Pròpiament, Reixac és una església. Però he utilitzat la paraula “ermita”, potser seduït pel prestigi poètic del mot.
“Perquè et resignes, perquè t’adones
Del que és el sempre i és el mai més,
Jo et vinc a veure moltes estones,
(…)”
Josep Maria de Sagarra.
No vull fer-te un poema
retòric. Només
voldria parlar
del sentiment autèntic
que tu em desvetlles,
solitària ermita de Reixac.
No sé si és important,
però deixaré constància
de roures i alzinars,
de les fonts que t’envolten,
dels pins, la creu de terme
i la llum dels capaltards.
I estimaré per sempre
-mentre hi pugui pujar-
el teu esvelt campanar:
un perfil de pedra antiga
amb finestres estretes
i coloms enjogassats.
Ja sé que no són coses
que mereixin un clam,
que no surts als diaris
ni és daurat el teu altar,
que tu no has fet miracles
ni ets una peça d’art.
Però quan m’hi arribo sol,
sense un motiu prou clar,
i veig tanta bellesa
-el bosc quan cau el dia
i el sol mig amagat
i a la nit els reflexos
dels fanals a la vall-
em penso que la vida
potser un sentit tindrà.
I quan retrobo al barri
els veïns i els companys
que m’expliquen les dèries
i les inevitables penes
que ens desesperaran,
potser és absurd i il·lògic,
però resta dintre meu
-com una perla viva,
com un joiós senyal-
el teu perfil de pedra,
ermita de Reixac.
..J.Amenós, juny del 1999.
