Marta Estella

El concepte d’estratègia ha arribat a la seva fi? L’estratègia és progressivament substituïda per la innovació? A Innovación 6.0: el fin de la estrategia, Xavier Ferràs reflexiona sobre les limitacions de la planificació estratègica en un context dominat pels canvis disruptius, que fan molt difícil qualsevol previsió a mitjà o llarg termini, i sobre la innovació com a motor de la competitivitat en les organitzacions per tal d’adaptar-se a les noves regles del joc. A diferència del que s’esdevé en una partida d’escacs, el joc d’estratègia per excel·lència, el nou entorn econòmic es regeix per unes regles del joc dinàmiques, que pateixen canvis imprevisibles, i els jugadors, els competidors, no disposen de tota la informació sobre l’estat de les operacions.

I en aquest terreny de joc, per jugar a guanyar cal pensar fora del paradigma. Es necessiten líders innovadors més que no executius eficaços; projectes, les autèntiques unitats d’innovació, en contraposició al model d’organització basat en l’organigrama, i salmons de l’ecosistema, “aquellos individuos capaces de nadar contracorriente, de dessafiar el orden convencional de las cosas para crear nuevas realidades”.

És brillant l’exposició de Ferràs sobre l’evolució expansiva de la innovació a les empreses: des de la innovació 1.0, limitada als departaments d’I+D, fins al nou paradigma de la innovació 6.0, una innovació sistèmica, que és sobretot un tret cultural que es produeix en uns quants territoris del món on conflueixen una sèrie de factors que la fan possible i la desenvolupen. Les polítiques d’innovació futures, diu Ferràs, seran polítiques culturals.

Una obra que es fa llegir, en què res no es sobrer. Molt recomanable.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=EaGZdDNvHUA[/youtube]

Aquest estiu he llegit Free: the future of a radical price, de Chris Anderson, una obra que té com a antecedent l’article del mateix Anderson publicat a la revista Wired, que vaig ressenyar en aquest apunt. El llibre analitza l’economia de la gratuïtat, els principis que la fan possible i els models de negoci en què es basa. Anderson contraposa l’economia dels àtoms a l’economia dels bits; mentre que la primera és inflacionària (els costos tendeixen a créixer), la segona és clarament deflacionària: hi ha abundància d’ample de banda, de megabits, de processament… i els costos marginals, o variables, tendeixen a zero —ens acosten al too cheap to meter o al too cheap to matter—; en definitiva, obren espai a la zerosfera. El preu zero té un efecte irracional, emotiu en els usuaris i consumidors, demostrat en alguns experiments més o menys casolans, que el desmarquen de tota la resta de l’escala de preus, presumiblement perquè en no haver-nos de desprendre’ns de cap cèntim que ens pugui portar a pensar que hem fet una mala tria, percebem que no hi tenim res a perdre.

Els models de negoci que analitza Anderson són els que ja presentava a l’article de Wired: freemium, publicitat, subsidis creuats, economia del regal o mercats no monetaris, i que vaig resumir en l’apunt que he esmentat abans. Al llibre els analitza amb més profunditat i explica quin model de negoci hi ha darrera de casos reals de productes i serveis gratuïts, tant del món dels bits com dels àtoms: l’empresa que facilita gratuïtament cotxes elèctrics el consum dels quals és inferior als de gasolina però prou més alt que els costos de l’electricitat per permetre el negoci de l’empresa; la companyia aèria que es planteja que volar serà gratuït perquè obtindrà els ingressos necessaris per altres vies, com la publicitat o el joc a bord; o la gratuïtat de llibres de text, de jocs de coberts, entre molts altres casos analitzats.

Són especialment interessants els apartats dedicats als mitjans de comunicació i la música, que expliquen molt bé com la zerosfera està canviant el model de negoci en aquests dos sectors, i com hi ha organitzacions que han sabut adaptar-s’hi i treure’n profit, mentre que d’altres s’instal·len en el lament i la voluntat de perseguir unes pràctiques que són imparables. Com a contrapartida hi he trobat a faltar una anàlisi del funcionament de les organitzacions que ofereixen serveis basats en el coneixement —com bona part dels que oferim els serveis lingüístics—, que no encaixen en aquesta dicotomia entre àtoms i bits.

I per acabar, una citació del llibre, que m’ha fet pensar:

The web has become the land of free, not beause of ideology but because of economics.

Dijous vaig seguir la manifestació dels estudiants per Vilaweb, que cobria la notícia utilitzant Cover it live!, una aplicació amb la qual aquest mitjà informava dels esdeveniments en directe, en forma de breus apunts, i facilitava el diàleg en temps real entre la redacció i els lectors/també redactors. Em va cridar l’atenció aquesta aplicació i vaig entrar al web, on vaig trobar, a la secció de preus, un text esplèndid sobre els motius que pot tenir una empresa per basar la seva estratègia en l’oferta d’un servei gratuït. N’extrec unes frases:

We do not charge our users a fee to use CoveritLive. […] Right now, we are focused on understanding the needs of our users and how our software can help create a new form of reporting. In addition, we are learning with them the true value of this kind of software-as-service. […]

Many software companies have started with free offerings until they understood the category better and then, with the appropriate communication, migrated users willing to pay for more advanced features while holding to a commitment to always offer a quality version at no cost.

Llegint-ho em va venir al cap l’imprescindible article de Chris Anderson Free! Why $0.00 Is the Future of Business. Anderson, editor en cap de la revista Wired, on va donar a conèixer el concepte de ‘llarga cua‘ (long tail), i autor de l’esperat llibre Free, sobre l’economia de la gratuïtat (the economics of free o freenomics), on hi exposa, entre moltes altres idees, una taxonomia de sis models de negoci de la gratuïtat:

• freemium: com que les aplicacions, serveis i continguts web tenen uns costos variables que cada cop més s’acosten a zero, la qual cosa permet fer-hi negoci oferint-los gratuïtament: per cada usuari que paga per un servei premium 99 usuaris poden gaudir gratuïtament d’un servei bàsic de qualitat.
• publicitat: les ofertes gratuïtes construeixen comunitats amb interessos i necessitats específics que interessen els anunciants.
• subsidis creuats: qualsevol producte que et porta a pagar-ne un altre, com l’exemple que posa d’un grup de música que distribueix gratuïtament CD de la seva música als top manta de les ciutats on actuarà, amb la idea que en facin còpies i que això els serveixi per atraure més persones als seus concerts.
• cost marginal zero: tot el que es pot distribuir sense costos apreciables, com la música en línia.
• intercanvi de mà d’obra: el que genera valor pel fet de fer-ho servir, com votar les respostes del Yahoo Answers o puntuar not´cies de serveis com Digg.
• economia del regal: la distribució a cost zero fa possible que l’altruisme esdevingui una indústria del compartir (la Viquipèdia).

Aquest matí, a l’hora d’esmorzar, també he parlat tangencialment d’aquesta qüestió amb uns companys del Servei de Llengües, a propòsit del projecte Opencourseware, de les seves limitacions des del punt de vista pedagògic i dels seus beneficis quant a increment de notorietat, projecció de la responsabilitat social i captació d’usuaris de les institucions que hi participen. Tornant cap al despatx he recordat Giving knowledge for free: the emergence of open educational resources, una publicació de l’OCDE del 2007, que aprofundeix en els motius i beneficis d’aquest moviment.
Si comença a fer-se evident que el món es mou cap a l’economia de la gratuïtat, els serveis lingüístics universitaris no podem viure-hi d’esquena. Textos com el d’Anderson o el de l’OCDE ens donen prou pistes per començar a imaginar altres escenaris més enllà de la lògica limitadora de l’anàlisi i control de costos. I si això provoca vertigen, potser n’hi hauria prou de començar per comptabilitzar els beneficis esperats dels serveis que oferim, en la línia de l’article de Josep M. Duart, ROI i l’e-learning: més enllà de beneficis i costos. El que de ben segur no podem és córrer el risc de no fer res.