Genius loci

       Visc a prop de l’hospital de Can Ruti, a Badalona. En pocs dies, canvià la seva fesomia i, segons em comenta un amic, una part dels malalts passaren a l’Institut Guttmann (un hospital proper dedicat a la neurorrehabilitació) i uns altres a un hotel situat a uns tres quilòmetres -crec que era l’hotel San Rafael, també a Badalona-.

       Moltes altres clíniques modificaren de manera similar i abrupta la seva distribució i  les seves mides. Es crearen sanatoris del no-res. També dipòsits de cadàvers. L’espai, que tant inflexible ens sembla sovint, fou reordenat en un immens trencaclosques de supervivència. Ara que les parets i el terra van recuperant l’aspecte que tenien abans, em ve al cap l’avís de Narcís Comadira, al seu poema  “Les ciutats”:

 

He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…

Així s’han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb pedres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú recorda.

**

Narcís Comadira, Les ciutats. (1976), en Formes de l´ombra: Poesia 1966-2002, Barcelona, Edicions 62 i Empúries, 2002, p. 169

***

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Diarios para un confinamiento y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.