Marta Estella

L’hegemonia de l’anglès com a llengua de comunicació global pot portar a no considerar els països anglòfons com a font de recursos sobre multilingüisme i aprenentatge de llengües. Però res més lluny de la realitat: de recursos interessants n’hi ha, i situats en la perspectiva catalana tenen el valor afegit de portar-nos a veure el món de les llengües des d’una òptica ben diferent a l’habitual, un exercici sempre saludable.

Darrerament he escrit en aquest blog sobre dues iniciatives al Regne Unit relacionades amb la promoció de l’aprenentatge i l’ús de llengües: The Wall of Languages i el Pla per les llengües minoritàries. Avui dono compte del portal del CILT, The National Centre for Langues, una entitat que té com a objectiu “proporcionar lideratge per desenvolupar qualitat i excel·lència en el camp de les llengües i les habilitats interculturals”, també al Regne Unit.

El portal integra una tria de materials, estudis i dades sobre l’aprenentatge i ús de les llengües en diferents àmbits: tots els nivells educatius, la formació de formadors, les llengües de les comunitats immigrades i les llengües a la feina. La selecció i presentació dels continguts, molt cuidada, s’orienta clarament a la sensibilització sobre la rellevància de les llengües en cadascun d’aquests camps i a proporcionar informació pràctica per a persones i organitzacions. Em semblen especialment interessants les seccions sobre les llengües de les comunitats i les llengües a la feina, dos àmbits que en l’agenda del CILT situa com a elements clau per a una societat millor i per al desenvolupament de l’economia. I em sembla oportú destacar-les ara que el CILT ha vist reduïda la seva activitat de resultes del canvi de govern de l’any passat.

Avui que Barcelona ha decidit, juntament amb altres poblacions de Catalunya, avui que 257.645 persones han votat en la consulta sobre la independència a Barcelona, avui que el sí guanya per aclaparadora majoria, em sembla oportú apuntar la necessitat de decidir també sobre quin serà el règim lingüístic de la Catalunya independent.

Recupero, per la claredat amb què s’exposen i perquè se situen fora de la zona de comfort del discurs convencionalment favorable a la llengua catalana, dos textos de Janquim (Joan Carreras) i d’Albert Branchadell: La finestra de la independència i Més enllà del català: els reptes lingüístics de Catalunya (pdf), respectivament.

I en destaco dues preguntes que es formula Janquim:

Renúncies formals
Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que el nou estat independent serà bilingüe i multicultural, renunciant a les idees d’hegemonia del català i a les idees de “recatalanització” de Catalunya?

Acceptacions formals
Què passaria si el pla per a la independència deixés molt clar que al nou país independent hi hauria dues llengües oficials i que tothom tindria el deure de conèixer les dues i el dret d’usar-les i es deixés clar que el model lingüístic a l’escola es mantindria com fins ara?

I també els quatre reptes que planteja Albert Branchadell: salvaguardar el català, assumir el castellà, reconèixer les altres llengües i millorar l’anglès. Diu també Branchadell que “la independència no en resoldrà automàticament cap”. Per això mateix, em sembla important decidir com encarar-los en una Catalunya independent.

Acabo amb la presentació de Janquim sobre La finestra de la independència, una invitació a llegir el document.

El 4 de maig organitzem a la UAB la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya. La principal novetat de l’edició d’enguany és aplegar en una mateixa trobada experiències i pràctiques de professorat d’universitat, primària i secundària.

Les experiències del professorat es complementaran amb dues conferències de Miquel Strubell i Sagrario Salaberri. Strubell obrirà la Trobada amb “Multilingüisme a l’aula: una preparació per a la vida professional” i Salaberri la tancarà amb “Recursos a disposición del profesorado AICLE: un enfoque multimodal”. Així mateix, durant la Trobada es presentaran les publicacions del GREIP (Grup de Recerca en Ensenyament i Interacció Plurilingüe) i el recurs en línia Actiu plurilingüe.

La trobada està organitzada pel GREIP (Grup de Recerca en Ensenyament i Interacció Plurilingüe), el grup de recerca CLIL-SI, el Servei de Llengües de la UAB i l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB, i té el suport de la Facultat de Ciències de l’Educació, el projecte DALE-APECS (MICINN) i el projecte DYLAN (6è Programa Marc de la UE).

Si us interessa assistir-hi, la inscripció ja és oberta al web de la Trobada.

Escric aquest apunt motivada per l’entrevista a Ferran Mascarell publicada a El País divendres i per  aquesta piulada de @martadblas. Què espero del nou govern en relació amb la política lingüística de Catalunya?

1. Espero que, tot i que s’hagi adscrit al Departament de Cultura, la política lingüística del nou govern tingui un caràcter realment transversal; que les persones que hi hagi al capddavant siguin capaces de bastir una visió, uns objectius i una estratègia de gran abast, i que  no els manquin els recursos ni el lideratge per aconseguir que les polítiques sobre llengües que desenvolupin totes les àrees de govern sumin en una mateixa direcció. Només una política lingüística global, forta i ferma pot estar a l’alçada d’una situació difícil com l’actual, marcada per l’ofensiva judicial contra la capacitat de decidir en política lingüística, i per noves tendències i realitats (globalització, migracions, personalització de serveis gràcies a les tecnologies…) que han posat data de caducitat a una visió de la llengua catalana com a llengua hegemònica en l’espai públic a Catalunya.

2. Espero fermesa i saviesa en la consolidació i l’avenç de l’ús del català en el sistema educatiu, en les polítiques d’acollida i en el cinema: que cada cop més puguem veure pel·lícules en versió original subtitulades en català.

3. Espero la voluntat de fer una política que tingui una orientació multilingüe, que reconegui el paper de l’anglès a Catalunya i el capital lingüístic que aporten els catalans de primera generació, i que desplegui l’oficialitat de l’occità. No continuem deixant les polítiques o els gestos sobre multilingüisme en mans de governs i opcions polítiques que volen fer minvar l’ús de les llengües pròpies.

4. Espero gosadia a l’hora d’explorar nous camins, com el reconeixement d’un cert grau d’oficialitat de l’anglès a Catalunya, o l’ús de diverses llengües en la relació dels ciutadans amb l’administració, fet que ja preveu tímidament la Llei d’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya.

5. Espero, com deia el nou conseller a la mateixa entrevista a pròposit de la llei del cinema, capacitat “per crear un relat que em permeti buscar fins a l’últim minut l’acord i el pacte”. La fermesa i la gosadia han d’anar acompanyades de la capacitat de sumar, o difícilment ens en sortirem.

I finalment, desitjo sort, molta sort, a les persones que es posin al capdavant d’aquesta empresa.

Imatge: All fingers pointing in the “right” direction, Muhammad Ahmed

He tornat de Ljouwert/Leeuwarden, als Països Baixos, on he participat al simposi sobre Higher Education and Research on Multilingualism: Challenge or Opportunity?, convidada pel Mercator Research Centre. És el segon simposi organitzat dins el projecte EUNoM (European Universities’ Network on Multilingualism), que agrupa vint universitats i dos centres de recerca a fi de “reconcebre la relació entre l’educació superior i la diversitat lingüística” i “elaborar un model de les condicions necessàries perquè sigui operativa una xarxa coherent d’universitats compromeses amb la promoció del multilingüisme”. (Al web del projecte es poden consultar els objectius de manera detallada.)

