KIERKEGAARD VIU!

Un altre blog Blogs.uab.cat per a la creació d'un espai entorn la figura de Sören Kierkegaard (1813-1855)

Variacions sobre els tres estadis de l’esdevenir existencial kierkegaardià

Un llagut de vela llatina a la vora de l’horitzó (Fotografia de l’autor d’aquest blog)

El text que segueix a continuació ha estat publicat inicialment en el blog Dietaris de l’Artificier sota un altra títol. Atesa la seva temàtica tan central als interessos d’aquest blog el reproduïm de nou aquí.

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superfície de l’aigua que per unes hores bressolarà amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que és a punt ja de perdre’s en la línia de l’horitzó. Un vertader horitzó que talla la nostre visió del més enllà, un horitzó sense boira, clar i nítid, que només en el mar o en una planícia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la distància envers aquest horitzó no és gaire gran. Una fórmula matemàtica en determina la distància precisa i en calcula una distància de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. És per això que aviat es pot perdre de vista l’embarcació que posi rumb en aquesta direcció.

La distància a aquesta línia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esfèrica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No és el mateix mirar l’horitzó des de la sorra de la platja que si ens col·loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Només si ens elevem allarguem aquesta distància i podrem veure encara el llagut més enllà del primer horitzó. Es calcula que per una alçada de 100 metres arran de mar ja veuríem l’horitzó a una distància de 36 km.

Pel patró que mena el llagut, com que no es pot elevar més enllà de la seva embarcació, l’horitzó visualitzat li serà sempre allunyat en la mateixa primera distància esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aquí el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del genèric humà, sinó de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, també, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i indòmita, pot viure en un horitzó sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests límit tot ampliant la seva distància de visió si eleva la seva alçada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porció de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, estètic i intel·lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel bé i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consciència còsmica i conseqüentment per la creença, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una plaça reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no és més que l’home real, ja que el genèric només existeix com a entelèquia… Aquest home que est tu lectora, lector, que sóc jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col·loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porció tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sinó s’ha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una ataràxia farmacològica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensació de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot això no ha succeït, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la presència alternativa d’aquests horitzons. Ara un, adés l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una força major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dramàtiques desesperacions, angoixoses percepcions i vivències que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixença.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a símptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitzó vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperació i l’angoixa… talment com ho fa la febre, la inflamació i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptació i restabliment de la vida.

Així és la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagué un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperació, per al pas de l’una a l’altra visió d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va ocórrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l’any 1845 el següent:

Hi ha tres esferes d’existència, l’estètica, l’ètica, la religiosa. (…) La esfera estètica és l’esfera de la immediatesa, l’ètica l’esfera de l’exigència (i aquesta exigència és tan infinita que l’individu sempre acaba ensorrat), la religiosa l’esfera de la plenitud, però tingui’s en compte que no es tracte d’una plenitud com la que es dona quan s’omple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perquè l’arrepentiment ha creat específicament un espai il·limitat i per tant la contradicció religiosa: estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

Per esfera estètica ell va entendre quan es viu amb un horitzó que es regeix per la oposició plaer-dolor. És quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’artística, la intel·lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les més barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiració és allò terrenal i el seu anclatge és únicament el present, totalment al marge del passat i la seva càrrega, i del futur, amb les seves possibilitats de compromís…

Tres formes mítiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la força i l’impuls del sensualisme directe sense reflexió, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del món. Per el donjoanisme la única realitat existent és la immanent natural. Aquesta vivència mena a una repetició que pot portar al fatic i a un penós avorriment, a la pèrdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinació. A partir d’aquí és quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera estètica un segon horitzó. Ara, en Faust, ja hi ha una pèrdua de l’exuberància i de la ingenuïtat del primer. Faust s’adona de la inconsistència d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, però no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per això ell encara aspira  -malgrat el seu escepticisme- al moment feliç, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitzó en l’esfera estètica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que és una ànima en pena, que ja no desitja  a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni és ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperació atès que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sosté.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosuficiència propi de la era de la Il·lustració.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i romàntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’ús que en fan de la religió no deixa d’estar presidida per la vivència d’allò que els produeix plaer i l’evitació del dolor. Entenen la religió com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments crítics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.  Kierkegaard que va viure en aquesta esfera estètica, diu que el que la salva és el contacte directe amb l’experiència, l’apassionament irreflexiu capaç de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, és a dir, tria des de la seva interioritat aquest camí.

