Un grup artístic a Blogs.uab.cat

Mes: març de 2020

Des de New York: Record a Joan Salvat de Manel Lledós

Per a Joan Salvat, el mestre. Manel Lledós (2020)

Des de París: Comiat a Joan Salvat de Maria Mora

Que la terra et sigui lleu.

Com ja he escrit al diari, el cel és nítidament blau des de fa uns dies. La capital francesa ens fa un esbós d’una primavera freda i capriciosa. Jo crec que el cel es preparava per a la teva arribada. No és fàcil estar a l’altura de la simplicitat més noble, ni retenir el plor que probablement et semblaria exagerat. Ahir va morir una persona important a la vida de la meva família, i la seva mort tanca una generació que s’esborra al record d’aquells que, de tant en tant, els honrem amb un somriure.

Discreció, serietat, simplicitat, silenci i moltes hores de passeig, dibuixen el que podria ser un home lliure. Sens dubte, en Joan no faria un bon personatge de novel·la. Perquè no expressava l’entusiasme de la subjectivitat exaltada, i sovint vulgar. Aquells que farien una bona obra, infumable en els nostres dies per una gran majoria, són aquells que passen desapercebuts. Si no sabéssim que va ser director d’una escola, que es va dedicar a l’art i a l’ensenyament amb el cor i l’ànima, si ignoréssim que gaudia d’una salut sorprenent, faríem d’en Joan un vell més. I això és el que molt pocs entendrien o subratllarien: en Joan era un home com un altre. Allò que pocs veuen, és que feia de la humanitat una expressió. I expressar-se, avui en dia, sembla inútil i inviable. “Figurinista, escultor, pedagog”. No hi estic d’acord.

Joan era tot això, però poc m’interessen els fets que donen una estructura a la seva vida. En Joan va ser un home, amb ulls i orelles, amb cames i mans, amb cos i ànima. Que els engrescats s’exclamin, ell ens hagués demanat més silenci.

 

Maria Mora. 26 de Març de 2020. París

Mor Joan Salvat: l’ànima del grup La placeta- Arts

Joan Salvat tot revisant la instal·lació de la que havia de ser la seva darrera exposició a Sant Carles de la Ràpita (març de 2020)

 

Ahir, el vent fred de la pandèmia estranya que ens afecta es va endur a Joan Salvat i Ferré, l’ànima del grup d’artistes heterogenis que conformen el grup La placeta-Arts.

Ahir, l’estranya solitud a que ens aboca el confinament -de ben segur ben necessari- no va permetre estar físicament a prop de l’home que havia tingut una forta empremta en els membres del grup i en molta, moltíssima més gent.

Ahir, mentre escoltàvem les estadístiques del moment vam comprendre com un sol nombre és tan i tan rellevant per a la nostra interioritat.

Joan Salvat i Ferré va néixer a Tortosa el 18 de gener de 1929 … Havia estudiat magisteri, piano, dibuix i pintura a la seva ciutat natal. Va viure a Granada on va estudiar per a farmacèutic a la Universitat d’aquesta ciutat, professió que mai va arribar a exercir, i a Barcelona, escenografia, a l’Institut del Teatre.

Com a escenògraf cal destacar la col·laboració en espectacles del seu germà, el director i dramaturg Ricard Salvat, com a Ronda de mort a Sinera, del mateix Ricard i de Salvador Espriu (1965), i La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht (1968).

L’ensenyament va ser l’activitat a la qual va dedicar gran part de la seva vida. De tota la seva llarga dedicació a l’ensenyament en sobresurt en primer lloc el seu treball a la Protecció de Menors a Vallvidrera, i també, la direcció, el mestratge i la organització d’un projecte escolar excepcional entre els anys 1959-1970 en el marc de l’Escola per a nois de l’Oratori de Sant Felip Neri a la ciutat de Barcelona.

En aquest darrer projecte hi va incorporar a Manuel Trilla, pedagog i actor, que estava treballant a Ginebra a La Maison des Petits fins aquell moment, i a Teresa Pujades, mestre. Paral·lelament, la seva germana Neus Salvat va crear una escola per a pàrvuls i per a noies, l’Escola Pippo, que va entrellaçar-se amb l’Escola per a nois de l’Oratori, tot donant una petita possibilitat de coeducació i de renovació pedagògica en l’Espanya fosca del franquisme.

El 1970 va formar-se a Ginebra sota el mestratge de Jean Piaget, tot seguint, després, com a pedagog a l’Escola Pippo i, també, al seu centre -creat ja uns anys enrere- d’educació especial a Barcelona mateix: El Bel·larmí.

La seva darrera etapa activa fins a dia d’ahir va estar dedicada a diferents activitats artístiques, especialment a l’escultura ceràmica, destacant per les seves formes dins el terreny de l’art conceptual i de l’abstracció. Va fer, també, de coordinador del Taller d’Art Cinta Dalmau.

La seva personalitat seductora i elegant, alhora que discreta, sempre oberta a nous aprenentatges i coneixements, amb una intel·ligència desperta i vitalista, amb una dedicació de per vida al seus alumnes, ha estat coronada per una intel·ligent bondat.

Ahir, com avui i demà, aplaudíem, aplaudim i aplaudírem més fort, quan a les vuit del vespre un seguit de sirenes dels ports i un esclat desesperat de repics i de crits es descloguin des de finestres i balcons de les ciutats… En agraïment, sí, però, també, amb ràbia i tristor per la impotència de la pèrdua estimada.


Aquí mostrem en homenatge pòstum dues obres seves que van ser exposades a la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat autònoma de Barcelona.


La família, de Joan Salvat. Peça ceràmica, feta amb terracota, cuita primer a 980 ºC, envernissada i tornada a coure a 1.000-1.010 ºC. (2008)


Tòtem, de Joan Salvat.  Peça escultòrica de fibra de vidre feta especialment a propòsit de l’exposició Sigmund Freud i “El malestar en la civilització”: un seriós avís sobre les possibilitats de la felicitat humana. Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona (2013)

 

 

 

 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén