1.-El Decret-Llei 26/2021, de 30 de novembre, de modificació del llibre segon del Codi Civil de Catalunya en relació amb la violència vicària, és un dels monuments legals més caòtics dels últims anys. El seu contingut és –o hauria de ser- senzill: reforçar algunes mesures de reacció civil quan un dels dos cònjuges ha realitzat actes violents contra un fill amb la finalitat de provocar un dany psicològic a l’altre.
Hi ha un problema de fons en el qual no entrarem, però que genera després dubtes interpretatius. Al llarg de tota l’exposició de motius, s’insisteix en que només el pare pot ser violent, d’acord amb una idea restringida de violència vicària. Sols en el paràgraf final, quan es fa referència al Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica (Istanbul, 2011), es parla de la prohibició d’estades i comunicacions “entre els fills i filles i el pare o la mare que maltracta en els casos de violència familiar”. Ara bé, en la resta de casos, la perspectiva és unidimensional. A tall d’exemple, podem citar:
-“[…]violència masclista exercida contra els fills i filles amb la finalitat de provocar dany psicològic a la mare” (primer paràgraf de l’apartat I).
-“[…] les diverses formes de violència masclista són també violència contra la dona quan s’exerceixen amb l’amenaça o la causació de violència física o psicològica contra el seu entorn afectiu, especialment contra els fills i filles o altres familiars, amb la voluntat d’afligir la dona”(segon paràgraf de l’apartat I).
-I altres supòsits insistents i reiteratius: “progenitor violent…el pare…la seva conducta violenta, psicològicament i físicament, envers la mare”; “protecció de les dones i altres persones del seu entorn que pateixen violència…”;etc.
*
2.-Dit això, la manera de redactar segueix el paràmetre de la llengua bífida, de la duplicació ad nauseam. Per tot arreu, campen “fills i filles”, “els fills i les filles” i, també, de quan en quan les més avançades “les filles i els fills” o “la filla i el fill”. No podien faltar tampoc “els germans i les germanes”. Només en algun cas aïllat s’al·ludeix a “l’infant” (que és un masculí genèric com una catedral) o a la ridícula “persona menor” (dient “el menor” ho entenem igual).També s’han colat “els adolescents” i sembla, per tant, que les adolescents no han tingut tanta sort com les filles.
**
3.-Els enigmes comencen quan un se’n adona que “el progenitor” no s’ha duplicat. En efecte, mai es diu “el progenitor o la progenitora”. És una regla curiosa, que deixa el reproductor en mans del masculí genèric (o no marcat) i el reproduït –filles i fills- en el camp de l’obligatòria duplicació.
Però no anem tan ràpid. Hi ha bones raons, tenint en compte l’exposició de motius i la noció que s’utilitza de “violència vicària”, per a considerar que el mot “progenitor” només cobreix el pare, el cònjuge masculí. En efecte, es parla de “progenitor violent”, “pare violent”, “el pare en casos de violència vicària masclista”, etc. És cert que, per culpa del Conveni d’Istanbul, cal al·ludir a violència de la mare però, en aquest cas, l’exposició de motius ho indica expressament: “el pare o la mare que maltracta en els casos de violència familiar”.
Ara bé, si el progenitor ha de ser només el pare, es vulnerarà evidentment la igualtat davant la Llei (i el Conveni d’Istanbul). I, s’inclou la mare, no s’entén per què no s’ha duplicat («progenitor o progenitora»). De fet, potser alguna cosa de més fa la progenitora per a que la canalla vingui al món.
També podria al·legar-se que el “progenitor” és el pare en cas de culpabilitat per violència vicària masclista (progenitor incommodum), però inclou la mare quan es refereix a la violència domèstica o familiar (la categoria vergonyant imposada per Istanbul) i als pares i quan es parla dels seus drets (progenitor commodum). De fet, aquesta podria ser una raonable sortida intuïtiva que encaixa bastant bé. Ens esperen dies de glòria per a la seguretat jurídica.
El Decret-Llei és una mina i no podem capir totes les seves vetes. Per exemple, la menció dels “tutors legals” a l’exposició de motius (no sé on queden les “tutores”, que haurien de venir a cor què vols). Línia rera línia, la pedanteria que transforma «els meus pares» en «el meu progenitor i la meva progenitora», el buròcrata petulant que ha vist una «persona menor d’edat» en el germà petit. En definitiva, una norma amb una redacció lletja i carregosa que agradarà als advocats amb habilitat per a treure suc de les regles obscures.
***
Articles relacionats:
Vegeu «Dissabtes exclusius» i «Sábados exclusivos«.
Font: aquí.
*