Per esfera ètica entén la que es regeix per l’oposició bé-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligació, i el sentiment de compromís que substitueix el desig de viure el pur instant. El pas per aquesta esfera invalida un retorn a l’esfera estètica amoral, perquè si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja només la podrà portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinició dispersa que caracteritza l’estadi estètic. L’individu elegint entre “o allò o allò altre”, accepta el compromís i la individuació, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situació vital idònia per a l’esfera ètica kierkegaardiana és el matrimoni, fruit de l’elecció i el compromís i expressió d’un deure que és llibertat perquè s’ha assumit voluntàriament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es reforça amb el temps… A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a mínim tractarà de ser un individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-. Fent una analogia transgressora -impossible a l’època en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insuficiències de l’esfera ètica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privació civilitzadora, segons el qual la civilització exigeix de l’individu una gran renúncia de pulsions poderoses. Avança en certa manera el filòsof danès un cert malestar en la civilització?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard és l’horitzó màxim al que es pot arribar, i que no és pas en la realització impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui diríem un salt quàntic, i la forma més elevada d’individualització. S’entén com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el món clàssic on no hi havia pecat ans ignorància. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, és a dir, la creença, el mite, el pensament quimèric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aquí ens trobem davant un horitzó on tot és misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creença o allò quimèric és irracional, i comença allà on acaba tot el pensament, és allò que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

El codi que regeix l’esfera religiosa és un codi estrany i, alhora, superior al codi ètic. És un codi d’ordre no universal i general com sí que ho són les normes étiques i morals. És, podríem dir, un manament personal subjectiu. Aquí, l’individu singular està per damunt d’allò universal, es troba amb una mena de suspensió teleològica de la ètica, i es troba en relació absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situació amb el cas extrem de l’Abraham bíblic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…  Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esforçada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitzó dins l’esfera religiosa és la de l’home que segueix una evolució personal d’exigència màxima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo allò que els demés -la família, la societat, el poder polític i eclesiàstic-  li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotmès a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. És, clarament, allò que coneixem com un heroi.

El segon horitzó dins l’esfera religiosa, és l’únic que ultrapassa la immanència natural. Aquí irromp l’absurd, la paradoxa i allò in-assumible per a la raó. És el moment específic de la fe, la creença, religió, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aquí ja no serveix la voluntat i l’esforç que li ha permès avançar en el primer tram de la religiositat. Aquí ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aquí el nostre estat de consciència ve determinat per una entrega en la receptivitat… un camí de soledat, d’incertesa. I és aquí on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva vivència subjectiva i solitària de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar Déu en el centre de la seva existència. Les seves forces són només la passió i la convicció interior. Ell no té perquè caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditació del material a l’espiritual. La seva vivència és interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovació dels altres, no ambiciona cap èxit. És només un individu singular que manté una relació directa amb l’Absolut.

Fins aquí els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extensíssim Diari, comprendrem que no són una conceptualització teòrica, una entelèquia més del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personalíssima i singular vida. Rere cada horitzó descrit s’hi troba una vivència concreta del seu esdevenir existencial.

La dinàmica del pas i el trànsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de característiques. La insatisfacció que es manifesta a través de la malenconia i la desesperació és el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar  de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Això sí, amb conseqüències fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera ètica i retorna a l’estètica ja no té la innocència, ja no pot ser amoral, ara, ja serà per la seva interioritat immoral, o com a mínim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractarà de passos abruptes, ara diríem de salts quàntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitzó voluntari i elegit on el subjecte s’hi juga la seva existència a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simultàniament, ja que per ell són incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li ha provocat una mínima esgarrifança interior, aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

Hipòcrita lectora, hipòcrita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germà meu… Ja saps de que et parlo!

Sols així espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOLÉ, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

 

Soren Kierkegaard 1813 – 2013, dos-cents anys de seducció creixent

 

Composició-dibuix del bloc "Kierkegaard viu!"

Composició-dibuix del bloc “Kierkegaard viu!”

 

Qui pot avui llegir a Kierkegaard? Qui pot aproximar-se al torrent obscur, laberíntic, entremaliat, irònic, enjogassat, fascinant, i alhora profundament intel·ligent i seriós dels milers de pàgines escrites per l’home que un 5 de maig de 1813 va néixer a Copenhaguen i va viure només 42 anys?

