Càmping Ibaia

Feia temps que dubtava en crear aquesta pàgina i, fins ara, tot i el que hem arribat a voltar per Catalunya, per la resta de l’Estat Espanyol i per l’estranger,  mai havia trobat un càmping que fos tan dolent i gens recomanable com per formar part d’aquest apartat. Aquest estiu però he conegut malauradament el càmping que pot formar part, amb escreix, d’aquesta secció. El càmping en questió és diu Ibaia i està relativament a prop de la ciutat de Vitòria (Alaba).

Vàrem arribar a aquest càmping sense coneixe’l prèviament. Veniem d’un viatge llarg i cansat des de Baiona (França), passant per Bilbao, sense poder trobar un càmping amb parcel·les lliures ja que era la setmana del pont del 15 d’agost i estava tot ple. Finalment vàrem trucar al Càmping Ibaia on ens van assegurar que hi havia espai de sobres (desprès va resultar que no era tant ja que ens van col·locar en un espai mig improvisat).  Amb les preses per trobar un càmping on poder passar la nit no vàrem parar compte en llegir els comentaris que estaven publicats a internet i que no el deixaven massa bé.

Efectivament, quan vàrem arribar es van confirmar sobradament tots els comentaris que posteriorment llegirem, i puc assegurar que encara es quedaven curts. No havia vist mai tanta porqueria i deixadessa en un càmping. Bungalows vells i sense cap manteniment, una caravana  abandonada amb un avancé ple de trastos fins dalt i que donava eixuplug a un grapat de gats adults i cadells, nius de deixalles per tot arreu (electrodomèstics trancats, restes de mobles, etc) i fins i tot un autobús antidiluvià, que un dels treballadors del càmping el feia servir de vivenda; vell, destartalat, i ple d’amagatalls amb trastos vells.

Els sanitaris, comparats amb la resta del càmping eren acceptables. La parcel·la una porqueria. I, a sobre, no era gens barat, doncs vam pagar 28€ per una nit. Sense cap alicient, a banda de trobar-se a pocs kilòmetres de la ciutat de Vitòria.

Excepte alguna excepció, la gent dormia i marxaven l’endemà. No donava per més. Un desastre.

L’única cosa bona que vàrem extraure d’aquesta experiència és que vam coneixer a una parella jove d’Albacete que anaven amb una càmper  i estaven fent un recorregut pel nort de la península. Estaven just al costat nostre i vam compartir sopar i conversa fins ben entrada la nit. A l’endamà ens acomiadarem i ens vam intercanviar telèfons i adreces. Aquest és un dels plaers del campisme.