Marta Estella

Avui he rebut encara una mostra de reconeixement per les II Jornades d’aprenentatge de llengües que van tenir lloc a la UAB fa quinze dies. Personalment me’n sento poc mereixedora però l’he acceptat de grat perquè em sembla un reconeixement merescut a l’equip de persones que van treballar activament en l’organització de les Jornades. Ha estat en la sessió de debat estratègic sobre la Comissió de Llengua de la Xarxa Vives d’Universitats. Segones Jornades d’aprenentatge de llengües i debat estratègic de la Comissió de Llengua, dos esdeveniments per als quals hi ha hagut una inversió notable en hores de dedicació, certament, però sobretot hi ha hagut una inversió en compromís, ambició, professionalitat i generositat, uns valors difícils, si no impossibles, de quantificar. De la mateixa manera, es fa difícil, si no impossible, quantificar el valor que aquests dos esdeveniments aporten com a resultat. Quant val la satisfacció, la il·lusió i l’energia renovada amb què se n’anaven molts dels participants a les II Jornades?, o quant val el suport tècnic de la Comissió en els posicionaments institucionals de la Xarxa Vives sobre la llengua? No tenen preu, no disposem d’instruments per mesurar-ne el valor, però, no obstant això,  aporten valor, ho sabem. Com sabem que el que de debò val, el que de debò compta és el capital intel·lectual que hem anat acumulant amb els anys els serveis lingüístics, un capital imprescindible i no externalitzable.

Acabo amb un fragment d’un apunt que vaig escriure aviat farà dos anys, que em sembla del tot vigent:

Cada cop és més clar el valor del capital intel·lectual en les organitzacions, per molt que els estats comptables tradicionals continuïn ignorant aquest fet. En els serveis lingüístics universitaris, crec que el punt fort del capital intel·lectual és el capital humà, o les competències de les persones, molt per davant del capital estructural o l’estructura interna (procediments, gestió, dominis a internet, registres de marca, etc.), i el capital relacional o l’estructura externa (explotació de bases de dades d’usuaris, fidelització d’aquests, notorietat, etc.). Fins i tot diria que el capital relacional depèn en bona mesura de la reputació dels professionals dels serveis i les relacions que estableixen amb altres professionals, més que no del mateix servei com a organització. Molts projectes i encàrrecs de feina es fan perquè hi ha confiança en la capacitat d’unes persones per portar-los endavant, i d’aquests vincles personals, d’aquest networking, en surten les aliances més sòlides.

Aquesta situació es pot considerar més o menys satisfactòria, però és un fet, i seria absurd fer veure que les coses són d’una altra manera. I potser és inevitable que sigui així quan es tracta de treball postfordista, un treball que no es pot clonar, espedaçar o empaquetar en sèrie.  […]

Imatge: Value, de Roscoe van Damme

 

Aquests dies hi ha hagut un ampli ressò a la xarxa de la notícia que Catalunya Ràdio ha decidit suprimir el programa L’internauta de la programació de la nova temporada. La xarxa ha estat també el mitjà on s’ha produït la revolta 2.0, en paraules de Saül Gordillo, que demana que el programa continuï. Vicent Partal hi ha respost amb la determinació de continuar fent el programa pel seu compte: “l’internauta ja era un podcast que també l’emetien per ones. Ho tenim fàcil, doncs”, escrivia fa uns dies en aquest apunt al seu blog. I més recentment, en l’anunci de la represa imminent del programa afirmava: “Doncs la fem perquè podem. Simplement.” Un podcast emès per ones, que “fem perquè podem”, una síntesi perfecta dels temps que vivim: un programa de ràdio pot tirar endavant, tot i saltar de la graella, simplement perquè hi ha una tecnologia que media entre unes persones que volen fer-lo i unes altres que volen escoltar-lo, sense necessitat de grans infraestructures. I coneixent la trajectòria de Vicent Partal i Vilaweb, no tinc cap dubte que se’n sortiran.

També ha estat notícia el fet que Enciclopèdia catalana s’obre a la col·laboració desinteressada d’usuaris per a la redacció o actualització d’articles. Desconec el pla que ha portat Enciclopèdia a emprendre aquesta nova línia, però tinc la impressió que no tindrà un èxit fàcil. Certament, hi ha moltes persones que col·laboren en la Viquipèdia, però crec que la voluntat de col·laboració se sosté sobretot en el caràcter comunitari i no lucratiu del projecte. També hi ha persones que han col·laborat desinteressadament en la localització de Facebook i Twitter, per exemple, però en tots dos casos es tracta de xarxes que s’han integrat en la vida de moltes persones, i és d’esperar que n’hi hagi unes quantes que estiguin disposades a traduir la interfície a la seva llengua. Ho fan perquè volen. El cas d’Enciclopèdia és del tot diferent, i se’m fa difícil imaginar les motivacions per col·laborar-hi d’acord amb les condicions fixades per l’empresa, fora que es tracti d’alguna institució o organització que compleixi així la seva missió. (Tinc entès, per exemple, que l’Institut Català de les Dones, crea entrades a la Viquipèdia amb l’objectiu de visibilitzar les aportacions de les dones en diferents camps.)

“La fem perquè podem”, perquè la tecnologia ho permet, però sobretot ho fem perquè volem, perquè darrere la tecnologia hi ha unes motivacions fortes per actuar.

Imatge: radio debian, d’aloshbennett

Llegeixo a Garcia i Stevenson (2009: 29) una idea que m’interessa especialment: la de la traducció entesa com a subministrament, un ideal que comença a emergir en l’imaginari col·lectiu. L’extensió, en efectivitat i popularització, de serveis de traducció automàtica a la xarxa com Google Translate porta a concebre la traducció com un subministrament, igual que la llum, l’aigua o el gas, és a dir un servei que està disponible a tothora i que podem utilitzar sempre que el necessitem, de manera extremadament senzilla.

Els darrers anys, els serveis lingüístics hem parat molta atenció als canvis que la xarxa comporta per a l’aprenentatge i ensenyament de llengües, i hem passat més per alt els canvis disruptius que la xarxa porta a la traducció. Hem imaginat uns aprenents autònoms que aprenen llengües en el seu trànsit per la xarxa, i no hem sabut valorar prou bé l’impacte que els serveis de traducció a la xarxa tenien en els usuaris, en les seves expectatives i les seves pràctiques. Mentre la traducció automàtica a la xarxa avançava imparable, ens parapetàvem en la fortalesa de la qualitat: la de la traducció humana a càrrec de professionals experts. Però potser la qualitat que valoren els usuaris molt sovint és una altra, més relacionada amb la satisfacció de disposar a l’instant d’una traducció comprensible, encara que no sigui perfecta (m’hi referia no fa gaire en aquest apunt). I d’aquí a no gaire, aquest fet ja no serà motiu de satisfacció, perquè serà assumit com el que cal esperar, i del que parlarem, en traducció, serà de la insatisfacció, la indignació fins i tot, que provoquen els talls en el subministrament, les caigudes del sistema.

Potser amb el temps, tots els serveis lingüístics seran entesos com a subministrament, però la traducció ja ho és ara.

—————-

Garcia, Ignacio; Stevenson, Vivian (2009). “Translation trends and the social web”. Multilingual, 103 (3): 28-31.

Imatge: Utility pole, de Daniele Sartori

Tres qüestions al voltant de la traducció que em semblen motiu de reflexió per als serveis lingüístics:

1. La popularització de serveis de traducció gratuïts a la xarxa fomenta l’expectativa de poder disposar d’una traducció tan instantània i pròxima a la gratuïtat com sigui possible.
2. En contextos on el que preval és l’accessibilitat a la informació, els resultats de la traducció màquina tenen uns índexs de satisfacció alts per part dels usuaris, que troben que aquestes traduccions els són útils. Dillinger i Gerber (2009), [document en pdf] n’aporten alguna evidència.
3. El fenomen de la traducció social porta a qüestionar el perfil del traductor; actualment, una bona part de les traduccions que llegim o escoltem les han fetes no professionals. Pensem en els articles de la Viquipèdia que són traduïts d’altres llengües, les subtitulacions de serveis com DotSub i YouTube, les traduccions de software lliure (Firefox, Thunderbird, OpenOffice…) o d’empreses que confien als usuaris la traducció de les seves plataformes per a algunes llengües (Twitter, Google, Facebook…).

