Marta Estella

‘La traducció xarxa: utopies i distopies’ és el títol d’un article que m’ha publicat la revista Tradumàtica, al núm. 8, un monogràfic sobre localització i web. Hi presento una anàlisi dels canvis disruptius que experimenta actualment la traducció, a causa de les transformacions socials i econòmiques derivades de l’expansió dels serveis de web 2.0 i de la globalització dels mercats i del treball. La traducció xarxa ha esdevingut el paradigma de la traducció actual, amb un recorregut on convergeixen la traducció social en totes les seves manifestacions i les maquiladores virtuals de la traducció en entorns web; la cara i la creu del crowdsourcing: la utopia i la distopia.

La traducció xarxa representa un fort desafiament a la professionalització de la traducció, però alhora també obre nous camins per als professionals de la llengua. Sens dubte, són temps molt interessants i decisius per al futur de la traducció. Com veieu aquest futur? M’agradarà conèixer la vostra opinió.

Imatge: Fotografia  que vaig fer de la instal·lació Collective Strings, de Karoline H. Larsen, a l’exposició Værker der virker / Works at work (Copenhaguen 2009)

 

Una de les qüestions que m’ha interessat de la manifestació de dissabte  és com ha portat a situar en un espai central el que generalment és marginal, ‘marginal’ en el sentit que es desenvolupa als-marges-de…

• En primer lloc, la multitud vs. la capçalera. Després de tants dies d’estira-i-arronses per trobar una solució que fos acceptable per a tothom, la capçalera va acabar engolida per les riuades de gent que anaven a manifestar-se i que, en bona part, s’anaven situant davant del punt on s’havia previst que comencés la manifestació. La multitud va aconseguir centrar bona part de l’interès de la jornada, en detriment del paper hegemònic que tenen sempre els representants institucionals i de partits.
• En segon lloc, els mitjans socials vs. els mitjans de comunicació més tradicionals. La manifestació va tenir “un seguiment massiu a internet”, diu Trina Milan en aquest apunt.  Seguiment massiu, tant els dies previs, com durant la manifestació, i també posteriorment. Som moltíssmes les persones que hem publicat tuits, fotos i apunts en blogs amb l’etiqueta #somunanacio, fet que posa en qüestió el paper dels mitjans de comunicació.”Per quina raó has d’acudir a una galeria d’un mitjà de comunicació, on tot està filtrat, si pots fer servir les eines de la xarxa?”, es pregunta janquim al seu blog. Gràcies als tuits, jo, com altres persones, vaig poder seguir el decurs de la manifestació —les estones que tenia cobertura—, ja que, aturada durant gairebé dues hores als Jardinets de Gràcia esperant poder avançar, se’m feia impossible veure què passava cinquanta metres endavant o endarrere.
• Finalment, els blogs vs. les intervencions parlamentàries. El debat polític més interessant sobre el post 10 de juliol es produeix ara mateix als blogs. Vicent Partal se’n fa ressò a l’editorial d’avui de Vilaweb. Al costat del xup-xup saborós que es produeix a la blogosfera, les cròniques parlamentàries són d’un fat que em porta a moure’m entre l’avorriment i la indignació.

Els marges ocupen el centre. Potser l’esperança és que aquesta ocupació s’estengui també a l’acció política.

Si t’ha agradat aquest apunt, pots votar-lo als Premis Blocs Catalunya.

Llegeixo a Garcia i Stevenson (2009: 29) una idea que m’interessa especialment: la de la traducció entesa com a subministrament, un ideal que comença a emergir en l’imaginari col·lectiu. L’extensió, en efectivitat i popularització, de serveis de traducció automàtica a la xarxa com Google Translate porta a concebre la traducció com un subministrament, igual que la llum, l’aigua o el gas, és a dir un servei que està disponible a tothora i que podem utilitzar sempre que el necessitem, de manera extremadament senzilla.

Els darrers anys, els serveis lingüístics hem parat molta atenció als canvis que la xarxa comporta per a l’aprenentatge i ensenyament de llengües, i hem passat més per alt els canvis disruptius que la xarxa porta a la traducció. Hem imaginat uns aprenents autònoms que aprenen llengües en el seu trànsit per la xarxa, i no hem sabut valorar prou bé l’impacte que els serveis de traducció a la xarxa tenien en els usuaris, en les seves expectatives i les seves pràctiques. Mentre la traducció automàtica a la xarxa avançava imparable, ens parapetàvem en la fortalesa de la qualitat: la de la traducció humana a càrrec de professionals experts. Però potser la qualitat que valoren els usuaris molt sovint és una altra, més relacionada amb la satisfacció de disposar a l’instant d’una traducció comprensible, encara que no sigui perfecta (m’hi referia no fa gaire en aquest apunt). I d’aquí a no gaire, aquest fet ja no serà motiu de satisfacció, perquè serà assumit com el que cal esperar, i del que parlarem, en traducció, serà de la insatisfacció, la indignació fins i tot, que provoquen els talls en el subministrament, les caigudes del sistema.

Potser amb el temps, tots els serveis lingüístics seran entesos com a subministrament, però la traducció ja ho és ara.

—————-

Garcia, Ignacio; Stevenson, Vivian (2009). “Translation trends and the social web”. Multilingual, 103 (3): 28-31.

Imatge: Utility pole, de Daniele Sartori

 

Aquest matí he assistit a la ponència “La nueva gestión del conocimiento (y de las personas) en la época de la colaboración y de las redes”, amb què Luis Suárez ha obert el X Seminari Compartim. Luis Suárez, ambaixador de software social d’IBM, és el responsable d’impulsar el treball en entorns col·laboratius corporatius en una organització en què tradicionalment la cultura del correu electrònic ha estat hegemònica.

Ha exposat la seva experiència en la transformació del model d’organització d’IBM a través del canvi en els sistemes de comunicació interna. Suárez ha mostrat una gran capacitat de persuasió en el desplegament d’un argumentari a favor de l’eficiència del treball en entorns de software social, en contrast amb els sistemes de treball que tenen com a base el correu i les reunions. El correu, ha dit, demana una inversió molt gran de temps (2-3h diàries?) per a la realització de tasques del tot improductives, com ara buidar la bústia quan arriba al límit de la capacitat, i resulta clarament ineficient en un context en què la majoria de persones treballa en múltiples projectes amb equips diferents. D’altra banda, ha estat categòric a afirmar que en les reunions se sol col·laborar poc, i que els resultats no solen compensar els costos que representen en desplaçaments i el mateix temps de la reunió. Suárez predica amb l’exemple i limita l’ús del correu a les comunicacions confidencials i a la gestió de l’agenda corporativa, en aquest cas per limitacions tècniques del software emprat. En el projecte personal “A world without email” registra el descens progressiu en el nombre de comunicacions per correu electrònic en què participa com a emissor o receptor.

Suárez ha explicat com el treball en xarxes socials ha facilitat a IBM la transició d’una organització jeràrquica cap a una nova realitat sostinguda en la connexió, en la qual el treball es fa en comunitats i en xarxes. En aquesta nova realitat els caps estableixen nous paràmetres de lideratge, com a facilitadors i coordinadors, i són els equips els que prenen bona part de les decisions. En una ponència rodona, no hi podien faltar dades sobre l’estalvi aconseguit per la reducció de costos en viatges i en servidors de correu, i dades sobre l’augment de la satisfacció i de la productivitat. Les dades més impactants?: les de la penetració creixent del software social en una companyia que té 500.000 empleats i que fins no fa gaire era percebuda com un dinosaure moribund, un dinosaure que, un cop dins la xarxa, s’ha convertit en un àgil pardal.

Imatge: Lego dinosaur, d’adactio

 

Dijous van arribar les primeres comandes a La Senalla, la nova cooperativa d’ecoconsum de Gràcia. Han estat quatre mesos de preparació: aplegar persones interessades en el projecte, acordar uns criteris bàsics per començar a funcionar, crear un entorn virtual de treball, cercar un productor que respongués als criteris acordats, i trobar un local i condicionar-lo mínimament.

Ha estat, és, un procés ric en aprenentatges, i en valoro especialment el següent:

• La capacitat de prendre acords provisionals quan les qüestions no estan prou madures, amb la finalitat de no blocar una situació, i la capacitat d’esperar el moment oportú per reconsiderar-los.
• L’alt nivell de debat assolit amb intervencions reduïdes a la mínima expressió —gairebé diria que tuitegen—, però suficients per expressar un punt de vista i permetre que tothom es pugui posicionar i fer avançar el procés.
• L’aprendre fent: exposar-se a una situació desconeguda i resoldre-la al moment, documentar mínimament com s’ha resolt i aportar l’experiència a les persones que s’hi enfronten per primer cop.
• El lideratge distribuït, que afavoreix un gran dinamisme.

Són quatre trets que han facilitat la constitució i el creixement en valors de la cooperativa, i que em semblen aplicables a molts altres tipus d’organització.

 

Ahir es va presentar la Guia d’usos i estil a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya, que ha esdevingut ja un referent per a la participació de les administracions i altres organitzacions als mitjans socials.

En el debat generat al voltant de la presentació, janquim ha destacat una qüestió que convida al debat: les recomanacions que fa la guia (p.9) sobre els perfils personals de les persones que treballen a la Generalitat en aquests mitjans, especialment la d’ “evitar la participació en accions o moviments que puguin suscitar una degeneració de la reputació de la Generalitat i els serveis que ofereix”. Gairebé alhora, Àlex Gutiérrez ha tractat d’una qüestió molt similar, tot i que en un context diferent, a l’apunt Tenen vida privada els periodistes a la xarxa?.

Comparteixo l’anàlisi de Gutiérrez quan diu que “les tecnologies 2.0. han accentuat l’expansió geomètrica dels egos” i  “resulta fàcil caure en la temptació d’apuntar-se les medalles individualment, en comptes de posar-les al servei del mitjà que, al cap i a la fi, està finançant una determinada carrera professional”. Em sembla, a més, una anàlisi extrapolable a molts altres sectors professionals.

Ara bé, em qüestiono fins a quin punt és lícit regular específicament els perfils personals dels treballadors d’una administració, un mitjà de comunicació o una universitat; per què hauria d’anar més enllà del dret reconegut a la discrepància? No es tractaria, més aviat, que els mitjans, administracions o empreses que estan “finançant una determinada carrera professional” aprenguessin a treure partit de la participació als mitjans socials dels seus professionals? Per exemple, ja hi ha institucions, com la UAB, que ofereixen una plataforma de blogs sota el domini corporatiu perquè la comunitat pugui publicar-hi, tant a títol institucional, com personal. Una altra acció possible seria crear pàgines institucionals que agreguessin els continguts generats per aquests professionals que es consideressin d’interès per a l’organització.

Acabo amb aquesta frase de Gutiérrrez, que subscric plenament: “la paraula clau és confiança: les organitzacions que funcionaran de manera òptima seran les que siguin capaces de gestionar aquesta autonomia individual sense perdre la força que dóna un equip que comparteix valors i missió”.

Tres qüestions al voltant de la traducció que em semblen motiu de reflexió per als serveis lingüístics:

1. La popularització de serveis de traducció gratuïts a la xarxa fomenta l’expectativa de poder disposar d’una traducció tan instantània i pròxima a la gratuïtat com sigui possible.
2. En contextos on el que preval és l’accessibilitat a la informació, els resultats de la traducció màquina tenen uns índexs de satisfacció alts per part dels usuaris, que troben que aquestes traduccions els són útils. Dillinger i Gerber (2009), [document en pdf] n’aporten alguna evidència.
3. El fenomen de la traducció social porta a qüestionar el perfil del traductor; actualment, una bona part de les traduccions que llegim o escoltem les han fetes no professionals. Pensem en els articles de la Viquipèdia que són traduïts d’altres llengües, les subtitulacions de serveis com DotSub i YouTube, les traduccions de software lliure (Firefox, Thunderbird, OpenOffice…) o d’empreses que confien als usuaris la traducció de les seves plataformes per a algunes llengües (Twitter, Google, Facebook…).

I dues possibles conseqüències:

1. Obrir-se a recomanar un sistema de traducció màquina en línia per a determinades pàgines, continguts i llengües, i oferir com a servei la prevenció d’efectes negatius no desitjats; per exemple, un servei de llenguatge controlat en la llengua d’origen.
2. Orientar-se cap a la reelaboració de continguts —els de promoció de serveis i productes, per exemple— per tal que siguin efectius en  audiències al·lòfones, i integrar-hi aspectes extralingüístics, com el tipus d’informació que s’espera trobar-hi o no, els colors, les imatges etc.

Imatge: Translate server error, de ross_tt

L’estratègia de Facebook per dominar el graf social és cada cop més agressiva amb els drets sobre la privadesa i la propietat de les dades dels usuaris. N’és un bon exemple la imatge que il·lustra aquest apunt, difosa per Karma Peiró (podeu clicar-la per veure-la millor), juntament amb la peça que ha escrit per al 3cat24.cat sobre els riscos de sincronitzar els contactes de Facebook i els de l’iPhone:  l’aplicació de Facebook per a l’iPhone adverteix l’usuari que totes les dades dels seus contactes en aquest dispositiu s’enviaran a Facebook i estaran subjectes a la política de privadesa de la companyia, i demana que l’usuari s’asseguri que els seus amics (contactes, de fet) hi estan d’acord, una fita pràcticament impossible d’assolir.

Cada nou pas que fa Facebook per retallar els drets dels usuaris provoca una reacció en contra de la seva comunitat, com també denúncies a la blogosfera. Els darrers dies hem llegit, un cop més, anàlisis molt crítiques de la política de Facebook a mitjans com El caparazón, que responsabilitza l’empresa de generar desconfiança dels usuaris en els mitjans socials; El blog de Enrique Dans, que denuncia la cessió de dades dels usuaris a tercers, i Techcrunch, en un apunt molt recomanable i de títol diàfan, “Facebook’s Disconnect: Open Doors, Closed Exits”, que presenta diverses solucions per recuperar les dades que els usuaris de Facebook hem dipositat en aquesta plataforma.

Els fets són prou greus per plantejar-se si és lícit que les institucions públiques continuïn utilitzant Facebook per comunicar-se amb els usuaris. Cal reconèixer l’encert d’haver apostat per introduir-se en una xarxa que els usuaris ja utilitzen, en comptes de pretendre atraure usuaris als canals propis, i hi ha iniciatives reeixides, com les pàgines a Facebook Cinema en català, de la Generalitat de Catalunya, i InfoUAB, de la Universitat Autònoma de Barcelona, per posar-ne dos exemples. Però si aquestes institucions tenen el deure de garantir els drets dels estudiants i dels ciutadans en general —i també de cultivar-ne les competències digitals—, crec que no és lícit que es mantinguin en plataformes que vulneren aquests drets, per molt útils que puguin ser per a les institucions i per als mateixos usuaris.

Caldrà estar alerta a l’evolució del projecte Diaspora, una xarxa social de codi obert que dóna poder als usuaris sobre les seves dades, i que ha obtingut finançament per tirar endavant mitjançant una acció de crowdfunding (o finançament per part de les masses).

 

Red rose, Temari 09

Un dels fets que m’han cridat l’atenció d’aquest Sant Jordi ha estat l’èxit de l’etiqueta #SantJordi en els missatges de Twitter. Ahir, durant tot el dia, els missatges que la incloïen s’anaven succeint sense parar, i encara avui sovintegen, si bé amb menys intensitat. Barcelona Televisió, BTV, en reforçava la projecció pública, en reproduir-los a la televisió i al web, i també en una pantalla gegant a la plaça de Catalunya. El Sant Jordi dels bits es va fent un lloc, els darrers anys, enmig del Sant Jordi dels àtoms, el del llibre en paper i la rosa amb pètals i espines de debò. El fenomen Twitter d’enguany succeeix el de l’enviament de roses digitals, un iniciativa que Vilaweb va contribuir a difondre i que encara es manté, al costat d’altres novetats que caldrà veure si perduren en el temps, com la proposta de la Generalitat de Catalunya de felicitar Sant Jordi amb realitat augmentada.

Però el que m’ha interessat més d’aquest Sant Jordi és el fenomen també creixent dels passallibres (bookcrossing) i, sobretot, dels intercanvis de llibres que sorgeixen amb motiu d’aquesta diada. Han engegat passallibres els museus de Barcelona i l‘Oficina Any Cerdà de l’Ajuntament d’aquesta ciutat,  i en l’entorn que m’és proper organitzen intercanvis de llibres les biblioteques de la vila de Gràcia i  el Servei de Llengües de la UAB. I és que compartir i reutilitzar en el Sant Jordi dels àtoms és un acte de compromís molt més gran que no en el Sant Jordi dels bits. Em va costar molt més triar un llibre del qual m’havia de desprendre per portar-lo a la parada d’intercanvi de llibres del Servei que no publicar unes quantes piulades amb l’etiqueta #SantJordi o repiular-ne d’altres que m’havien interessat o simplement m’havien fet gràcia.

Al compromís, s’hi refereia, en un altre context, Salvador Cardús en l’article “Èxit perillós”, publicat al diari Avui el 06.02.09, en analitzar l’èxit de Facebook:

Tercerament, hi ha un factor que fa irrellevant la xarxa: la pertinença als grups que es creen i a les causes que es proposen és absolutament gratis. Defensar una causa al Facebook, per noble que sigui, o adherir-se a un grup, per idiota que sembli, no costa res. Mai no s’havia arribat a una lluita (per una causa) amb el cost zero en responsabilitat.

I també Zygmunt Bauman en la conferència “Un món de diàspores”, que va fer a Barcelona al novembre del 2008. En les notes que vaig publicar-ne, recollia aquest pensament de Bauman:

[En el món en línia] hi ha sempre la tecla Delete, que ens permet esborrar amb un sol clic el que hem fet, les relacions que no ens interessen… Aquesta atracció que produeix el món en línia per la facilitat de tallar relacions i compromisos traspassa cap al món fora de línia, i n’afecta els significats de conceptes com contacte, relació, comunitat, que deixen de ser entesos com a conceptes sòlids i que comporten un compromís. Però en el món fora de línia no hi ha la tecla Delete.

Compartir i reutilitzar en el món dels bits està molt bé, sense cap dubte, però si tot el potencial transformador que tenen les tecnologies de la xarxa no té un trasllat en el món dels àtoms i en el de les relacions humanes a tots nivells, em sembla que deixem bona part de la feina, la més important, per fer.

 

Fishing nets,  Joost J. Bakker IJmuiden

El blog de la Generalitat de Catalunya es fa ressò d’un interessant debat encetat per Jordi Graells al Facebook sobre l’accés a les xarxes socials en l’àmbit laboral. El debat parteix d’unes dades que recull l’estudi Social networks around the world 2010, les quals mostren que un 55% usuaris no poden accedir a xarxes socials des de la feina, a causa de les restriccions imposades per l’organització per a la qual treballen. En les aportacions en forma de comentaris (46 quan escric aquest apunt), s’han plantejat qüestions com el canvi de paradigma del control pel paradigma de la confiança, la necessitat de disposar de resultats i indicadors que avalin la millora en la productivitat que pot aportar l’ús de les xarxes, la necessitat de redefinir què entenem per ‘lloc de treball’ o l’interès per sortir de la perspectiva unidimensional en els serveis públics (del one to one al many to many).

En una organització que conec prou bé, l’oferta institucional de formació formal en l’ús de xarxes socials és inexistent, i la que té relació amb la tecnologia bàsica i universal per al lloc de treball, inamovible des de fa més de deu anys, es limita al paquet de Word, Excel i PowerPoint. Aquesta situació evidencia una gran escletxa entre, d’una banda, la visió que té l’organització (els seus líders) de la relació amb els usuaris, l’aprenentatge professional, la gestió del coneixement i el mateix model d’organització, i, de l’altra, les pràctiques que a poc a poc emergeixen en diversos punts de l’organització en relació amb l’ús de les xarxes amb finalitats professionals i corporatives. Una escletxa que serà difícil de segellar, si no es donen dues condicions: que els professionals que utilitzen intensivament la xarxa entenguin la necessitat de presentar resultats en clau d’organització, més enllà de la seva feina concreta, i que els líders puguin valorar el cost d’oportunitat associat a la infrautilització de les xarxes.