Que la terra et sigui lleu.

Com ja he escrit al diari, el cel és nítidament blau des de fa uns dies. La capital francesa ens fa un esbós d’una primavera freda i capriciosa. Jo crec que el cel es preparava per a la teva arribada. No és fàcil estar a l’altura de la simplicitat més noble, ni retenir el plor que probablement et semblaria exagerat. Ahir va morir una persona important a la vida de la meva família, i la seva mort tanca una generació que s’esborra al record d’aquells que, de tant en tant, els honrem amb un somriure.

Discreció, serietat, simplicitat, silenci i moltes hores de passeig, dibuixen el que podria ser un home lliure. Sens dubte, en Joan no faria un bon personatge de novel·la. Perquè no expressava l’entusiasme de la subjectivitat exaltada, i sovint vulgar. Aquells que farien una bona obra, infumable en els nostres dies per una gran majoria, són aquells que passen desapercebuts. Si no sabéssim que va ser director d’una escola, que es va dedicar a l’art i a l’ensenyament amb el cor i l’ànima, si ignoréssim que gaudia d’una salut sorprenent, faríem d’en Joan un vell més. I això és el que molt pocs entendrien o subratllarien: en Joan era un home com un altre. Allò que pocs veuen, és que feia de la humanitat una expressió. I expressar-se, avui en dia, sembla inútil i inviable. “Figurinista, escultor, pedagog”. No hi estic d’acord.

Joan era tot això, però poc m’interessen els fets que donen una estructura a la seva vida. En Joan va ser un home, amb ulls i orelles, amb cames i mans, amb cos i ànima. Que els engrescats s’exclamin, ell ens hagués demanat més silenci.

 

Maria Mora. 26 de Març de 2020. París