I dues possibles conseqüències:

1. Obrir-se a recomanar un sistema de traducció màquina en línia per a determinades pàgines, continguts i llengües, i oferir com a servei la prevenció d’efectes negatius no desitjats; per exemple, un servei de llenguatge controlat en la llengua d’origen.
2. Orientar-se cap a la reelaboració de continguts —els de promoció de serveis i productes, per exemple— per tal que siguin efectius en  audiències al·lòfones, i integrar-hi aspectes extralingüístics, com el tipus d’informació que s’espera trobar-hi o no, els colors, les imatges etc.

Imatge: Translate server error, de ross_tt

 

Process-driven fanaticism: em crida l’atenció aquest terme que llegeixo a l’article Collaborative translation, de Beninatto i DePalma. L’empren per referir-se a un dels defectes del sistema tradicional de traducció, que es basa en la seqüència traducció – edició – revisió. Afirmen que entre els factors que fan minvar la qualitat dels treballs de traducció hi ha un plantejament que crea “highly compliant processes with lots of documentable steps, but very little added value”. Sostenen que la traducció no té per què funcionar a partir d’aquests esquemes tayloristes i que és molt més efectiu un model de traducció col·laborativa en què els projectes de traducció es fan en comunitats ad hoc.  Aquestes comunitats estan formades per traductors, experts en la matèria, dissenyadors i supervisors per part dels clients, coordinats pel gestor del projecte. Tothom participa en els projectes en temps real; no hi ha una seqüència de passos, sinó moltes persones que intervenen alhora, cadascuna des de la funció que té assignada. Els autors esmenten alguns casos d’èxit d’empreses i projectes que utilitzen aquest sistema i pronostiquen que d’aquí a poc temps les traduccions es faran al web, de manera continuada i a càrrec dels millors traductors, independentment d’on siguin i de les eines d’escriptori de què disposin.

Em sembla interessant el qüestionament de l’enfocament tradicional del treball per processos, més enllà de l’àmbit concret de la traducció. Quan arreu els temps de producció de productes i serveis es redueixen cada cop més, i hi ha disponibles plataformes per al treball col·laboratiu i la comunicació síncrona, penso si no seria possible, si no caldria, adoptar l’enfocament col·laboratiu que exposen Beninatto i DePalma com a model de treball per a una organització.

Imatge: Charlie Chaplin Modern Times,  d’Adam Crowe

 

Set Tools Toys, Suzettesuzette

Reprenc el fil del que vaig escriure a Treballar sense xarxa?, en clau de presentació d’eines; tres eines bàsiques que em semblen imprescindibles per als professionals i directius de la societat del coneixement i que sovint em trobo que són encara desconegudes de molta gent que en podria treure partit, i fins i tot vistes amb un cert recel per part de directius que haurien de promoure’n l’ús en les seves organitzacions. Em refereixo als agregadors, els gestors de marcadors socials i els entorns per compartir documents.

Els agregadors ens permeten seleccionar les fonts d’informació que ens interessa seguir i rebre automàticament  les actualitzacions que s’hi van produint, una funció imprescindible per estar al dia sense el perill d’ofegar-nos en la maregassa d’informació que ens envolta. És una eina que ens evita haver d’anar a consultar un web o un blog per veure si hi ha cap novetat —un hàbit improductiu que ha perdut el sentit i que, no obstant això, veig que encara mantenen moltes persones—, i que ens permet rebre la informació que estem esperant tot seguit que es publica.

D’agregadors, en parlava amb detall en aquest apunt, Eines: com escoltar a la xarxa (2). Per ara m’he quedat amb Feedly, del qual m’agrada sobretot com cuida visualment la presentació de la informació, i també la integració de diferents mitjans: text, imatge, audiovisual.

