Un altre lloc Blogs.uab.cat

Categoria: Castella-Lleó i Extremadura (page 1 of 1)

Viatges, itirenaris i càmpings de Castellà-Lleó i Extremadura

Monfragüe, un paradís per les rapinyaires i un plaer pels ulls

Monfragüe és un dels dels Parc Nacionals més bonics que jo he visitat. Es troba a la província de Càceres i el travessen els rius Tajo i Tietar. És el més important de la Comunitat Extremenya per extensió i per la riquesa de la seva fauna. El que més crida l’atenció d’aquest Parc, a banda de la seva bellesa, és la possibilitat que brinda als seus visitants de poder admirar el vol majestuós d’algunes aus rapinyaires de grans dimensions com són els voltors negres, les àligues imperials, els voltors petits i els voltors lleonats, entre altres. El Mirador del Pont del Cardenal és el lloc ideal per observar aquestes aus solcant el cel, caçant o protegint-se  als forats de les muntanyes rocoses on tenen el seu niu a refugi d’altres depredadors. Justament en aquest indret és on s’uneixen les lleres d’ambdós rius i l’ecosistema que l’envolta conforma un microclima específic de la zona que afavoreix la niada d’aquestes aus.

Des de Càceres a “Villareal de San Carlos” poble que es troba al mateix Parc hi ha uns 100 km. S’ha de prendre la E-803 en direcció a Plasència i des d’allà a Trujillo. A la mateixa carretera hi ha indicadors del Parc. Nosaltres un cop vam arribar als límits de Monfragüe per la banda de la Font del “Francés”, vam aprofitar per fer una bona passejada per la vora del riu. Es una zona prou transitada per altres excursionistes però aquest fet no és inconvenient per sentir-te sol i envoltat de natura, per escoltar el cants dels ocells i admirar l’entorn en tota la seva grandesa. Es pot arribar a peu fins el mateix mirador del Pont del Cardenal i a la Font del Gitano,  però nosaltres no ens vam veure amb cor ni tampoc anàvem preparats, i desprès d’una passejada d’una hora i mitja vam tornar per pujar amb l’autocaravana.

En diferents indrets del Parc hi ha espais d’interpretació i algun restaurant on poder refer les forces. També es troben varis miradors d’aus i poder contemplar-les i guaitar el seu comportament en llibertat sense que elles se n’adonin.

Si aneu amb canalla s’ho passaran d’alló més bé al mateix temps que aprenen a respectar i observar la natura en tota la seva plenitud. (Fotos realitzades per Jaume Ques)

P8090661

P8090662

P8090660

P8090659

P8090658

P8090657

P8090656

P8090655

P8090654

P8090651

P8090660

P8090659

P8090658

P8090657

P8090656

P8090655

P8090654

P8090651

P8090650

P8090648

P8090647

P8090645

P8090644

P8090643

P8090642

P8090641

P8090640

P8090639

P8090638

P8090637

P8090636

P8090635

P8090633

P8090631

P8090630

P8090629

P8090626

P8090625

 

“La Puebla de Guadalupe” i el seu Monestir

Durant el nostre viatge a Càceres vam aprofitar per dedicar tot un dia per visitar la Puebla de Guadalupe, un típic poble extremeny coronat  pel monumental Monestir de Guadalupe.

La Puebla de Guadalupe deu el seu nom a la Verge de Guadalupe que segons ens expliquen es va apareixer en aquestes terres al Segle XIII.

Guadalupe es troba als peus de la Serralada d’Altamira a les Villuercas. El poble es va anar extenent al voltant del Santuari del mateix nom. El Santuari Monestir de Guadalupe va ésser construït per Alfons XI de Castella al Segle XIV  en honor a la Verge de Guadalupe i tal era la devoció que és tenia en aquesta Verge que des d’aquí es va promoure l’extensió del seu culte als països de llatinoamèrica (el nou continent).

La Verge de Guadalupe és una Verge de pell morenoa ja que la talla està feta en fusta de cedre i des del 1906 és la patrona d’Extremadura.

La Puebla de Guadalupe va ser declarat “Patrimoni de la Humanitat” al 1993.

La “Fuente de los Tres caños” que presideix el centre de la localitat i que es troba a la Plaça de Santa Maria  forma part de la història d’aquest poble ja que aquí van ésser batejats els primers indis portats des d’Amèrica.

Nosaltres vam aprofitar el dia per visitar el Monestir i el poble amb els seus edificis construïts segons  l’arquitectura típica d’aquesta regió, els seus carrers empedrats, cada un dels seus racons, tots ells dignes de fotografiar i també per degustar la seva gastronomia.

La Puebla de Guadalupe, coronada pel seu Monestir

P8080583

P8080585

Mirador poc abans d’arribar al poble

P8080589

P8080584

Vistes del Guadalupe, els seus carrers, les seves places, la seva font de “los tres caños” i el magnífic Monestir

P8080591

P8080592

P8080593

P8080594

P8080595

P8080596

P8080597

P8080599

P8080601

P8080602

P8080603

P8080604

P8080606

P8080607

P8080608

P8080609

P8080610

P8080611

P8080612

P8080613

P8080614

P8080616

P8080615

P8080617

P8080618

P8080619

P8080620

P8080621

P8080622

Càceres: la ciutat de les cigonyes

Càceres és una ciutat que atrau al visitant. No en va la ciutat vella ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Quasi bé tots els edificis públics i privats daten dels segles XV, XVI i XVII.  No hi ha un sol racó que no sigui digne d’ésser fotografiat. Els seus carrers empedrats, les seves esglésies, la seva muralla formen un conjunt harmoniós que invita a passejar amb calma i tranquil·litat.

Cal tenir en compte que, si visiteu la ciutat a l’estiu, com va ser el nostre cas, és millor aprofitar les primeres hores del matí, o encara millor, les darreres de la tarda. I després de fer una bona passejada res millor que asseure’s a prendre un refresc en una de les moltes terrasses que es troben davant mateix de la muralla, ja que sereu protagonistes del meravellós espectacle que ofereixen  desenes de cigonyes voltant el cel i observant els vianants des de les teulades. Potser per què soc de ciutat, jo no havia vist mai tal quantitat de cigonyes. Em quedava bocabadada a l’observar els seus vols majestuosos, escoltar el seu piular i veure com al mateix temps que el sol s’amagava elles buscaven refugi en els seus nius respectius. De ben segur que aquestes imatges perduraran en la meva memòria.

El càmping on ens vam instal·lar éra el Càmping Càceres que es troba als afores de la ciutat i que té una parada d’autobús a la mateixa entrada i et deixa al centre de la ciutat. L’altra avantatge d’aquest càmping és que a cada parcel·la hi ha una caseta d’obra amb lavabo, dutxa, WC i pica per rentar els plats. També disposa d’una explèndida piscina rodejada de gespa i a més el personal és molt amable. Fotografies realitzades per Jaume Ques

El càmping

IMG_0096

IMG_0095

IMG_0094

IMG_0093

A l’abrig de l’ansiada ombra o a la frescor de la nit

La Verge de Guadalupe, patrona d’Extremadura  (curiosament és la mateixa imatge que veneren a Mèxic)

IMG_0120

Càceres: la Ciutat Vella i la Muralla

IMG_0136

IMG_0135

IMG_0134

IMG_0133

IMG_0132

IMG_0131

IMG_0129

IMG_0128

IMG_0127

IMG_0125

IMG_0124

IMG_0123

IMG_0122

IMG_0121

IMG_0118

IMG_0117

IMG_0116

IMG_0115

IMG_0114

IMG_0109

IMG_0108

IMG_0106

IMG_0105

IMG_0102

IMG_0101

IMG_0100

IMG_0099

IMG_0098

IMG_0097

 

 

Sierra de Gredos (entre la Vall del Jerte i la Serralada de Bèjar)

Entre la Vall del Jerte i la Serralada de Bèjar es troba la “Sierra de Gredos” frontera natural entre la comunitat de Castella Lleò i Extremadura (tot i que la “Sierra de Gredos és molt extensa i s’exten a Castella la Manxa i la Comunitat de Madrid). Un cop es corona el punt més alt, un mirador ens permet contemplar la Vall del Jerte en tota la seva extensió amb alguns dels seus pobles que s’ofereixen com pinzellades blanques i vermelles sobre el fons verd de la seva vegetació. Aprofitem per fer algunes fotos ja que el paisatge es mereix immortalitzar aquell instant Passem una estona respirant l’aire pur i admirant les vistes i seguim el nostre camí fins a Salamanca que es troba a uns 90 kms de distància.

Fotografies realitzades per Jaume Ques

camara rosa 1 156

camara rosa 1 157

camara rosa 1 158

camara rosa 1 159

camara rosa 1 160

camara rosa 1 161

camara rosa 1 162

camara rosa 1 163

camara rosa 1 164

camara rosa 1 165

camara rosa 1 167

camara rosa 1 169

camara rosa 1 179

camara rosa 1 195

El Valle del Jerte i la Garganta del Infierno: Arribem a “Los Pilones

Al cap d’unes dues hores i mitja de caminada, arribem finalment a “Los Pilones. Hem seguit en tot moment la drecera i els indicadors que es troben a cada bifurcació del camí. La vegetació és frondosa i l’ombra s’agraeix. Tan sols en alguns llocs del camí l’ombra desitjada no ens acompanya. Quan estem a prop ja se sent la remor de l’aigua i les rialles i crits de la gent que, com nosaltres, estan gaudint d’un dia formidable i d’un entorn meravellós. Creuem la torrentera i davant nostre la bella estampa de “Los Pilones”. Fotografies realitzades per Jaume Ques

IMG_0222

IMG_0225

IMG_0224

IMG_0223

IMG_0221

IMG_0220

IMG_0205

IMG_0205

IMG_0206

IMG_0207

IMG_0208

IMG_0209

IMG_0210

IMG_0211

IMG_0212

Al final del trajecte toca refrescar-se a la font. L’indret però es mereix l’esforç realitzat

IMG_0218

IMG_0217

IMG_0215

IMG_0214

 

El “Valle del Jerte” i “La Garganta del Infierno”: Muntanya amunt cap a “Los Pilones”

L’endemà de la nostra arribada decidirem dedicar el dia a fer una excursió a “La Garganta del Infierno”. El dia abans ens havíem informat convenientment dels diferents itineraris que es proposen i de la durada i duresa de cada un d’ells al Centre d’Interpretació que es troba a l’inici  del trajecte. Ens vàrem deixar aconsellar i vam optar per anar fins a  “Los Pilones”.

El camí d’anada és tot pujada, però les rampes no són massa fortes i es pot realitzar amb certa facilitat. De fet al Centre d’Interpretació l’aconsellen per excursions familiars i excursionistes “seniors” (nosaltres, p.e.) Està molt ben senyalitzat i a més les vistes un cop et trobes dalt de tot, son realment fabuloses. Nosaltres ens varem prendre el trajecte amb certa tranquilitat tenint en compte que no vam sortir massa d’hora per la qual cosa la calor ja era notable i per què tampoc practiquem el senderisme amb molta frequència. La veritat és que, tot i així, vam arribar al destí una mica cansats però l’esforç va valer la pena.

És un goig que la Natura no ens deixi mai de sorprendre i un cop més així va ser. L’espectacle de l’aigua i les roques és sorprenent.

L’erosió que ha provocat el rierol que baixa des de la muntanya al llit de pedra granítica per on transcorre és talment capritxos. Un rosari de basses amb l’aigua que, ajudada pel desnivell del terreny, va saltant de l’una a l’altre, conviden a l’excursionista a refrescar-se en aquestes aigües cristallines.Per fer un símil l’aparença és la  d’un seguit de “jacutzis” naturals.

Creuem a l’altra cantó del rierol pel pont que travessa per damunt del darrer piló,  per arribar-nos fins el primer  què és el més gran. Quina enveja veure com grups de gent s’han fet seu cada un dels “pilons” i prenen un bany ben merescut. És una estampa magnífica la que formen els “pilons” graonats, un darrera l’altre. El blanc de la pedra contrasta amb les diferents tonalitats de verds i grisos de l’aigua i el reflex dels raigs del sol. I el soroll de l’aigua baixant pendent avall fan de tot plegat un entorn difícil d’oblidar. A uns 50 metres trobem una font que ens compensa de l’esforç i la calor que hem passat per arribar-hi. Ja que no ens podem banyar (no dúiem banyador ja que no en teníem massa idea del que ens trobaríem) al menys ens refresquem amb aquella aigua fresquíssima que ens ofereix la font.

Fotografies de la “Garganta del Infierno” (itinerari) Realitzades per Jaume Ques

IMG_0176

IMG_0177

IMG_0178

IMG_0179

IMG_0180

IMG_0181

IMG_0182

IMG_0183

IMG_0184

IMG_0185

IMG_0186

IMG_0187

IMG_0188

IMG_0189

IMG_0190

IMG_0192

IMG_0193

IMG_0194

IMG_0195

IMG_0196

IMG_0197

IMG_0198

IMG_0199

IMG_0200

IMG_0202

IMG_0203

IMG_0204

 

El “Valle del Jerte” i “la Garganta de los Infiernos”: un caprici de la Natura

Era el primer cop que anàvem a visitar la província de Càceres. Veníem de la capital, ciutat on havíem passat uns dies i fugíem de la calor. La nostra estada a la ciutat havia estat profitosa però teníem el convenciment de què potser el mes d’agost no era la millor època de l’any per visitar aquells indrets. Els mateixos cacerenys ens havien aconsellat que anéssim cap el Vall del Jerte que, segons ells, era un paradís de frescor en una província on les altes temperatures és el denominador comú de cada estiu.

Decidirem instal·lar-nos en un càmping que es trobés al cor de la Vall del Jerte i sense saber-ho ho vam encertar. Vam seguir les indicacions del primer cartell que indicava càmping i vam anar a parar al Càmping Valle del Jerte i que sortosament es troba a 30 metres de l’entrada de la “Garganta de los Infiernos” un bellíssim parc natural que mereix ser visitat.

El càmping és ideal pels mesos d’estiu. Una frondositat d’arbres altíssims ens regalaven una ombra fresquissima i perpètua. Tant és així que havíem de caminar  fins el camí principal per saber si el dia estava assolellat o nuvolat. Era una autèntica delícia, al migdia, dinar sota aquella ombrel·la natural i sentir des de bon matí el cant dels ocells que baixaven a collir les molletes de pa. Les parcel·les són àmplies i quan nosaltres vam anar no estava massa massificat. Una piscina i un bar-restaurant molt correcte completen l’oferta per fer que l’ estada dels campistes sigui molt agradable. Fotografies realitzades per Jaume Ques

IMG_0235

IMG_0233

IMG_0231

IMG_0230

IMG_0228

IMG_0226