Kierkegaard digué en varies ocasions: “Qui no sigui capaç de seduir als homes no serà capaç de salvar-los”. Ens ho va fer notar José María Valverde en el pròleg a un llibre del danès, estrany i desconcertant, titulat Forföreres Dagbog (Diari d’un seductor).

Hi ha en tot el capteniment de l’autor de Copenhaguen, com a escriptor i com a home públic del seu temps, la voluntat d’engrapar-nos en el nostre patiment solitari, interior, veritable, sincer. Una voluntat de seduir-nos cap a la realitat viscuda verament, i així, salvar-nos, simplement, perquè ha estimat molt a tots els homes. Ell, que era un ésser antisocial en aparença.

Un jove Lukács digué que Kierkegaard era el Sòcrates sentimental. Ja en els darrers dies de la seva vida, quan estaba ja hospitalitzat, en les converses amb el seu amic Emil Boesen, que ens ha fet conèixer Ramon Alcoberro a partir de la traducció d’un llibre de Georges Gusdorf (1963), a una pregunta d’Emil respon el nostre autor: “… porta el meu record a tots els homes. Digues-los que els he estimat molt a tots i que la meva vida ha estat un gran patiment desconegut, incomprensible per a ningú altre. Ha tingut l’aparença d’orgull i de vanitat, però això no ha estat més que una aparença; no sóc millor que els altres, de cap manera. (…)”

Qui pot avui llegir a Kierkegaard? Qui pot aproximar-se al torrent obscur, laberíntic, entremaliat, irònic, enjogassat, fascinant, i alhora profundament intel·ligent i seriós dels milers de pàgines escrites per l’home que un 5 de maig de 1813 va néixer a Copenhaguen?

Ara respon una veu en off:

– Aquell qui neix, viu i mort, creix i vol créixer, s’atipa de neguits i somriu, vol ser seduït i sedueix, escolta i escruta, solitari i ferm en la pregona inquietud de la seva lliure, única, sotmesa, ànima.

Diccionari de conceptes Kierkegaardians : La repetició.

Un volum de les traduccions franceses de l’obra de Kierkegaard d’Éditions de L’Orante on s’ha publicat un “Index terminologique…” del qual extraiem aquesta categoria de “Diccionari de conceptes Kierkegaardian” 

Varem remarcar en un post anterior com a obra de referència el treball de Malantschuk, Gregor. (cop. 1986). Index terminologique : principaux concepts de Kierkegaard, traduit del danès i adaptat i completat  per Else-Marie Jacquet-Tisseau que pren la major part del darrer volum (el 20è) de les obres completes de Sören Kierkegaard traduïdes al francès per les Editions de l’Orante de Paris.

Vegem el que hi diu respecte al concepte de repetició ( Gjentagelsen) :

“REPETICIÓ. Dins La Repetició Constantin Constantius experimenta els diversos sentits del mot repetició [ Gjentagelsen ], des dels més corrents fins als més  essencials i profunds. S’interessa sobretot en la repetició per la seva relació amb les esferes estètica i religiosa, mostrant que aquesta és impossible dins la primera on tot depèn del joc de les contingències ; s’indica tot seguit els dominis on el concepte de repetició rep el seu veritable contingut : “La repetició és el mot d’ordre de tota concepció  ètica ; la repetició és la condició sine qua non de tot problema dogmàtic” (OC V 21). Per a il·lustrar el moviment religiós orientat dins el sentit de la repetició, dóna l’exemple de l’home jove el qual, en el curs del seu amor desgraciat, cerca un nou punt de partença dins la seva vinculació amb el transcendent. Comentant la problemàtica de la repetició dins Pap. IV B 117, p. 281 sv., Kierkegaard resumeix el seu rol en els diversos estadis estètic, ètic i religiós.”La més profunda expressió de la repetició (p. 293) és la reconciliació a l’estadi religiós : aquesta forma superior apareix com el fi vers el qual s’adreça tota la obra de Kierkegaard. Mentrestant ens dóna també molts exemples de la repetició en el pla ètic on els actes s’acompleixen dins la perspectiva de l’etern. Aquest punt de vista és notablement sostingut per l’assessor Wilhelm i es retroba igualment dins els escrits edificants, en particular Les Obres de l’amor. La contrapartida negativa d’aquesta posició ètica ens és donada per aquest descoratjament que redueix ” tota la vida a una banal i monòtona repetició” (O IV 279; cf. també OC XIV 232 : “indolent repetició”). L’home arriba a la maduresa, és a dir, la més alta expressió de la repetició, quan fracassen els seus esforços sobre el pla ètic i li cal recórrer a la reconciliació en Crist, el punt de partença d’una vida nova. Esmentem finalment dues formes particulars de repetició : aquella pròpia de cada generació la qual “repeteix i reviu el contingut mateix del paganisme” (Trois discours sur des circonstances supposées : OC VIII 16) i aquella pròpia del geni qui “reviu tot el passat” en la seva forma original (Concept d’angoisse : OC VII 203)”