Els marcadors socials ens permeten recollir i etiquetar els enllaços que ens interessen, i així poder-los consultar de nou quan els necessitem des de qualsevol ordinador connectat a la xarxa. Com que els enllaços poden ser públics, podem utilitzar els  marcadors socials per recomanar recursos o per construir un repositori compartit en una organització. Jo faig servir Mr. Wong, on tinc aquest compte. No dedico gaire temps a tenir-lo endreçat, però gairebé sempre hi trobo allò que sé que un dia vaig llegir no sé on però que em va interessar. Com a exemple de marcador corporatiu, el Servei de Llengües de la UAB manté aquest altre compte amb recursos per a l’aprenentatge de llengües.

Finalment, els entorns col·laboratius per compartir documents ens permeten compartir un document amb altres persones i anar-lo actualitzant en línia, cosa que ens estalvia haver d’anar enviant missatges de correu amb les noves versions, o que dues persones puguin treballar en un mateix document en paral·lel sense haver d’esperar que una acabi perquè pugui començar l’altra. I una funció que a mi m’és molt útil: poder treballar en un document des de diferents ordinadors, sense que em calgui anar enregistrant-ne múltiples versions en memòries USB ni enviar-me-les a mi mateixa per correu, unes pràctiques que fa temps feia habitualment i que gairebé sempre acabaven en un embolic de versions difícil de desfer. L’entorn que utilitzo habitualment és GoogleDocs, que em va prou bé.

Agregador, marcador social i entorn col·laboratiu per compartir documents: tres eines bàsiques imprescindibles que haurien de formar part de qualsevol propòsit personal de millora de la productivitat, i que, independentment de l’ús més o menys intensiu de les tecnologies en una organització, no es poden obviar en un pla de formació o, per què no, a l’hora d’obrir les portes a la incorporació de nous professionals.

Googlewave craze on Twitter, Shade Hizadi

He començat a experimentar amb Google Wave; no goso dir encara que l’he començat a fer servir. El que més m’ha cridat  l’atenció ha estat el canvi en el centre d’interès que per a mi representa respecte de Twitter o dels agregadors en l’ús que en faig majoritàriament. Si en aquests el meu interès se situa sobretot en les persones o organitzacions que segueixo, a GoogleWave es desplaça clarament cap a les discussions, les produccions col·lectives, les converses, les onades.

Tinc la impressió que per a Google Wave serà més bo que mai allò que els usuaris són els que acaben per definir els usos de les eines, i també que Wave ens serà de molta utilitat per als projectes en què treballem els serveis lingüístics: la integració de converses en temps real amb la producció col·laborativa de documents en línia és un element clau a l’hora de facilitar la feina dels equips de treball. També em sembla útil la possibilitat d’afegir-nos a onades públiques, és a dir obertes a tothom, sobre qüestions que ens interessen, encara que no en coneguem els creadors (m’ha semblat interessant, entre d’altres, Wave in Class), i crear-ne nosaltres de noves, obertes a persones amb qui compartim interessos però no coneixem.

Així mateix, en la mesura que els nostres usuaris s’apropiïn de Wave, haurem de plantejar-nos si l’integrem, i com, en els serveis que oferim. Comença a haver-hi onades que apleguen persones que volen fer intercanvis lingüístics o aprendre juntes una llengua; caldrà veure si van creixent més enllà de la fase d’experimentació i quins resultats produeixen.

Un aspecte que m’ha cridat l’atenció, i que alhora trobo inquietant, és la possibilitat d’afegir a les onades robots que automatitzen certes tasques, com l’Aunt Rosie, que ens permet traduir els missatges que escrivim, utilitzant la tecnologia de traducció de Google.

Si voleu una breu introducció sobre què és Google Wave, podeu consultar aquest article d’Enric Borràs a Vilaweb; per a una presentació més extensa, aquest vídeo de Google, i  per a una guia d’ús, The complete guide to Google Wave.