Entrevista a la Dra. Àfrica Flores

«Clar que som diferents homes i dones. No és qüestió de sexisme, és biologia»

La Dra. Àfrica Flores es va incorporar fa uns mesos a l’Anderolab amb una beca Juan de la Cierva – Formación. En donen molt poques, pel que, abans que res, la felicitem per haver-ho aconseguit.  Ens parla de por, addiccions i les diferències que, en termes generals, hi ha entre mascles i femelles.

  1. Fa poc que t’has incorporat com a Post-Doc al grup del Raül Andero, en què estàs treballant?

En general al grup del Raül estem interessats en estudiar els mecanismes involucrats en la memòria de la por: com funciona i què podem fer quan aquest procés es troba alterat, com és el cas d’alguns trastorns d’ansietat, incloent l’estrès posttraumàtic, les fòbies, etc. Part de la nostra recerca es centra en identificar quines diferències i/o semblances hi ha en aquests processos entre mascles i femelles. Jo concretament intento esbrinar quins factors fan que aquesta por fisiològica pugui esdevenir patològica en femelles.

  1. Per què en femelles?

Perquè aquests trastorns d’ansietat són molt més freqüents en dones. A més, per desgràcia, la majoria d’estudis que s’han dut a terme en aquest àmbit només tenen en compte subjectes mascles, i per tant les conclusions que se n’extreuen poden perfectament no ser aplicables a femelles. No seria sorprenent, doncs, que quan posteriorment els tractaments es traslladin a l’aplicació clínica no siguin tan efectius en dones. 

  1. La memòria de la por funciona diferent en homes que en dones?

Sí, se sap que la manera en com es processa la memòria emocional difereix entre homes i dones, i que aquest procés està molt condicionat per la presència de determinades hormones sexuals. Així per exemple, sabem que les dones que es trobin amb un nivell baix d’estrògens (durant la primera meitat del cicle menstrual, o en iniciar-se la menopausa) es troben més vulnerables i retenen més fàcilment els records aversius.

  1. Som diferents, homes i dones, llavors?

Clar que som diferents, no és qüestió de sexisme, és biologia, i també és aplicable a l’àmbit de la neuropsiquiatria. La nostra dotació cromosòmica és diferent, però a més això determina aquest ambient hormonal del que parlàvem, que envolta totes les nostres cèl·lules des del principi. Així, aquestes hormones condicionen el desenvolupament del nostre sistema nerviós i també, per tant, la seva estructura i funció en l’adult, que en alguns aspectes difereix entre homes i dones.

  1. Abans d’estar a l’Institut, què feies?

Feia la tesi al grup de Neurofarmacologia de la UPF. Estudiava diverses funcions del sistema d’orexines, que són uns neuropèptids coneguts generalment pel seu paper en la regulació de la ingesta i el ritme circadià. Investigava la seva implicació en els processos d’addicció i de memòria, sobretot en memòria lligada a emocions aversives com la por.

  1. En què s’assembla l’addicció i la memòria?

L’addicció és un procés complex que comprèn moltes fases, i justament en l’etapa inicial d’aquest trastorn hi té un paper fonamental l’aprenentatge: aprens a associar el consum d’una substància amb un reforç positiu, una sensació plaent, que fa que repeteixis aquesta conducta. Sense memòria no hi ha aprenentatge, i per tant és un component important en aquest procés. Les orexines fomentarien (entre altres) l’associació de diversos estímuls ambientals amb aquest reforç positiu, com quan un fumador només d’olorar el cafè ja pensen en un cigarret, facilitant així el consum recurrent de la substància en qüestió.

  1. I en la memòria de la por, quin paper hi juguen les orexines?

Doncs sembla ser que fomenten la formació de records de por, augmentant l’associació entre el context o els estímuls ambientals i l’event aversiu o de por (de forma semblant al que succeeix amb el reforç positiu). Curiosament, un cop ja s’han establert aquests records de por, les orexines el que fan es impedir que els oblidem o actualitzem, i per tant seguim tenint por en presència d’aquests estímuls ambientals encara que ja no es relacionin amb l’event aversiu. Per això una hiperfunció del sistema orexinèrgic podria facilitar l’aparició de trastorns de la por.

  1. Hi ha algun tractament, actualment, que actuï sobre el sistema de les orexines?

Sí, el suvorexant, un antagonista dual dels receptors d’orexina. Es prescriu com a tractament per l’insomni a Estats Units. Les orexines promouen la vigília i per això reduir la seva acció ajuda a conciliar la son. Pel que fa el tractament de les addiccions o dels trastorns relacionats amb la memòria de la por, però, encara no hi ha cap tractament basat en la manipulació del sistema d’orexines.

  1. T’han donat una beca Juan de la Cierva – Formación. Què implica aquesta beca?

És una beca de dos anys del MINECO que et permet fer una recerca post-doctoral just després d’haver presentat la tesi. És l’única beca amb la que, per la meva àrea de recerca, podia quedar-me a fer el post-doc a Espanya. Si no l’hagués aconseguit, hauria hagut de marxar fora. Aquí els grups de recerca, en general, no disposen de gaire diners per contractar gent; el finançament que s’aconsegueix amb els projectes sovint no es troba gaire balancejat ja que és més fàcil aconseguir diners per invertir en material fungible i inventariable que no pas en contractar personal.

  1. Doncs felicitats! En donaven moltes?

Moltes gràcies! No en donaven pas gaires: en la meva modalitat, Biomedicina, només en donaven 22. Vaig estar molt contenta, perquè vaig quedar la sisena, però molts companys que igualment la mereixien es van quedar fora, i això sempre deixa un regust amarg i sensació d’injustícia.

  1. Creus que és més difícil ser científica que ser científic?

Crec que de vegades és més difícil ser dona que home, particularment en l’àmbit laboral, i la ciència no és una excepció, però crec que això està canviant molt ràpid. És cert que encara hi ha algú, sobretot de generacions anteriors, que creuen que les dones podem ser molt treballadores i organitzades, però que això de pensar no va amb nosaltres. Tanmateix, cada cop hi ha més dones escollint carreres científiques i cada cop n’hi haurà més liderant grups de recerca. A més existeixen moltes iniciatives que tenen com a objectiu destacar i facilitar el paper de la dona en ciència, intentant afavorir la igualtat laboral. De tota manera, crec que compaginar per exemple la maternitat amb la ciència, sempre serà un desafiament que suposa certa desavantatge respecte als científics homes.

  1. Quin de tots els teus papers salvaries d’un incendi?

Què difícil! Crec que salvaria un Neuropsychopharmacology del 2014, ‘The hypocretin/orexin system mediates the extinction of fear memories’, perquè en aquell moment era un tema que no s’havia estudiat gens i era molt emocionant veure com anàvem descobrint les peces d’un puzzle inexplorat. I també salvaria una revisió que ens acaben d’acceptar a Molecular Psychiatry, ‘Lost in translation: how to upgrade fear memory research’, en la que exposem algunes propostes per a que els resultats obtinguts en recerca bàsica puguin traduir-se més fàcilment en tractaments eficaços per als trastorns de la por.

Roser Bastida Barau

Interview with Dr Raül Andero

«New techniques that are being developed will allow us to have precise control over the brain and allow us to cure psychiatric disorders»

dsc01678_opt

Raül Andero Galí, 35 years- Ramón y Cajal researcher at the Neurobiology of stress and addiction, Institut de Neurociències.

1.-Raul, can you tell us what kind of work you did at Harvard?

At Harvard I was a member of the teaching staff, a Psychiatry instructor and I also carried out translational studies with humans and rodents. We studied the molecular mechanisms of psychiatric disorders in mice and tried to apply the knowledge to cure these disorders in humans. One of the most important techniques that I learnt there is called optogenetics, which is the stimulation of neural groups with light. It is a very potent technique because with a very brief (milliseconds) stimulation of certain neurones we can enhance learning, inhibit the inflammatory system or cure a symptom of Alzheimer’s or Parkinson in animal models. This does not mean that it is strictly applicable to humans, but it does help us understand how the biological bases of some diseases work and how to advance in our studies to treat them.

2.-We see you study the neurobiology of fear; ¿Why is this subject of special interest to you?

In reality, I am interested in understanding the mechanisms of memory. Specifically, I focus on the memory of fear because it is the most conserved memory between rodents and people. The mechanisms of fear are very primary and can be easily measured in a rodent. These studies have a high translational component and can potentially be applied to humans. We have been doing these studies for years, I started as a postdoc researcher at Emory University, then as a professor at Harvard and now we hope to continue these studies here at the INc.

3.-Why have you decided to return to the INc?

First of all because the UAB is one of best universities in the country and the INc in particular is one of the best places to perform brain research. It is a multidisciplinary institute in areas such as Alzheimer’s, Parkinson, inflammatory diseases and memory, and I believe that it is the ideal centre to carry out my translational programme.

4.-What is the focus of your investigation at the moment?

We are trying to continue the studies that I started while at Harvard: to find markers for psychiatric diseases like PTSD (Post Traumatic Stress Disorder), OCD (Obsessive Compulsive Disorder) or Panic Disorder. We want to find biological markers in humans, for example in blood. We try to reverse the effects of these markers by using drugs in rodents to see how we can potentially cure the psychiatric disorders related to fear and pathological anxiety in humans. To do so, we use advanced techniques like optogenetics.

5.-How would you encourage future scientists to take part of Neuroscience research?

Neuroscience is an enthralling job, it is very creative, very competitive and it requires a lot of travelling. It is one the most exciting research fields of the 21st century, due to the great interest that society currently has for the brain and above all, because of the countless spectacular new techniques that are being developed that allow us to have precise control over the brain and that we believe will allow us to cure psychiatric disorders for the first time. This is not yet a reality, but we hope that it will be very soon.

Listen to the whole interview.

Amelia Kate Larkins