Entrevista al Dr. Jaume del Valle

“Vaig deixar d’anar a classe per anar al laboratori”

jaume_02

Fa uns dies vam tornar a començar un cicle d’entrevistes als nostres investigadors i investigadores. El Dr. Jaume del Valle, post-doc del grup de recerca en Neuroplasticitat i Neuroregeneració, investiga com persones que han patit lesions a les extremitats poden recuperar la mobilitat i la sensibilitat. En aquesta entrevista ens explica en què consisteix la seva recerca i com van ser els seus inicis.

1) Tu treballes perquè persones que han patit lesions a les seves extremitats puguin recuperar la funcionalitat d’aquestes extremitats. Què passa a nivell del sistema nerviós perifèric quan, per exemple, en un accident, una persona es fa un tall molt profund al braç?

En el braç, a part de tots els vasos sanguinis, ossos, músculs i demés que ens permeten el moviment, també hi ha els nervis perifèrics que envien informació del cervell als músculs i informació sensorial de les extremitats cap al cervell. Si ens fem un tall que afecta un nervi no només perdem el control de la maquinària (músculs i tendons) sinó que també perdem les vies de comunicació de les extremitats cap al cervell. Llavors, tenim mà i braç però la comunicació no arriba i aquestes parts no funcionen: ni es poden moure ni poden detectar correctament el que passa a l’exterior. No notaríem el dolor si ens pessiguessin o si ens creméssim, per exemple.

2) I què es pot fer perquè aquest nervi es torni a fer de nou?

Els axons dels nervis perifèrics, a diferència del que passa al sistema nerviós central, sí que regeneren de manera relativament fàcil. El que passa és que pot ser que la reconnexió després sigui errònia: pot ser que uns axons que abans innervaven tacte ara innervin dolor i quan toqui una taula en comptes de notar tacte noti dolor, per exemple. O potser que la lesió sigui tan gran que aquesta reconnexió no es pugui fer. El que es fa llavors es cosir, com quan ens fem un trau, ja sigui posant els dos nervis junts o posant materials entremig per ajudar a que els axons es reconnectin.

3) I en el cas d’una persona que amputada que es posi una pròtesi, com es poden connectar els nervis biològics amb els cables d’un braç robòtic?

La informació que viatja del cervell a les dianes distals viatja en forma de potencials d’acció, que són impulsos elèctrics. Els elèctrodes o sensors poden captar aquesta informació i traduir-la a un llenguatge que una mà robòtica entengui. A més, ara els enginyers estan aconseguint una altra cosa: posar sensors a la mà robòtica i fer que la informació també pugui viatjar en l’altre sentit. La persona podria notar textures o graduar la força que fa a l’agafar un objecte, per exemple.

4) Abans de treballar en el camp de la neuroregeneració, feies recerca en la malaltia d’Alzheimer a la Universitat de Barcelona. T’agradaria tornar a treballar el camp de les malalties neurodegeneratives?

Home, ara m’ho passo molt bé fent el que faig. Però és veritat que segueixo amb interès els avenços que es fan en el camp de les neurodegeneratives. Ara estic molt bé però no descarto tornar-hi. Poden semblar dos camps oposats però no ho són tant: jo ara estudio com fer que el nerviós recuperi i abans estudiava com fer que no mori.

jaumedelvalle_01

5) De tots els articles que t’han publicat, quin salvaries d’un incendi?

Si t’hagués de contestar ràpid et diria: l’últim! Però recordo amb molt de carinyo el primer que vaig fer com a primer autor. Recordo molt l’experimental, les reunions amb els meus directors de tesi… Vam estar un any mirant per què no ens sortia, ho vam provar de totes les maneres, i el dia que se’ns va obrir el cel i vam aconseguir injectar el ratolí amb el traçador i se’ns va tenyir tot de blau, ens vam posar tots a riure de l’alegria i dels nervis que havíem passat. De fet quan em vaig doctorar em van regalar un barrufet perquè fèiem la broma que els nostres ratolins eren barrufets! Aquell no és el millor però el recordo amb molt de carinyo!

6) I era sobre malaltia d’Alzheimer?

Era sobre barrera hematoencefàlica perquè el nostre projecte de recerca era buscar el nexe d’unió entre alteracions a la barrera hematoencefàlica i envelliment o Alzheimer. Mirar si era causa, si era conseqüència… si era abans l’ou o la gallina.

7) T’agradaria anar a investigar a un altre país?

Hi ha moltes coses que s’han de posar a la balança. Ara estic molt bé i m’ho estic passant molt bé. A la tesi vaig passar un temps a Alemanya i després vaig tornar. Aquí he estat en diferents grups de recerca i cadascun treballava d’una manera molt diferent. No cal anar a un altre país per veure maneres de treballar molt diferents… Com a experiència de vida no et dic que no, però no és una meta.

8) Sempre vas voler ser científic?

L’altre dia li explicava a la meva filla que jo de petit volia ser escombriaire perquè em fascinava el camió i les llums…

Jo crec que va ser a segon-tercer de carrera, que vaig veure que jo volia saber més i no volia parar d’aprendre. M’ho passava molt bé al laboratori. De fet, que els estudiants no m’escoltin però vaig deixar d’anar a classe per anar al laboratori. Aprens de primera mà i veus l’aplicació de les coses. És quan dius ‘ha de ser genial ser capaç de generar coneixements per fer avançar la ciència i aquest món’.

9) Als estudiants que es volen dedicar a la neurociència, què els recomanaries?

Cadascú és diferent… que s’ho passin bé i que no els hi faci por treballar! Que no es tanquin en el seu tema i que gaudeixin! Jo el món dels elèctrodes ni m’imaginava que podria acabar interessant-me. Recordo quan feia el màster vaig haver de fer un journal club d’electrofisiologia i vaig passar una setmana dels nervis. Pensava ‘que jo vinc del món bio, que no sóc enginyer’… I mira ara! Tot té el seu encant!

Roser Bastida Barau