 (Les referències entre parèntesi es refereixen als diferents volums de les obres completes de Sören Kierkegaard traduïdes al francès per les Editions de l’Orante de Paris)

 

HOWARD and EDNA HONG. In memoriam

El matrimoni Hong Howard and Edna Hong

 

Ens assabentem de la mort el 16 de març d’aquest any 2010 del Doctor en Filosofia per la Universitat de Minnesota Howard Hong, que junt amb la seva dona Edna Hong, desapareguda l’abril del 2007, van desenvolupar una apassionada i llarga tasca entorn la figura de l’escriptor danès Soren Kierkegaard. Ultra la traducció a l’anglès del seus treballs, i la creació de nombrosos cursos, van fer donació, ja l’any 1976, de la seva biblioteca sobre el filòsof que va esdevenir la famosa Howard and Edna Hong Kierkegaard Library, un centre altament prestigiós d’estudi i referència obligada per a qualsevol persona interessada en la figura del polèmic pensador danès.

Serveixi aquest apunt per a homenatjar, des d’aquest bloc fruit d’un simple lector apassionat de Kierkegaard, la seva enorme figura intel·lectual i humana d’ambdós estudiosos i escriptors.

DE LLIBRES I DE VALENTIES INTEL·LECTUALS : Punt d’inflexió. Lectura de Kierkegaard de Francesc Torralba (1)

 

 francesc-torralba.jpg Francesc Torralba i Roselló 

 

Un veritable punt d’inflexió el llibre de Francesc Torralba i Roselló titulat, precisament, Punt d’inflexió : lectura de Kierkegaard (Lleida : Pagès editors, 1992). Si bé el punt d’inflexió al qual és refereix el llibre és el que ens trobem en el moment present tocant a la història del pensament occidental. Segons el filòsof i teòleg Torralba “El fil conductor de la modernitat s’ha exhaurit i l’esperit desencisat cerca noves formes de pensar i noves cosmovisions. Les idees rectores de la modernitat, defensades escrupolosament pels seus seguidors han caigut de l’escambell i la corba del pensament occidental travessa un moment delicat… ” (p.17). Sens dubte aquest és un punt comú del pensament en el nostre moment present, d’aquest període que estem anomenant postmodernitat, i que alguns auguren com una nova etapa de l’esperit i d’altres, com Torralba, més convincents per l’autor d’aquest blog, com l’avantsala o moment d’espera d’una nova era en la història de les idees i del pensament. És en aquest moment, un veritable punt d’inflexió, on ens trobem encallats i alhora en trànsit cap a un nou paradigma. I aquest és el punt d’inflexió a que es refereix Torralba. Però més enllà d’això, el llibre, l’assaig en qüestió, marca un gir, un punt d’inflexió en la literatura crítica de  l’obra del nostre autor danès.

Que hi hagin antologies, obres completes, edicions crítiques de les obres de Kierkegaard, assajos sobre el significat de la seva obra, estudis interrelacionals dins la historia de la filosofia, bagatel·les fins i tot donada la seva multiplicitat de màscares i de interpretacions a que ha donat lloc la seva vida. Tot això hi és, però el que fa Francesc Torralba en aquest llibre, que jo sàpiga, i dins encara el meu curt bagatge de lectures Kierkegaardianes és novedós. Repeteixo, almenys per a mi. Que algú em tregui de la ignorància si cal. Perquè allò que executa en aquest assaig és ni més ni menys que un estudi rigorós, honest, responsable, agosarat i arriscat de prospectiva. Un estudi de prospectiva que és la ciència que estudia el futur per comprendre’l i influir-lo  i consisteix en una actitud mental positiva, amb vista a l’acció tal i com la defineix la Gran Enciclopèdia Catalana.  És per això que Torralba ens avisa ja en les primeres pàgines del seu llibre : “El present assaig és una reflexió sobre la modernitat i sobre la postmodernitat. Se situa en el punt d’inflexió, de reconversió, que anteriorment fixàvem. No es tracta però d’un assaig merament descriptiu o analític de la situació present, sinó que pretén dur a terme un judici de valor respecte a la modernitat i marcar, modestament, algunes pautes de sortida per a la nova època de l’esperit que s’acosta” (p. 20) i diu “Kierkegaard representa un punt insòlit en la història del pensament. No seguí cap escola ni en creà cap. Simbolitza perfectament el vigilant, l’espia marginal de la modernitat. La seva filosofia és un toc d’alerta, un subtil avís de les conseqüències del principi d’immanència de Descartes. Home de conviccions cristianes, de profundes i sòlides conviccions, elaborà un pensament totalment edificat sobre aquesta religiositat tan marcada. El seu pensament és únic i completament asistemàtic. Però nosaltres defensem que pot  ser orientador avui, en la nostra situació cultural. La seva filosofia pot resultar summament il·luminadora i fortificant de cara a la nova època que s’esdevindrà.” (p. 20).

És aquesta la novetat d’aquest assaig, l’enorme valentia i honestedat intel·lectual que suposa, al marge dels seus brillants resultats que veurem en un altre post d’aquests mateix blog. 

 

LA PRESÈNCIA DE KIERKEGAARD A LES BIBLIOTEQUES CATALANES

 L’escriptor Kierkegaard    

La informàtica ens està proporcionant unes aproximacions al coneixement insospitades tan sols fa 10 anys. La creació a Catalunya del CBUC (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya) l’any 1996, ha representat una aplicació dels avenços informàtics en l’emmagatzematge, organització i sobretot en la recuperació de la informació que ens situa al primer nivell de les polítiques per la gestió del coneixement.

La presència de documents d’autoria de Sören Kierkegaard dins el CCUC (Catàleg Col·lectiu d’Universitats de Catalunya), que és el catàleg creat per aquest Consorci, ens mostra un conjunt de 385 entrades que ens adrecen a obres de nostre autor, vegeu : http://ccuc.cbuc.cat/search*cat/a?kierkegaard%20soren .

Una quantitat no pas gens menystenible en comparació -en un estudi aproximatiu de ràtios- a altres d’àmbits geogràfics. Tanmateix, tots sabem què volen dir nomes unes xifres, unes quantitats, de fet ben poca cosa… el sol fet que una sola persona especialitzada en el nostre autor tingui prou poder de decisió en la gestió d’uns pressupostos… és suficient. No ens diu res per tant de l’interès d’una determinada comunitat envers un determinat autor, ni encara menys, ens diu, com pot aquesta potencialitat informativa esdevenir coneixement. Una confusió, per cert, molt corrent avui, …  on els mateixos directors de biblioteques mesuren l’èxit d’un sistema bibliotecari, o millor dit, inclouen entre els seus índex de descripció de la qualitat d’un sistema bibliotecari, els metres lineals de prestatgeria per l’emmagatzematge…

En aquest conjunt de 385 entrades hi trobem d’antuvi dos entrades que són simplement direccionals, després, en les restants 383 hi trobem títols de les obres de kierkegaard en les diferents edicions que s’han anat incorporant a les biblioteques universitàries, en les diferents edicions i/o llengües i també en format electrònic. Cal destacar la presència d’edicions de: Editions de l’Orante, Princeton University Press amb la seva col·lecció Kierkegaard’s writings, Guadarrama, Deutscher Taschenbuch Verlag, Gütersloher Verlagshaus Gerd Mohn, Gallimard, Trotta, etc.

Com a llibres concrets ens plau de destacar dues antologies :

Bretall, Robert (Ed.). (1973). A Kierkegaard anthology. Princeton (N.J.) : Princeton University Press.

Boyer, Régis (Ed.). (1993). Ou bien… ou bien ; La reprise ; Stades sur le chemin de la vie ; La maladie à la mort / Sören Kierkegaard. Paris : Robert Laffont.

Si fem una cerca per matèries trobarem aproximadament la xifra de 294 entrades, és a dir, 294 estudis on el nostre autor n’és l’estudiat, el tractat, o la temàtica principal del document. Vegeu : http://ccuc.cbuc.cat/search*cat/d?kierkegaard%2C%20Soren 

Dins d’aquest conjunt tenim el grup principal de 207 estudis, i la resta fins a 294 es desglossa en un tímid intent de subdivisió de màteries, timidesa que no sabem si és per la manca de  catalogadors experts o bé per la polisèmia dels tractats o estudis sobre el nostre autor.

