Molts canvis urbans radicals i que, a la llarga, són valorats amb l’aplaudiments general, no tenen uns començaments fàcils. Els lectors d’aquest quadern potser recordaran les crítiques que van patir les primeres illes per a vianants i que avui ningú no trauria. Per exemple, el Portal de l’Àngel de Barcelona, que era un carrer amb força trànsit rodat.
Amb una escala diferent, el mateix va passar amb l’Eixample. En un altre lloc, ja havíem vist que la seva imposició i configuració inicial van venir de la mà del Govern central (amb una interpretació agosarada de la normativa llavors vigent) i de l’actuació i insistència de Cerdà. Van tenir en contra el consistori barceloní i la pràctica totalitat de les forces vives de la ciutat. Rafel Puget ens recorda, a través de Josep Pla, que la incomprensió també la va sofrir el gran alcalde Rius i Taulet:
“Ara s’escriuen llibres sobre Rius buscant la seva vida i miracles en els diaris i es pretén unir la seva figura amb el fenomen, merament superficial, de l’Exposició del 88. Jo, que el vaig conèixer, que vaig veure tantes vegades les seves fluents patilles de burgès “victorià”, crec que Rius fou molt més que l’autor de l’Exposició Universal. El mèrit gros, decisiu, de Rius fou haver cregut, com a alcalde, en l’esdevenidor de l’Eixampla [sic], en contraposició amb gairebé tota l’alta burgesia catalana. Això és un fet considerable, sobretot recordant, en perspectiva, l’actuació dels alcaldes que Barcelona ha tingut en l’últim mig segle passat: tots han anat a remolc i a vint anys de retard de la vitalitat de Barcelona.”
Josep Pla. Un senyor de Barcelona.
***