Marta Estella

Divendres Jordi Adell va venir al Servei de Llengües per impartir la conferència “El professor d’idiomes i l’alfabetització digital”. Preguntat pel futur de les classes magistrals, la seva resposta va ser clara i contundent: “les classes magistrals són per transmetre passió, no informació”. I certament, passió, molta passió, és el que comunica Adell en les seves intervencions davant d’un auditori. La informació, els arguments, els podem llegir en un article o escoltar en un vídeo, com el que tanca aquest apunt, però l’entusiasme encomanadís i encisador només traspua la corporalitat materialitzada en la presència física. Comunicar passió, una virtut que es revela cada cop més necessària: difondre una informació, una anàlisi, un projecte, un comentari és a l’abast de tothom en un món mediat per les comunicacions a la xarxa; la diferència la marca la capacitat de comunicar passió en una comunicació cara a cara. I de comunicar passió se’n pot aprendre i ensenyar. Les organitzacions educatives que siguin capaces d’integrar aquest ensenyament en la seva oferta de formació seran les que se situaran millor en el mercat del virtuosisme de la comunicació eficaç.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=blzYQlj63Cc[/youtube]

Deixo l’enllaç a la columna “Universitat, tecnologia i equitat”, que em van demanar els Amics de la UAB  i que han publicat al número de juny del seu butlletí:

Enllaç directe a l’article [pdf]

Enllaç al butlletí [web]

Imatge: Technology learning and change h800 tma01, de kev_hickey_uk

Fa un parell de dies, George Siemens preguntava al Twitter si estàvem d’acord amb aquesta afirmació:  “If you’re serious about education for the non-elite, you need institutions.” És una frase extreta de “Thoughts on DIY U“, una crítica molt interessant del llibre DIY U, d’Anya Kamenetz, publicada al blog Confessions of a community college dean. Jordi Adell, que ja s’havia fet ressò del debat generat amb motiu de la publicació del llibre, escrivia un nou apunt sobre la qüestió, i  piulava, a pròposit de la mateixa crítica: “Excel·lent critica a les arrels anarco-individualistes USA de la DIY U 🙂 Algú deuria escriure algo sobre PLEs i anarquisme”.

Vaig respondre a la pregunta de Siemens que sí, hi estic d’acord: el compromís amb l’educació per a tothom i per l’igualtat d’oportunitats passa per les institucions educatives. L’edupunk és un terme encunyat per Jim Groom el 2008 que ha fet fortuna en determinats ambients educatius. Té l’encert de projectar amb força i provocació els plantejaments més antagonistes amb l’educació tradicional, i per aquest motiu moltes educadores i educadors s’han apropiat el terme i els conceptes, difusos, que el sostenen. Com  a exemple, la definició que en fa Leslie Madsen Brook:

In short, edupunk is student-centered, resourceful, teacher- or community-created rather than corporate-sourced, and underwritten by a progressive political stance.

Però l’edupunk, el DIY U (o do it yourself University) , i en general, els posicionaments que qüestionen la institucionalització de l’educació també tenen derives cap a ideologies com el liberalisme antisocial o l’anarcoindividualisme a què es refereix Adell. Així, paradoxalment i contra l’ideari dels seus defensors, poden acabar servint el capitalisme que volen combatre i abonar el camí cap a la privatitzció de l’educació que postula l’Organització Mundial del Comerç (WTO).

És inqüestionable l’interès dels entorns i les xarxes personals d’aprenentatge, però no podem pretendre bastir un model de sistema educatiu sostingut ens aquests entorns. Les institucions públiques d’educació són imprescindibles, i els entorns virtuals d’aprenentatge, que sovint es declaren morts, també; modulables, amb capes que permetin la connexió a serveis externs, però imprescindibles. I com deia fa pocs dies Boris Mir en la sessió web sobre Competències digitals i aprenentatge, la regulació educativa i social de què ens hem dotat democràticament sempre anirà per davant dels aprenentatges informals, per molt que aquests siguin cada cop més importants.

En un moment com l’actual, en què els serveis públics estan en el punt de mira dels especuladors responsables de la crisi econòmica, la revolució en l’aprenentatge passa per defensar sense ambigüitats les institucions públiques d’educació. I defensar l’educació oberta, és clar que sí, però tenint en compte l’advertiment que fa Michael Feldstein:

If we are not careful, open education may actually end up reinforcing economic divides, all while we pat ourselves on the back for giving away “free education.” We are failing to educate millions of our citizens in this country, and billions around the world. It’s easy for those of us in the open education movement to see our work in opposition to proprietary technology companies, proprietary textbook companies, and the gatekeepers in the university system. But it’s not the “evil” LMS companies, or the “evil” textbook companies, or the “evil” administrators and bureaucrats that are failing these students. It is all of us. Education is an affirmative responsibility. We need to make educational resources freely available to those who need them, but we also need to do much more than that.

Imatge: Edu-what?, de dvidal.lorente

[Google Translate may help you to read this post, in Catalan.]

Ahir vaig començar un nou curs, i em fa il·lusió: em vaig inscriure al “rather large open online course” Connectivism and Connective Knowledge, que dirigeixen George Siemens i Stephen Downes. És un curs que ofereix la University of Manitoba, al Canadà, dins el seu programa de Certificate in Emerging Technologies for Learning. Hi ha l’opció de matricular-s’hi i obtenir una certificació si se supera el curs, i també de poder-hi participar igualment sense formalitzar cap matrícula, ja que els continguts i les converses són oberts a tothom que hi tingui interès.

El curs s’estructura al voltant d’un blog, que dóna accés a un entorn Moodle, un wiki i altres espais de continguts, i tots són espais de lliure accés. Però el que em sembla més interessant és que, en coherència amb l’enfocament connectivista, Siemens i Downes proposen que els participants es trobin en qualsevol altre espai de la xarxa, com blogs personals, gestors de marcatge social (Delicious, per entendre’ns), Twitter, etc., i que el contacte es faciliti mitjançant l’etiquetatge dels continguts compartits (CCK09 és l’etiqueta triada per a identificar-los) i l’ús d’agregadors que permetin recuperar-los a partir d’aquesta etiqueta.

Per facilitar la participació de persones no avesades a l’ús d’etiquetes i agregadors, han previst sistemes de suport, com la possibilitat de subscriure’s per correu electrònic a The Daily, un resum diari de les converses i continguts relacionats amb el curs. Al final d’aquesta entrada, G. Siemens fa una presentació del curs.

És realment una experiència engrescadora, que, si funciona, pot aportar una via de superació al debat sobre LMS i PLE (learning management systems i personal learning environments). I alhora una experiència de connexió i col·laboració en un entorn global.

La setmana passada vaig començar un curs d’introducció al xinès a UAB Idiomes, una experiència molt interessant i recomanable. En consultar uns quants recursos en línia que ens va facilitar la professora, he quedat astorada de les condicions legals del servei  que ofereix el Confucious Institute Online (al final d’aquest apunt en transcric alguns fragments).

L’ús de recursos en línia provinents d’arreu és cada cop més intensiu, i la necessitat de prendre consciència de la importància de conèixer bé les condicions legals d’aquests recursos, més imperiosa. Una necessitat per als usuaris, i una responsabilitat també per al professorat i els directius i gestors de centres d’idiomes i serveis lingüístics, i de qualsevol organització que en faci ús. La necessitat és més crítica quan es treballa amb espais d’aprenentatge i treball personals, en què no hi ha hagut una validació corporativa de les condicions en què s’ofereixen els recursos que hagi considerat qüestions com les condicions d’ús del servei, la jurisdicció competent, la legislació aplicable, etc. Condicions legals, accessibilitat (en parlàvem breument en aquest apunt), interoperabilitat: són qüestions cabdals en el disseny d’un model d’e-learning.

I acabo amb els fragments de les condicions legals de l’Institut Confuci (els destacats són meus):

Confucius Institute Online provides its service to you subject to the following Terms of Service (“TOS”), which may be updated by us from time to time without notice to you.

You also understand and agree that the Service may include certain communications from Confucius Institute Online, such as service announcements, administrative messages and the Confucius Institute Online Newsletter, and that these communications are considered part of Confucius Institute Online membership and you will not be able to opt out of receiving them.

Confucius Institute Online may provide you with notices, including those regarding changes to the TOS, including by but not limited to email, regular mail, SMS, MMS, text message, postings on the Service, or other reasonable means now known or hereinafter developed.

Your Contributions automatically become the property of Confucius Institute Online without any obligation of Confucius Institute Online to you.

[Respecte de continguts publicats pels usuaris, es cedeix a l’Institut] the perpetual, irrevocable and fully sub licensable license to use, distribute, reproduce, modify, adapt, publish, translate, publicly perform and publicly display such Content

Registration Data and certain other information about you is subject to our Privacy Policy. For more information, see our full privacy policy at https://www.confuciusinstitute.net/privacy. You understand that through your use of the Service you consent to the collection and use (as set forth in the Privacy Policy) of this information, including the transfer of this information to the People’s Republic of China and/or other countries for storage, processing and use by Confucius Institute Online and its affiliates.

La UOC ha anunciat la posada en funcionament del seu nou campus virtual, MyUOC (La meva UOC), per ara disponible només per al personal intern. Pels trets que en destaca l’anunci, sembla una plataforma potent que permet resoldre de manera integrada la necessitat que té qualsevol institució educativa que treballi en e-learning d’assegurar la gestió i l’accessibilitat dels entorns d’aprenentatge i de treball amb uns sistemes centralitzats, i la necessitat creixent dels usuaris de poder personalitzar aquests entorns, seleccionant i organitzant els recursos propis de la manera que els sigui més útil i integrant-hi recursos externs que fan servir per al seu aprenentatge. Un altre tret destacable del nou campus virtual és que està pensat per accedir-hi des de qualsevol dispositiu connectat a la xarxa, i no només des d’un ordinador.

Fa venir ganes de provar-lo, oi?

Ja es pot consultar l’edició 2009 de l’Informe Horizon, un projecte del New Media Consortium que, des de fa sis anys (els darrers en co·laboració amb Educause), té com a objectiu identificar les tecnologies emergents que tindran un fort impacte en les institucions educatives, en els àmbits de  l’aprenentatge, l’ensenyament, la recerca i l’expressió. Cada edició presenta sis tecnologies emergents, amb una previsió de l’horitzó d’implantació, les tendències clau i els principals reptes que hi estan associats.

Destaco algunes qüestions que m’han interessat especialment de l’edició d’enguany. Com a tendències clau, dues. En primer lloc, la constatació que la intel·ligència col·lectiva porta a redefinir els conceptes d’ambigüitat i imprecisió: en la mesura que els aprenents volen tenir el control dels seus entorns i són conscients que tenen una gran quantitat de coneixement a un clic, els problemes s’obren a múltiples solucions correctes, i el sistema d’aprenentatge de dalt a baix entra en crisi.  En segon lloc, la rellevància que adquireix la literacitat visual com a habilitat per codificar, descodificar i determinar la credibilitat i autenticitat de les dades.

Com a reptes crítics, la necessitat creixent d’ensenyar/aprendre noves habilitats clau: la literacitat visual mateixa, i també la informacional i la tecnològica; l’expectativa que han d’afrontar les universitats per oferir continguts i serveis a través de dispositius mòbils, i la necessita de donar resposta als canvis profunds que comencen a emergir en les formes de producció de la recerca i el treball acadèmic:

Students who are living and learning with technologies that generate dynamic forms of content may find the current formalism and structure of scholarship and research to be static and “dead” as a way of collecting, analyzing and sharing results.

Com a tecnologies, la secció dedicada al web personal (o entorns d’aprenentatge i de treball personals), no tant pel que s’hi diu, sinó com un element més que fa veure, d’una banda, la necessitat d’integrar els entorns personals amb els institucionals i, de l’altra, la importància de desenvolupar, compartir o avaluar pràctiques educatives amb eines del web 2.0.

En poques paraules, la generació Nintendo ja és a la Universitat; el potencial del web 2.0 ha canviat les pràctiques de treball i de producció del coneixement de molts dels qui de petits no vam tenir una consola, i  la internacionalització de les universitats, juntament amb les tecnologies de la informació i la comunicació, fa canviar també les maneres de treballar i comunicar-se. Ara cal que estiguem a l’alçada!

Podeu consultar l’informe a:

Mr Stein

Aquest matí, en la reunió general del Servei hem parlat un moment dels entorns d’aprenentatge personals, o EPA, EAP, PLE en les sigles en anglès. Algú plantejava fins a quin punt poden ser una amenaça per al nostre futur com a proveïdors de “formació lingüística”. D’altres pensavem que no ho és, d’amenaça, que el nostre valor ha de recaure en el disseny pedagògic, en l’assessorament als aprenents, i no en els continguts, que cada cop són més accessibles universalment.

El breu debat m’ha portat a la memòria un apunt del blog de Jordi Adell: “L’Open University i el futur dels entorns virtuals d’ensenyament/aprenentatge”. Com que el text sintetitza prou bé els principals punts de documents de referència sobre la qüestió, no m’estendré a resumir el resum; simplement us en recomano la lectura.