descolorint acceleradament per remarcar el desori, assaltada per les infinites desconnexions d’aquells conciutadans o visitants que hi viuen o hi passen sense establir els lligams necessaris per respectar el comú, fer créixer i tenir cura d’aquell espai compartit i col·lectiu que els acull.

Un incivisme que s’expandeix resultat d’uns temps on per ressentiment o per l’errònia creença que la llibertat és fer el que els roti, molts pensen que són els altres, sobretot aquells els qui ens cobren els nostres impostos, els únics qui han de fer la feina i preservar l’entorn. La ciutat incívica fomenta l’exposició pública del ciutadà ressentit, dels dolguts amb el sistema, d’aquells que hi han deixat de creure. La ciutat per ells ja no és una obra col·lectiva, ni molt menys un espai on conrear un determinant sentiment de pertinença. La ciutat pels ressentits, és tan sols un lloc per viure-hi. L’espai urbà degradat es converteix en el gran aparador de l’individualisme modern. Aquell que es reflecteix inconscientment en els rostres il·luminats per les pantalles de l’smartphone en el transport públic, per exemple; capcots i desconnexió per auriculars que aïllen. Habitants d’una ciutat transitada, però poques vegades viscuda.

La ciutat incívica és també la que no sap acollir, la que no té cura dels seus. La que expulsa els joves que es deleixen per viure en el seu barri de sempre, però no poden pagar-ne els lloguers. La ciutat on els vells veuen com es transforma un barri que ja no és el seu, que abaixa les persianes de les botigues de tota la vida per jubilació o per la insuportable pressió d’uns lloguers abusius que obliguen els propietaris a deixar de lluitar. La ciutat incívica és aquella, també, on els veïns es queixen reiteradament de la impunitat amb què dels venedors de droga fan negoci trasbalsant el carrer amb els crits o les baralles a mitjanit. És també la dels desnonaments que no s’aturen malgrat les promeses polítiques.

Una ciutat que formalment, això sí, s’esmerça en buscar noves formes, que dissenya nous futurs, que imagina com ha de ser: atractiva, innovadora, sostenible, ecològica, raonable en les formes, habitable per a tothom. Però mentre aquest imaginari de manual es fa realitat, l’incivisme de cada dia continua al seu aire, assaltant-nos, per exemple, a l’hora de creuar un pas de vianants quan la mobilitat ecològica o ‘lowcost’ passa perillosament davant nostre a tota velocitat sense respectar un trist semàfor en vermell. Noves formes no contaminants de mobilitat urbana que són ben vistes en els discursos oficials i que es toleren, malgrat l’evident incivisme, amb una dosi notable de bonisme, sobretot davant l’estigmatitzat motor d’explosió sotmès a totes les restriccions i a la corresponent tributació impositiva.

Fa unes dècades, grans cartells a les façanes dels edificis feien una crida a què la ciutat es posés guapa. Així, entre altres accions col·lectives i entusiastes, es va transformar una metròpoli mediterrània que tenia molt baixa l’autoestima i que per fi, impulsada per la seva gent i alguns polítics lúcids, va poder lluir el seu potencial, el cosmopolitisme i els seus prodigis… Lluir, per exemple, una quadrícula urbana única, pensada i traçada per fer una ciutat més habitable i de mesura més humana. Eixample de façanes boniques i modernistes, on la burgesia que lluïa amb orgull el nom de la ciutat mostrava el seu gust i també el seu poder. O no fa tant, també aquella ciutat que va sembrar llavors de civisme i consciència social i política a partir dels moviments veïnals que amb la lluita al carrer van forçar a canviar de dalt a baix barris de l’extraradi traçats anys abans sense cap mirada sensible. Gent com Custodia Moreno, veu del moviment veïnal, feliç i merescuda pregonera enguany en la ciutat en festes.

Una ciutat esdevé habitable quan els seus ciutadans l’estimen. I quan l’estimen, quan s’enamoren, quan entenen que el fet col·lectiu és també seu, l’incivisme es dilueix, desapareix, es combat, acaba per esdevenir molest i minoritari. Una anotació ocasional en les pàgines de local.

M’esgota el so dels tròleis arrossegats pels panots típics de la ciutat a la cerca d’un pis turístic guiats per Google Maps. Però aquest turisme desgastant és culpable només en part d’aquest incivisme viral que ja forma part de la nostra quotidianitat. Una mirada més atenta als comportaments urbans demostra que hi ha un incivisme autòcton, dels nostres, dels veïns d’escala o carrer, el que ens vindria a dir que hi ha massa gent que no s’estima la ciutat on viu. Ciutadans que empalats i dominats per l’individualisme present no veuen, o no volen veure, més enllà i transitant sense estímuls ni passió per una ciutat apassionant i bella.

La ferida és profunda i supura. No considerar-la molt seriosament seria un error. Gamberrisme, manca d’urbanitat, actituds anticulturals… en definitiva, incivisme. Si no fem res, si ho deixem passar, la ciutat dels prodigis que es va posar guapa cridant l’atenció internacional, aspira per mèrits propis a convertir-se per sempre en una ciutat incívica.

La policia desallotja 6.000 persones a Barcelona per aglomeracions

La policia desallotja 6.000 persones a Barcelona per aglomeracions

002BQDIV

Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona van desallotjar 6.000 persones divendres a la nit i dissabte a la
matinada, la segona sense toc de queda després de la decisió
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de no
avalar la pròrroga d’aquesta mesura a la ciutat.