març 10 2011
La dificultat de posar preu al valor
Avui he rebut encara una mostra de reconeixement per les II Jornades d’aprenentatge de llengües que van tenir lloc a la UAB fa quinze dies. Personalment me’n sento poc mereixedora però l’he acceptat de grat perquè em sembla un reconeixement merescut a l’equip de persones que van treballar activament en l’organització de les Jornades. Ha estat en la sessió de debat estratègic sobre la Comissió de Llengua de la Xarxa Vives d’Universitats. Segones Jornades d’aprenentatge de llengües i debat estratègic de la Comissió de Llengua, dos esdeveniments per als quals hi ha hagut una inversió notable en hores de dedicació, certament, però sobretot hi ha hagut una inversió en compromís, ambició, professionalitat i generositat, uns valors difícils, si no impossibles, de quantificar. De la mateixa manera, es fa difícil, si no impossible, quantificar el valor que aquests dos esdeveniments aporten com a resultat. Quant val la satisfacció, la il·lusió i l’energia renovada amb què se n’anaven molts dels participants a les II Jornades?, o quant val el suport tècnic de la Comissió en els posicionaments institucionals de la Xarxa Vives sobre la llengua? No tenen preu, no disposem d’instruments per mesurar-ne el valor, però, no obstant això, aporten valor, ho sabem. Com sabem que el que de debò val, el que de debò compta és el capital intel·lectual que hem anat acumulant amb els anys els serveis lingüístics, un capital imprescindible i no externalitzable.
Acabo amb un fragment d’un apunt que vaig escriure aviat farà dos anys, que em sembla del tot vigent:
Cada cop és més clar el valor del capital intel·lectual en les organitzacions, per molt que els estats comptables tradicionals continuïn ignorant aquest fet. En els serveis lingüístics universitaris, crec que el punt fort del capital intel·lectual és el capital humà, o les competències de les persones, molt per davant del capital estructural o l’estructura interna (procediments, gestió, dominis a internet, registres de marca, etc.), i el capital relacional o l’estructura externa (explotació de bases de dades d’usuaris, fidelització d’aquests, notorietat, etc.). Fins i tot diria que el capital relacional depèn en bona mesura de la reputació dels professionals dels serveis i les relacions que estableixen amb altres professionals, més que no del mateix servei com a organització. Molts projectes i encàrrecs de feina es fan perquè hi ha confiança en la capacitat d’unes persones per portar-los endavant, i d’aquests vincles personals, d’aquest networking, en surten les aliances més sòlides.
Aquesta situació es pot considerar més o menys satisfactòria, però és un fet, i seria absurd fer veure que les coses són d’una altra manera. I potser és inevitable que sigui així quan es tracta de treball postfordista, un treball que no es pot clonar, espedaçar o empaquetar en sèrie. […]
Imatge: Value, de Roscoe van Damme