La meva tesi (Dr. Joan Visa)

“Jo d’aquesta experiència m’he emportat una nova colla d’amics, uns grans aprenentatges i l’oportunitat d’assistir a seminaris i congressos on hi participaven veritables cracks”

Durant els cinc anys de la meva tesi doctoral, he estudiat tractaments farmacològics per potenciar l’aprenentatge i la memòria, i per revertir les pèrdues cognitives associades a l’edat o a certes malalties.

Per fer els estudis, vam utilitzar tres models de rates amb dèficit cognitiu, és a dir amb dificultats per processar la informació. El primer model patia una alteració a la zona implicada en formar nous aprenentatges; el segon patia una alteració en una part del tàlem encarregada de modular l’activitat de l’escorça prefrontal, i el tercer era un model d’envelliment natural.

En aquests models vam provar dos fàrmacs, tots dos dirigits a les neurones glutamatèrgiques, ja que el glutamat és un dels neurotransmissors protagonistes en les funcions cognitives i està directament implicat en la plasticitat sinàptica. Cadascun dels fàrmacs actuava d’una forma diferent: un ho feia sobre els receptor AMPA d’aquestes neurones i l’altre, sobre els receptors NMDA.

Per provar el fàrmac dirigit als receptors AMPA, vam fer unes proves de memòria de tipus olfactiu: una de tipus implícita i una altra de tipus relacional. La tasca de memòria implícita consistia en discriminar entre tres aromes diferents i associar-ne una a un reforç.

La tasca de memòria relacional constava de dues fases, una d’interacció social i un test. A la primera fase, una rata que havia ingerit un aliment aromatitzat interaccionava amb la rata experimental, de manera que aquesta associava l’aroma a la rata amb qui havia interaccionat, fent aquell aliment preferible a qualsevol altre. Després, a les 24 i 48h, la fèiem escollir entre menjar amb aquella aroma i un altre de nou.

El que vam observar és que el fàrmac facilitava la formació de noves memòries implícites, però que, en canvi no tenia cap efecte sobre la memòria relacional.

Finalment, vam voler estudiar els efectes del fàrmac que actua sobre els receptors NMDA en la memòria de treball, la flexibilitat cognitiva, la memòria espacial a curt termini i el record a llarg termini.

Per fer-ho, vam fer que les rates joves i les velles fessin una gran varietat de proves, la majoria d’elles en caixes de comportament. Vam utilitzar les tasques de resposta demorada per a avaluar la memòria de treball i variants d’aquesta mateixa tasca per a la flexibilitat cognitiva. També vàrem fer servir una tasca de resposta alterna i una tasca de reconeixement del braç en laberint en Y.

Les conclusions a les que vam arribar van ser que, en animals vells, aquest fàrmac millora la memòria de treball i la seva capacitat per recordar a llarg termini, però que, en canvi, no té efectes sobre la tasca de memòria espacial a curt termini, ni sobre la flexibilitat cognitiva.

En canvi, pel que fa al grup d’animals joves, no es va veure cap efecte del fàrmac en cap de les tasques.

La realització d’una tesi doctoral és quelcom molt bonic, recordo encara el dia que vaig prendre la decisió de ficar-m’hi. És cert que és un treball dur i llarg, però el fet d’estar estudiant el que més t’agrada i de tenir la llibertat d’organitzar-te tu mateix, fa que es faci molt amè. A més a més sempre va més enllà, jo d’aquesta experiència m’he emportat una nova colla d’amics, uns grans aprenentatges i l’oportunitat d’assistir a seminaris i congressos on hi participaven veritables cracks. Els últims mesos sempre són durs, però si ara fos a fer, hi tornaria!

Joan Visa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *