A l’equip de treball de l’ICE UAB Amb sense, Art a l’Escola tenen clar que les exposicions d’art i el contingut dels museus construeixen un material didàctic molt valuós, que de vegades no trobem la manera d’introduir a les aules. Es tracta d’un recurs pedagògic molt vàlid, no només per a treballar els continguts artístics, sinó per reforçar i donar significat a molts altres temes i matèries.

En el moment actual, amb les restriccions de mobilitat que ens imposa la pandèmia, encara ha estat més difícil per a molts docents estar al cas de les exposicions d’interés que en moltes ocasions tenen lloc a Barcelona.

Doncs aquests darrers dies, a Barcelona s’han pogut veure tres exposicions molt interessants d’artistes diversos en època i en tècnica artística però coincidents amb la temàtica. Helios Gómez a la Virreina, William Kentridge al CCCB i Banksy a l’Espai Trafalgar, són artistes reivindicatius, crítics amb el capitalisme i la injustícia social. Son artistes multidisciplinaris i ofereixen un espai de reflexió i gaudi molt potent per a les nostres classes.

Des de l’equip Amb sense, Art a l’Escola ens oferiran petits reportatges per facilitar el seu coneixement i la seva utilització a les classes als docents que no les han pogut veure per les restriccions de mobilitat. Avui ens parlen de l’exposició de William Kentridge.

Kentridge Va néixer a Sudàfrica a l’any 1955. Fill de jueus centreeuropeus. L’apartheid estava totalment vigent a la seva infantesa. El pare, Sydney Kentridge, va defensar Nelson Mandela l’arquebisbe de Ciutat del Cap Desmond Tutu i Albert Luthuli, president del CNA. La mare de Kentridge, Felicia Geffen, també advocada, va ser una de les fundadores del Centre de Recursos Jurídics Sud-africans el 1979.

Viu i treballa a Johannesburg. És un artista interdisciplinari. Dibuixa amb carbonet i altres tècniques. També fa gravat. Fa cinema, tant d’imatge real com d’animació.

En el cinema d’animació utilitza una tècnica creativa pròpia. Dibuixa amb carbonet i l’animació la crea a partir d’esborrar part del dibuix i dibuixar de nou. Fa teatre, actor, guionista i director. També fa tapissos. Ha col·laborat amb el Stephens Tapestry Studio de Johanesburgo, taller local on treballen dones de la zona pobra. També fa performances i, fins i tot òpera.

El seu llenguatge poètic dona forma al contingut crític de la seva obra. Ell es defineix com un artista compromès social i políticament. És una obra complexa, multidisciplinària i ètica. Els seus treballs, que contemplen el context de l’apartheid a Sud-àfrica on viu, també parla de les relacions humanes. La relació entre els desitjos, la responsabilitat i la ètica.

És una obra realista i crítica amb uns certs elements surrealistes i, fins i tot, d’humor. Fa servir elements objectuals antics (telèfons, calculadores, espais…) que l’allunyen de la modernitat rabiosa del mon occidental i assenyalen el canvi geogràfic i temporal de Sud-àfrica.

Va crear al 2016 el ‘Centre for the less good idea’i un espai de pensament obert i de creació artística, experimental, interdisciplinària i col·laborativa.

Exposició CCCB. El que no està dibuixat.

Estrena a Europa de la sèrie completa dels onze curtmetratges Drawings for Projection. La sèrie, començada a 1989 i acabada en 2020, mostra una crònica crítica de la història de Sud-àfrica, des de l’apartheid fins ara.

La tècnica emprada per aquestes pel·lícules, personal i creativa, genera una formalització peculiar. El fet d’esborrar el carbonet i dibuixar a sobre deixa uns rastres ‘fantasmals’ que afegeixen valor estètic i conceptual a l’obra.

Veiem en aquest fantasmes les restes del pas del temps, com una visualització de la memòria, tema molt important en l’obra de Kentidge.

Els personatges de les pel·lícules són l’industrial de mines Soho Eckstein i l’artista Felix Teitlebaum caràcters antitètics. Mentre Eckstein és un depredador capitalista, Felix és la malenconia de l’artista marginal i desclassat. Ambdós però comparteixen la mateixa dona, la senyora Eckstein i cada cop s’assemblen més i s’assemblen al propi William Kentridge.

A l’exposició hi ha també set dibuixos de preparació dels films. Ens mostres la complexitat del procés de creació de les pel·lícules.

S’hi inclouen nou tapissos de grans mesures. Siluetes i dibuixos foscos, figures carregades, patint, símbols de guerres, crisis i problemes. Realitzats amb tècnica realment complexa en col·laboració amb l’Stephens Tapestry Studio de Johannesburg, taller local que dona feina a dones de la zona.

Dibuixos de siluetes fosques, figures carregades, patint, (refugiats, manifestants, pelegrins), símbols de guerres, crisis i problemes que assolen Sud-àfrica i la resta del món.

Al pis inferior del CCCB hi ha una obra espectacular. More Sweetly Play the Danceii, un gran fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles on es poden veure tot de gent en una processó ritual, una manifestació de desposseïts i pobres, un flux de refugiats escapant-se d’una crisi o d’una dansa medieval de la mort.

Aquesta peça probablement resumeix les característiques de l’obra de Kentridge. Per la tècnica és una obra coral, interdisciplinària, performativa. I el seu contingut és històric crític i sensiblement poètic…

Els llenguatges que l’artista utilitza es barregen en aquesta obra i ens mantenen emocionats, hipnotitzats, meravellats i immersos en la processó que contemplem i ens envolta.