Han estat dos dies de programa intens i ric en aportacions. Faig unes notes del que m’emporto del seminari, a cavall entre peces de les conclusions i la reflexió personal:

• La política lingüística de les institucions d’educació superior ha de respondre a uns objectius sobre el plurilingüisme de la comunitat que forma aquestes institucions, que sovint no estan prou ben definits:  per exemple, volem promoure la docència en anglès per atraure estudiants internacionals o per millorar la competència lingüística dels estudiants locals?, volem atraure estudiants internacionals motivats per  l’enriquiment  de la competència lingüística i intercultural o aquest fet és irrellevant en la promoció de l’oferta d’estudis?
• Les representacions socials de les universitats (models, valors) sobre la política lingüística no es poden construir al marge de les representacions socials i les pràctiques  individuals. El coneixement sobre com s’articulen aquestes  és un element clau per entendre els processos que resulten de la promoció del multilingüisme i el plurilingüisme.
• La política lingüística i la recerca sobre el multilingüisme i el plurilingüisme han d’obrir-se a la mirada des d’altres àmbits i altres disciplines, pel seu caràcter transversal: la llengua és a tot arreu.
• Paral·lelament al desplegament de polítiques lingüístiques, és important atendre la gestió del multilingüisme, en el sentit de donar servei a una comunitat multilingüe, no en el sentit, més habitual a les universitats catalanes, de governança del multilingüisme. I, d’acord també amb el punt anterior, la gestió del multilingüisme hauria d’entendre’s com a part de la gestió de la diversitat.
• Es fa necessari definir els efectes que han de tenir, quant a usos institucionals i quant a drets i deures, conceptes com ‘llengua franca’, ‘llengua de treball’, o ‘llengües de la comunitat’, que s’utilitzen cada cop més en documents institucionals sobre política lingüística.
• Es fa també  necessari que l’oferta de formació en llengües respongui més clarament al reconeixement creixent de l’interès que tenen les competències lingüístiques parcials, en l’entorn laboral, per exemple.

Aquesta setmana he fet una sessió sobre el multilingüisme a la UAB per als participants a l’Erasmus Staff Week que organitza periòdicament la UAB. És una trobada de professionals d’universitats d’arreu d’Europa que vénen a conèixer la UAB en el marc del programa Erasmus.

En les darreres edicions he percebut un canvi en el coneixement que tenen els participants sobre la situació lingüística a Catalunya i, més concretament, a les universitats catalanes, un coneixement millor que no fa uns anys. I sobretot he percebut una canvi en com se situen en relació amb aquesta situació i la política lingüística de la Universitat. Diverses persones van posar de manifest el paral·lelisme que hi trobaven amb les seves universitats i amb els països dels quals procedien: Finlàndia, Romania, Noruega, entre d’altres. Val a dir que majoritàriament són persones que treballen en l’àmbit de les relacions internacionals de les seves universitats, no professionals de les llengües. Cap qüestionament, i sí interès perquè els estudiants tinguin una informació adequada sobre la llengua o les llengües utilitzades en la docència dels diversos grups classe. Un canvi certament positiu, en el qual és important el paper de persones d’arreu que poden narrar una experiència lingüística enriquida durant la seva estada a Catalunya, com els testimonis d’aquest vídeo produït per al portal Intercat, parlat en català i subtitulat en nou llengües: català, castellà, anglès, francès, alemany, italià, xinès, gallec, èuscar i occità.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=b4XvmrvzBFk&feature=mfu_in_order&list=UL[/youtube]

Aquest matí ha tingut lloc la 21a sessió web: La intel·ligència competitiva a l’administració, a càrrec de Ramon Maspons, una sessió molt interessant que ha donat prou pistes sobre la rellevància de la intel·ligència competitiva, una disciplina poc coneguda i poc valorada a Catalunya, i de com es pot aplicar al sector públic. Al final d’aquest apunt hi ha un vídeo en què Maspons presenta les conclusions de la seva intervenció, i en aquest espai del portal del CEJFE podeu consultar la conferència sencera i la presentació en ppt.

En la seva intervenció, Maspons ha fet referència a l’encaix de la intel·ligència competitiva en el sector públic “només si maximitza el valor als stakeholders”. “[…]  s’ha de ser conscient que no és només la satisfacció de l’usuari final el que és una mesura d’excel·lència”. El més important és “el valor agregat percebut entre els que financen […i] això fa més complexa la gestió de la percepció”.

M’ha semblat una reflexió molt rellevant per a la situació actual de la formació en llengües a la universitat. En un context de retallada pressupostària, la percepció, o constatació, dels responsables de les finances de la universitat és que els costos que aquesta assumeix, inclosos els de la formació en llengües, són insostenibles. Una altra posició és la del govern de Catalunya, que proveeix una part del finançament de les universitats, inclòs el de la formació en llengües, però que no pateix directament les conseqüències de la manca de recursos a la universitat. També hi ha la posició dels ciutadans que, amb els seus impostos, contribueixen fortament al finançament de les universitats públiques. I finalment, però no per això menys important, hi ha la posició de l’usuari final, l’alumne dels serveis de formació en llengües, que en molts casos paga també una part important dels costos del servei.

Els serveis lingüístics universitaris tenim el repte de contribuir a trobar el punt d’equilibri entre el necessari ajustament econòmic i el resultat final dels serveis que oferim. I aquest punt d’equilibri demana una estratègia clara, en la qual la intel·ligència competitiva hi ha de tenir un paper destacat.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=hi-YchnD_xU[/youtube]

Dimarts va tenir lloc la jornada «Els usos lingüístics a Catalunya: balanç i perspectives de futur», organitzada per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS),  juntament amb la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC. Malauradament, només vaig poder ser-hi a primera hora, a la ponència d’Isidor Marí sobre “Els usos lingüístics”. En vull destacar la seva proposta de distingir entre usos lingüístics professionals i usos lingüístics particulars, com a alternativa a la dicotomia tradicional “usos lingüístics institucionals” vs. “usos lingüístics individuals”. La proposta cal situar-la en la necessitat exposada per Marí de delimitar més clarament el que són els usos lingüístics institucionals i els individuals, tal com els hem anomenat fins ara, i trobar quina és la distinció clau, una distinció que es mostra rellevant per la interrelació entre uns i altres usos, i especialment per la influència que tenen sobre l’ús particular de la llengua els usos lingüístics en els contextos professionals.

La proposta em sembla del tot encertada. Crec que permet situar la qüestió dels usos lingüístics fora de la tensió institució/individu, i enfocar-la cap al que realment és distintiu: l’ús que les persones fem de les llengües en un context professional i l’ús que en fem, les mateixes persones, amb finalitats particulars. Certament, és una distinció que es pot problematitzar: el mateix I. Marí oferia exemples, extrets d’aquest treball d’Albert Bastardas, que se situarien en diferents punts d’un contínuum professional-particular; i sobretot és una distinció que es pot problematitzar ara que el paradigma 2.0 dilueix els límits entre  l’àmbit públic i el privat, i entre les identitats professionals i les particulars. Però, no obstant això, em sembla que el canvi de focus, de la institució cap a l’ús professional i de l’individu cap a l’ús particular, és un avenç important que pot ajudar a fer més efectives les polítiques lingüístiques,  si aconseguim, això sí, modelar els usos lingüístics professionals per a uns contextos que cada cop són més multilingües.

Imatge extreta del portal de l’Institut d’Estudis Catalans.

Dimecres el Parlament va aprovar la Llei de l’occità, aranès a l’Aran (text en pdf). Una bona notícia, sens dubte, principalment per dos motius, que resumia el vicepresident del Govern en aquestes paraules: [la llei] “recupera la legitimitat d’una llengua que és part del nostre patrimoni cultural i històric”, i “permetrà que la seva identitat [d’Occitània i l’Aran] sigui reconeguda de forma indiscutible”.

La llei també introdueix, sense fer-ho explícit, una qüestió que em sembla interessant: els diferents graus d’oficialitat que pot tenir una llengua. Concretament, estableix que les lleis del Parlament s’han de publicar en aranès, versió que té caràcter oficial (art. 7.1), però no així les disposicions, resolucions i acords, que només s’hi han de publicar si afecten específicament l’Aran. Així mateix, estableix que totes les persones poden utilitzar l’occità en les relacions escrites amb l’administració de la Generalitat i els organismes i les empreses que en depenen, arreu de Catalunya (no només a l’Aran), sense que se’ls pugui exigir cap tipus de traducció, i que també poden utilitzar l’occità en el servei unificat d’informació i consulta ciutadana de la Generalitat de Catalunya (art. 6.2). És a dir, l’occità és oficial a Catalunya, sense que d’aquesta oficialitat se’n derivin els mateixos drets que per al català i el castellà, llengües oficials de Catalunya.

Aquesta graduació en l’oficialitat d’una llengua hauria de servir per a altres casos; per exemple, per al reconeixement de l’anglès a la universitat, una necessitat cada cop més evident, i no per això resolta. Les universitats a Catalunya ja expedeixen certificacions en anglès; l’anglès s’utilitza cada cop més en la docència, però la legislació vigent només estableix drets i deures per a professorat i alumnat en relació amb el català i el castellà; l’anglès és també cada cop més requisit per a la selecció i promoció del personal d’administració i serveis, etc. Caldria, em sembla, donar a l’anglès un cert grau d’oficialitat, dotar les universitats d’un marc per a l’ús de l’anglès que asseguri la disponibilitat lingüística en aquesta llengua, en la mesura que es consideri convenient, i els drets i deures que es deriven de la docència en anglès. I cal, sobretot, no continuar fent veure que l’anglès és una tercera llengua, al costat del francès, l’alemany, l’italià… Si la realitat i la voluntat política discriminen clarament l’anglès d’aquestes altres llengües, val més que ho reconeguem.

Imatge: Smarties + Boring English Project = Pictures, Krug6

Ahir el govern va aprovar el decret sobre l’acreditació del coneixement lingüístic del professorat de les universitats catalanes. És la culminació d’un procés molt llarg, massa llarg, i tortuós, que ha patit fortes pressions de sectors que han jugat fort perquè el decret no s’aprovés. Però finalment s’ha aprovat, gràcies a la tenacitat, la professionalitat i la destresa de moltes persones que han treballat perquè el decret arribés a bon port. Cal reconèixer i agrair la feina feta.

Dit això, faig uns comentaris a propòsit del decret:

• Una aposta clara pel multilingüisme (o, si més no, pel trilingüisme català-castellà-anglès) és necessària, i juga a favor de la llengua catalana. Una universitat d’excel·lència és indissociable de la competència lingüística suficient en la llengua pròpia i en anglès, com a llengua franca de la comunitat acadèmica internacional. El nivell suficient de llengua és un element de qualitat, i això val per a totes les llengües que s’utilitzen a la universitat. El decret fa una referència escarida a les “terceres llengües”, que només hi són presents com a requisit per al professorat que pot estar exempt d’acreditar un nivell de català per la seva dedicació a la docència i la recerca en aquestes llengües. Català i anglès no haurien de ser opcions alternatives; el professorat que fa docència en català també hauria de tenir un nivell d’anglès adequat a l’activitat acadèmica.
• Hem de saber recórrer a la doble oficialitat, sense manies. Un plantejament d’inici orientat a assegurar el nivell suficient de les dues llengües oficials a Catalunya potser hauria facilitat el procés.
• Em sembla que hauríem de començar a considerar com a situació per defecte la de les persones que ja han acreditat el nivell suficient de català en l’ensenyament obligatori, i passar a la categoria d’ “altres mitjans per a l’acreditació del coneixement de català” els certificats i títols de català que expedeix la Generalitat de Catalunya i els que hi són equivalents. Seria una manera de mostrar que, a mesura que passen els anys, es van convertint en la via excepcional d’acreditació.

Felicitem-nos, doncs, pel decret, i aprofitem el que hem après en aquest procés per orientar les accions futures.