Un llagut de vela llatina a la vora de l’horitz√≥ (Fotografia de l’autor d’aquest blog)

El text que segueix a continuaci√≥ ha estat publicat inicialment en el blog Dietaris de l‚ÄôArtificier sota un altra t√≠tol. Atesa la seva tem√†tica tan central als interessos d‚Äôaquest blog el reprodu√Įm de nou aqu√≠.

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superf√≠cie de l’aigua que per unes hores bressolar√† amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que √©s a punt ja de perdre’s en la l√≠nia de l’horitz√≥. Un vertader horitz√≥ que talla la nostre visi√≥ del m√©s enll√†, un horitz√≥ sense boira, clar i n√≠tid, que nom√©s en el mar o en una plan√≠cia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la dist√†ncia envers aquest horitz√≥ no √©s gaire gran. Una f√≥rmula matem√†tica en determina la dist√†ncia precisa i en calcula una dist√†ncia de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. √Čs per aix√≤ que aviat es pot perdre de vista l’embarcaci√≥ que posi rumb en aquesta direcci√≥.

La dist√†ncia a aquesta l√≠nia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esf√®rica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No √©s el mateix mirar l’horitz√≥ des de la sorra de la platja que si ens col¬∑loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Nom√©s si ens elevem allarguem aquesta dist√†ncia i podrem veure encara el llagut m√©s enll√† del primer horitz√≥. Es calcula que per una al√ßada de 100 metres arran de mar ja veur√≠em l’horitz√≥ a una dist√†ncia de 36 km.

Pel patr√≥ que mena el llagut, com que no es pot elevar m√©s enll√† de la seva embarcaci√≥, l’horitz√≥ visualitzat li ser√† sempre allunyat en la mateixa primera dist√†ncia esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aqu√≠ el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del gen√®ric hum√†, sin√≥ de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, tamb√©, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i ind√≤mita, pot viure en un horitz√≥ sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests l√≠mit tot ampliant la seva dist√†ncia de visi√≥ si eleva la seva al√ßada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porci√≥ de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, est√®tic i intel¬∑lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel b√© i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consci√®ncia c√≤smica i conseq√ľentment per la creen√ßa, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una pla√ßa reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no √©s m√©s que l’home real, ja que el gen√®ric nom√©s existeix com a entel√®quia… Aquest home que est tu lectora, lector, que s√≥c jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col¬∑loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porci√≥ tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sin√≥ s‚Äôha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una atar√†xia farmacol√≤gica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensaci√≥ de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot aix√≤ no ha succe√Įt, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la pres√®ncia alternativa d’aquests horitzons. Ara un, ad√©s l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una for√ßa major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dram√†tiques desesperacions, angoixoses percepcions i viv√®ncies que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixen√ßa.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a s√≠mptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitz√≥ vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperaci√≥ i l‚Äôangoixa… talment com ho fa la febre, la inflamaci√≥ i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptaci√≥ i restabliment de la vida.

Aix√≠ √©s la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagu√© un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperaci√≥, per al pas de l’una a l’altra visi√≥ d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va oc√≥rrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l‚Äôany 1845 el seg√ľent:

Hi ha tres esferes d‚Äôexist√®ncia, l‚Äôest√®tica, l‚Äô√®tica, la religiosa. (…) La esfera est√®tica √©s l‚Äôesfera de la immediatesa, l‚Äô√®tica l‚Äôesfera de l‚Äôexig√®ncia (i aquesta exig√®ncia √©s tan infinita que l‚Äôindividu sempre acaba ensorrat), la religiosa l‚Äôesfera de la plenitud, per√≤ tingui‚Äôs en compte que no es tracte d‚Äôuna plenitud com la que es dona quan s‚Äôomple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perqu√® l‚Äôarrepentiment ha creat espec√≠ficament un espai il¬∑limitat i per tant la contradicci√≥ religiosa: estar alhora a 70.000 braces d‚Äôaigua i tanmateix ser feli√ß.

Per esfera est√®tica ell va entendre quan es viu amb un horitz√≥ que es regeix per la oposici√≥ plaer-dolor. √Čs quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’art√≠stica, la intel¬∑lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les m√©s barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiraci√≥ √©s all√≤ terrenal i el seu anclatge √©s √ļnicament el present, totalment al marge del passat i la seva c√†rrega, i del futur, amb les seves possibilitats de comprom√≠s…

Tres formes m√≠tiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la for√ßa i l’impuls del sensualisme directe sense reflexi√≥, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del m√≥n. Per el donjoanisme la √ļnica realitat existent √©s la immanent natural. Aquesta viv√®ncia mena a una repetici√≥ que pot portar al fatic i a un pen√≥s avorriment, a la p√®rdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinaci√≥. A partir d’aqu√≠ √©s quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera est√®tica un segon horitz√≥. Ara, en Faust, ja hi ha una p√®rdua de l’exuber√†ncia i de la ingenu√Įtat del primer. Faust s’adona de la inconsist√®ncia d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, per√≤ no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per aix√≤ ell encara aspira¬† -malgrat el seu escepticisme- al moment feli√ß, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva √†nima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitz√≥ en l’esfera est√®tica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que √©s una √†nima en pena, que ja no desitja¬† a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni √©s ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperaci√≥ at√®s que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sost√©.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosufici√®ncia propi de la era de la Il¬∑lustraci√≥.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i rom√†ntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’√ļs que en fan de la religi√≥ no deixa d’estar presidida per la viv√®ncia d’all√≤ que els produeix plaer i l’evitaci√≥ del dolor. Entenen la religi√≥ com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments cr√≠tics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.¬† Kierkegaard que va viure en aquesta esfera est√®tica, diu que el que la salva √©s el contacte directe amb l’experi√®ncia, l’apassionament irreflexiu capa√ß de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, √©s a dir, tria des de la seva interioritat aquest cam√≠.

Per esfera √®tica ent√©n la que es regeix per l’oposici√≥ b√©-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligaci√≥, i el sentiment de comprom√≠s que substitueix el desig de viure el pur instant. El pas per aquesta esfera invalida un retorn a l’esfera est√®tica amoral, perqu√® si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja nom√©s la podr√† portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinici√≥ dispersa que caracteritza l’estadi est√®tic. L’individu elegint entre “o all√≤ o all√≤ altre”, accepta el comprom√≠s i la individuaci√≥, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situaci√≥ vital id√≤nia per a l’esfera √®tica kierkegaardiana √©s el matrimoni, fruit de l’elecci√≥ i el comprom√≠s i expressi√≥ d’un deure que √©s llibertat perqu√® s’ha assumit volunt√†riament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es refor√ßa amb el temps… A l’esfera √®tica no es viu segons el desig sin√≥ segons les normes morals. Aqu√≠, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina aix√≠ un conformisme per adaptaci√≥ que prescindeix de l’exig√®ncia personal. L’√®tica √©s l’universal, all√≤ acceptat un√†nimement, all√≤ acceptat per la ra√≥, all√≤ impersonal, all√≤ irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu√≠ no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aqu√≠ no li cal posar-se en l’abisme existencial. La perman√®ncia constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilaci√≥ espiritual, a la p√®rdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a m√≠nim tractar√† de ser un individu, en la vida √®tica hi ha abs√®ncia d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa aix√≤ s√≠, perqu√® no hi ha llibertat d’elecci√≥ -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-. Fent una analogia transgressora -impossible a l’√®poca en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insufici√®ncies de l’esfera √®tica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privaci√≥ civilitzadora, segons el qual la civilitzaci√≥ exigeix de l’individu una gran ren√ļncia de pulsions poderoses. Avan√ßa en certa manera el fil√≤sof dan√®s un cert malestar en la civilitzaci√≥?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard √©s l’horitz√≥ m√†xim al que es pot arribar, i que no √©s pas en la realitzaci√≥ impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui dir√≠em un salt qu√†ntic, i la forma m√©s elevada d’individualitzaci√≥. S’ent√©n com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el m√≥n cl√†ssic on no hi havia pecat ans ignor√†ncia. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, √©s a dir, la creen√ßa, el mite, el pensament quim√®ric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aqu√≠ ens trobem davant un horitz√≥ on tot √©s misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creen√ßa o all√≤ quim√®ric √©s irracional, i comen√ßa all√† on acaba tot el pensament, √©s all√≤ que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d‚Äôaigua i tanmateix ser feli√ß.

El codi que regeix l’esfera religiosa √©s un codi estrany i, alhora, superior al codi √®tic. √Čs un codi d’ordre no universal i general com s√≠ que ho s√≥n les normes √©tiques i morals. √Čs, podr√≠em dir, un manament personal subjectiu. Aqu√≠, l’individu singular est√† per damunt d’all√≤ universal, es troba amb una mena de suspensi√≥ teleol√≤gica de la √®tica, i es troba en relaci√≥ absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situaci√≥ amb el cas extrem de l’Abraham b√≠blic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…¬† Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la √®tica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel¬∑lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, s√≥n la nostra determinaci√≥. De vegades un convenciment interior, una intu√Įci√≥, una veu interior que passa per damunt de totes les resist√®ncies posades per la ra√≥, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esfor√ßada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitz√≥ dins l’esfera religiosa √©s la de l’home que segueix una evoluci√≥ personal d’exig√®ncia m√†xima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo all√≤ que els dem√©s -la fam√≠lia, la societat, el poder pol√≠tic i eclesi√†stic-¬† li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotm√®s a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. √Čs, clarament, all√≤ que coneixem com un heroi.

El segon horitz√≥ dins l’esfera religiosa, √©s l’√ļnic que ultrapassa la imman√®ncia natural. Aqu√≠ irromp l’absurd, la paradoxa i all√≤ in-assumible per a la ra√≥. √Čs el moment espec√≠fic de la fe, la creen√ßa, religi√≥, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aqu√≠ ja no serveix la voluntat i l’esfor√ß que li ha perm√®s avan√ßar en el primer tram de la religiositat. Aqu√≠ ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aqu√≠ el nostre estat de consci√®ncia ve determinat per una entrega en la receptivitat… un cam√≠ de soledat, d’incertesa. I √©s aqu√≠ on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva viv√®ncia subjectiva i solit√†ria de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar D√©u en el centre de la seva exist√®ncia. Les seves forces s√≥n nom√©s la passi√≥ i la convicci√≥ interior. Ell no t√© perqu√® caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditaci√≥ del material a l’espiritual. La seva viv√®ncia √©s interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovaci√≥ dels altres, no ambiciona cap √®xit. √Čs nom√©s un individu singular que mant√© una relaci√≥ directa amb l’Absolut.

Fins aqu√≠ els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extens√≠ssim Diari, comprendrem que no s√≥n una conceptualitzaci√≥ te√≤rica, una entel√®quia m√©s del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personal√≠ssima i singular vida. Rere cada horitz√≥ descrit s’hi troba una viv√®ncia concreta del seu esdevenir existencial.

La din√†mica del pas i el tr√†nsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de caracter√≠stiques. La insatisfacci√≥ que es manifesta a trav√©s de la malenconia i la desesperaci√≥ √©s el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar¬† de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Aix√≤ s√≠, amb conseq√ľ√®ncies fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera √®tica i retorna a l’est√®tica ja no t√© la innoc√®ncia, ja no pot ser amoral, ara, ja ser√† per la seva interioritat immoral, o com a m√≠nim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractar√† de passos abruptes, ara dir√≠em de salts qu√†ntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitz√≥ voluntari i elegit on el subjecte s‚Äôhi juga la seva exist√®ncia a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simult√†niament, ja que per ell s√≥n incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com d√®iem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegaci√≥ existencial que li proposa Kierkegaard sin√≥ la reconeix en la seva particular i √ļnica interioritat, sin√≥ li ha provocat una m√≠nima esgarrifan√ßa interior, aquella reconeixen√ßa en la pr√≤pia vida que fa dir: aquestes han estat o s√≥n les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… i especialment per la¬† manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseud√≤nimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com d√®iem,¬† si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… La viv√®ncia de Kierkegaard pot ser-nos comuna i v√†lida per a la nostra interioritat.

Hip√≤crita lectora, hip√≤crita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germ√† meu… Ja saps de que et parlo!

Sols aix√≠ espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOL√Č, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]