Ens plau de destacar com a obra de referència el diccionari : Malantschuk, Gregor. (cop. 1986). Index terminologique : principaux concepts de Kierkegaard. Paris : Editions de l’Orante, que utilitzarem en aquest blog ; traduit del danès i adaptat i completat  per Else-Marie Jacquet-Tisseau. També destaquem l’anuari Kierkegaard studies. Yearbook. Berlín [etc.] : De Gruyter, 1996- i també en el subapartat de matèries referit a les influències de Kierkegaard hi ha el llibre : Matustík, Martin J. (Ed.), Westgphal, Merold (Ed.). (1995). Kierkegaard in post/modernity. Bloomington : Indiana University Press.

El lector d’aquest blog haurà de disculpar si esperava un estudi exhaustiu i fonamentat sobre la bibliografia entorn el filòsof danès, això correspondria a un estudi més profund i a mans  d’un expert. Valgui, doncs, aquesta aproximació primera i personal. Gràcies. 

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (6)

El concepte de repetició i el concepte del viatge (6) 

Si ja hem localitzat el concepte del viatge -tal i com l’hem definit en aquesta sèrie- dins el corpus kierkegaardià; si ja hem trobat aquest estadi previ de circumnavegació existencial, de descoberta i de formació, que ens durà a la majestuosa dialèctica de la repetició; i si ja hem trobat l’expressió musical perfecte del concepte “repetició” amb la instrumentació implacable, creixent, de melodia recurrent i alhora renovada, amb aquest “Bolero” de Ravel; cal que per mor d’aquesta múltiple,  irresoluda i precària condició del jo humà -acceptada d’ençà de l’obra dels grans mestres de “l’escola de la sospita” com va anomenar Paul Ricoeur a Marx, Nietzsche i Freud- acceptem la necessària i humil tasca d’alternar períodes de “circumnavegació existencial” amb altres de “repetició”. És així? És això el que ens proposaria Kierkegaard? Coincidiria això amb l’alternança que constata el sociòleg italià Francesco Alberoni per a l’esdevenir individual i col·lectiu humà entre les experiències de l’extraordinari i les de l’ordinari? Entre les etapes naixents o de subversió, és a dir, les de moviment, i les de consolidació o de institucionalització?

Una sospita antiga i nova s’alça damunt d’aquestes interrogacions, per a temperar-les, per a resituar-les. I aquesta sospita no pot ésser altra que la concepció antropologica de Kierkegaard, i la particular concepció sobre l’amor. Vegeu l’article d’opinió de Francesc Torralba titulat La crítica de Theodor Adorno a Kierkegaard, on resumeix aquesta naturalesa de l’amor capaç de dissoldre les dissonàncies que conformarien aquests diferents moments vitals, aquesta absència de compromís i per tant, d’aquesta mancança de la  maduresa  de la repetició i d’aquest decantament excessiu vers  les circumnavegació existencial, cap els períodes sempre eterns de formació, un “corre com un vailet darrere les papallones”. Diu Torralba:  “A la vegada, Kierkegaard critica l’amor immediat, que es basa en la predilecció, que es mou per simpaties i antipaties, que és efímer i feble com la mateixa persona.  Hi ha una extraordinària afinitat d’idees entre l’amor immediat de Kierkegaard i l’amor líquid de Zygmunt Bauman. El critica a fons i entén que, finalment, aquest amor aboca a la soledat i que és una expressió d’amor a si mateix. Però l’amor ple,  l’amor que trenca barreres, l’amor que no es mira el melic, que s’obre al proïsme sense fer diferències, l’amor que perdona, edifica, recorda els difunts, reconcilia i eleva el món al pla del que és diví és l’amor vertader”

Una concepció que no deixi l’home en mans només de la predilecció, que l’aboqui a moure’s només per simpaties i antipaties. D’això, ja en parlarem!

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (5)

maurice_ravel_1912.jpg

Maurice Ravel vers 1912

Sóc en una llibreria de vell. És a Paris, a Olot o a Barcelona? o és a  Carcassone? El dia plujós i fosc d’avui acompanya per quedar-se en aquest maldestre lloc ple de paperassa oblidada. Un dia i un lloc deliciós pels malalts de malenconia. Pels quimèrics que cerquen només en el passat una possibilitat de vida.

