En espera de la següent lliçó de Joaquín Tornos.

        1.-Tothom va dir que no era l´última classe, que el professor Tornos continuaria professant el seu magisteri. Així s’expressaren els seus col·legues a l’acte del dilluns 16 de maig a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Impressionant comitè organitzador (Alfredo Galán, Elisenda Malaret, Belén Noguera i Andrés Navarro), impecables paraules del professor Entrena Cuesta i articulació canònica de l’acte a través d’en Tomás Font (quan el veig a l’estrada, ja sé que serà una altra gran jornada de la central). La presència de professors de tot Espanya, i també d’advocats i companys d’altres assignatures, va ser interpretada per tothom com una certificació irrebatible de la bonhomia i gran capacitat del professor Tornos per a  interessar-se de debò pels altres.

*

        2.-Poc es pot afegir en aquestes línies al que es va dir. Un professor clar, que enriqueix els conceptes amb múltiples exemples i que ha estat culpable directe de moltes de les millors vocacions administrativistes dels darrers anys. Un investigador de primera línia, amb treballs imprescindibles quan es toca la potestat tarifària, consells de l’audiovisual o el Dret de l’aigua, per exemple. I no vull oblidar un article molt consultat que va escriure fa uns anys en matèria de servei públic, aclarint el palimpsest legislatiu provocat per la irrupció del Dret europeu i de la regulació de la competència. També un advocat de primera línia, evidentment.

        En Tornos va declarar, a més, la seva satisfacció per la consolidació de l’associació espanyola de professors de Dret Administratiu. Ell fou, en realitat, un dels impulsors fonamentals en l’etapa de llançament.

**

        3.-Els antics manuals de la intel·lectualitat tomista recomanaven al deixeble estar especialment atent a la presència dels grans mestres que, sense que un se’n adonés, podien passar pel costat. Això ens pot ocórrer amb en Tornos, atesa la seva proximitat en el tracte i la seva senzillesa.

        Com a mestre, ens posà deures. Fonamentalment, reconstruir el Dret administratiu com a eina en favor de l’interès general. La pandèmia de Covid-19 va ser un immens cas pràctic que governants i ciutadans van resoldre respirant inevitablement el Dret administratiu. Ens vam adonar que no érem individus aïllats, sinó que la figura de l’interès general – sí, va arribar a dir “el bé comú”, que és una paraula que, al meu entendre, hauria donat la volta als raonaments habituals- era una noció ben concreta, més enllà de la suma dels interessos individuals.

         Però és cert que els administrativistes, com ens va dir ell mateix, ens sentim més còmodes impugnant resolucions i reglaments que suggerint noves formes organitzatives i que potser aquesta i altres raons han portat a la seva expulsió (suau, però sostinguda) de la vella categoria dels juristes d’Estat (bé, això suposant que encara existeixin juristes d’Estat). No va dir, per tant, “iuspublicistes a les armes!”, però sí al treball d’edificació de noves regles i argumentacions en favor de l’Estat social i de Dret, més enllà de les petites cabòries de cadascú.

***

 

Esta entrada ha sido publicada en Mestres y etiquetada como , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.