Entre la pols que es respira hi trobo un programa de mà d’un concert celebrat a l’Òpera de Paris l’any 1928. Tot menjat pels àcars s’hi endevina encara un seguit de lletres on hom hi pot llegir el nom de “Ida Rubinstein”. Qui és o era Ida Rubinstein?. A sota, en francès, descobreixo : “Boléro. Ballet d’un acte de Maurice Ravel”.

Consulto un diccionari de la música editat l’any 1954 i que trobo en un prestatge enlairat de la mateixa llibreria -el propietari m’ha deixat sol, deu pensar que si algú li pren alguna cosa… molt millor! Menys pols!- . Rubinstein, Ida, és la ballarina per encàrrec de la qual, Ravel, va escriure el bolero… I diu a més : “La repetició obsessiva del mateix tema i la uniformitat harmònica i rítmica de l’obra, hi són compensades per un crescendo constant i una instrumentació brillant i variada, cada cop més rica” Quina similitud més excelsa no hauré trobat!.

Em refereixo , és clar, al concepte que segons Constantin Constantius ens diu que ha de marcar la nova filosofia en lloc del concepte de reminiscència. Em refereixo, és clar, a la repetició. I quina similitud més excelsa no hauré trobat!

Recordeu la melodia bàsica i corprenedora que avança sense parar, que arrabassa en la seva ja simplicitat primigènia, i que creix i s’executa en una passió continguda i desbordada alhora. La recordeu?. Això és justament la repetició Kierkegaardiana. Això és justament. Una repetició i instrumentació similar que trobo en el magnífic arranjament que la Cobla de Cambra de Catalunya ha realitzat de la Moixeranga d’Algemesí, si bé no amb un crescendo tant sostingut.

Això és la repetició.

Gràcies Maurice Ravel!

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (4)

galaxia3370.jpg        La galaxia 3370,

 com a metàfora de “la circumnavegació existencial” 

Dèiem, diem…  que en la lectura atenta de “La repetició” hi trobem un concepte que només surt una vegada. El trobem a la pàgina 39 de l’edició catalana esmentada, on Constantin Constantius, l’heterònim Kierkegaardià, parla de  “la circumnavegació existencial”.

Ens preguntàvem si aquest era l’equivalent kierkegaardià del concepte de viatge que aquí ens havíem representat. Viatge no com a repetició, ans com a exploració en el nou i el desconegut. Viatge no com a repetició en la serietat i en la realitat de l’existència, ans de formació i més propi de l’esperit enjogassat i previ a la repetició que haurà d’esdevenir-se en la nova serietat i en la realitat de l’existència…

Perquè la necessitat d’aquesta circumnavegació, d’aquest viatge existencial, és una necessitat que kierkegaard ens reclama, ens exigeix, ens demana per assolir la repetició : “Aquell qui no ha circumnavegat la vida abans de començar la seva existència no arribarà mai a viure” diu per boca del que hem anomenat psicòleg. Cal, a més, després d’aquesta aventura, no haver-ne quedat ferit, frustrat, enfastiguejat, esporuguit, despotitzat, mesell,… : “Aquell  qui l’ha circumnavegada i n’ha quedat fart està mal constituït“.

Cal un viatge formatiu, una mirada damunt d’altres galaxies, “un anar darrera les papallones“, “un estar-se de puntetes  per veure les excel·lències del món“… , si això no es produeix tenim l’arquetip del “senyor Esteve” d’en Santiago Rusiñol dins l’imaginari català. L’home que sense aquesta exploració prèvia, sense constitució prèvia del seu jo, rau en la repetició per obediència externa, per massificació dels costums, per l’anul·lació del particular en el general del costum… És allò que fa dir al senyor Esteve, ja en el llit de moribunt, el següent:

” -Deixa’m dir, que encara hi sóc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me’n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. Només he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l’ha cuidada, que l’ha seguida, que l’ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l’anés cuidant com jo l’he cuidada, (…)

-Jo no he ambicionat res per a mi -va seguir dient en veu feble- No sé lo que són alegries: no m’han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me n’has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n’he après, però n’he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me n’adono, i ara que me n’adono… me’n vaig!”

En aquest estil tan entenedor de Rusiñol se’ns materialitza el que pot ser una vida que ha entrat en la repetició sense la prèvia circumnavegació existencial. Una vida eixorca i d’ofec on en realitat ni tan sols s’ha assolit la veritable plenitud de la repetició, és a dir, la repetició que se’n ofereix com “el pa de cada dia que sadolla amb la seva benedicció”.

Aquest és un punt clau en la lluita per la nostra identitat, per aquell desgranament que ens cal fer per escatir la llavor que representem. La llavor de la nostra individualitat, única, finita i infinita, entre la possibilitat i la necessitat, entre el temporal i l’etern, … Un error que podem cometre al caure fàcilment en una falaç bondat, la que és meritoria, només, per la comoditat emmandrida i egoísta dels altres.

Cal a més, en aquest viatge formatiu, no haver-ne quedat fart, no haver-se corrumput o desencisat. Cal haver après el que són les coses i la vida, allò que verament depèn de nosaltres i allò que no. Cal una reflexió serena i única -en tant personal – del procedir de tot, i una fonamentació cosmològica, aquella que veurem en altres treballs de l’inexaurible Sören Kierkegaard.

Dèiem i diem que la circumnavegació existencial Kierkegaardiana és el viatge. Diem que el viatge en el sentit de l’expansió externa o interna, i no pas necessàriament geogràfica.

Seguirem!

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (3)

Hem restat paralitzats, a cor obert, en el temor i el tremolor, … perquè el qui sent i pren la vida en la seva realitat i en l’entusiasme de la serietat i no pas en el papalloneig de l’ètica del consum, troba sempre, en la lectura atenta del filòsof danès, el bullir de la seva sang, el desfici de les seves pròpies contradiccions internes, les qüestions en les que es debat el seu viure profund.

Vivim una època on sembla que el discurs del canvi i no pas el de la repetició ens coacciona quasi imperativament. La facilitat del canvi ens sedueix, no solament en els objectes materials, ans també en ordre a moltes decisions personals. El món d’ara potser dóna més facilitats al canvi que a la repetició en moltes esferes de la vida. Sembla que cal tenir més valentia per a repetir que per a canviar, cosa que no passava abans que la nostra societat del consum es fes realitat. En la cita que vam esmentar d’Eugeni d’Ors referida a la repetició… (recordem-la de nou aquí : “Aquell qui és incapaç de repetir, és un diletant. Aquell qui repeteix d’esma, sense posar-hi l’ànima, és un filisteu. Solament qui sap repetir sense decréixer en l’entusiasme és un Home moral, és un Home.”) tot confirma la superioritat moral de la repetició, la repetició, naturalment, que no decreix en l’entusiasme. Però el dubte persisteix, a on queda el viatge dins aquesta concepció?

D’antuvi ens caldria definir què volem dir quan parlem de viatge. El viatge és un factor d’expansió de la vida, un desig de “viatge” equival a un creixement, a una etapa de formació. Hom pot considerar-se d’un esperit no pas gens viatger, d’un esperit insistent i persistent amb les mateixes fites, però en la seva vida hi hauran hagut èpoques de viatge o d’exploració, tant si ho vol com no ho vol. És una llei de la vida i del seu creixement. Des del viatge que fa l’infant aprenent a caminar i expansionant per tant la seva geografia, fins al que farà tot fent córrer la seva imaginació i la seva fantasia dins els jocs impossibles i imprevisibles. Viatges que s’esdevindran en ambdós sentits. L’un en la quietud, l’altre en el moviment exterior. Ens referim a la quietud o la concentració dins la infinitud d’un sol objecte, i al moviment de l’expansió vers una infinitud d’objectes… Hi ha moments per a tot, fins hi tot, moments simultanis on hi intervenen els dos sentits del viatge. De vegades toca ser “l’home de les quimeres”,  l’home de la coordenada de la expansió vers la infinitud d’objectes i geografies… D’altres, el de la concentració en un sol objecte, en la seva també infinitut; “una vida normal”, “d’una vida conformada segons desig de natura” d’una vida de “raonabilitat ètica” i d’insistència i permanència com a via de coneixement.

En la lectura atenta de “La repetició” hi trobem un concepte que només surt una vegada. El trobem a la pàgina 39 de l’edició catalana esmentada, on Constantin Constantius, l’heterònim Kierkegaardià, parla de  “la circumnavegació existencial”. És aquest l’equivalent kierkegaardià del concepte de viatge que aquí es hem representat?. Seguirem en aquesta qüestió.

Page 1 of 2

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén