Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (II)

1.-A l’article anterior d’aquesta sèrie, havíem introduït uns criteris relativament restrictius i alhora un pèl astuts per a tirar endavant una política cultural local coherent dins del marc de l’ordenament jurídic. Abans d’examinar la normativa concreta i l’elaboració del Dret de la Cultura, m’ha semblat útil  aportar aquí dos poemes de Joan Margarit que il·lustren dos aspectes rellevants.

*

...2.-El primer fa pensar en el tema clàssic dels límits de la formació cultural per a millorar la vida social (i personal).  Sempre se cita l’exemple de la música clàssica sonant als camps d’extermini nazis. No sembla casual la tria del títol, “Pergamon Museum”, el gran museu berlinès. Ara bé, tots pensem –amb raó- que això va ser només una excepció. És més, sembla que l’autèntica cultura ve de la mà de l’emperador savi, que presideix el cor del poema.

**

3.-Entra llavors el segon poema, que podria edificar tot sol la legitimació de l’”Estat de cultura”, com a darrera evolució de l’Estat social. És un autèntic programa i manifest: la cultura com a noblesa definitiva. Va ser  la primera poesia que em va fascinar de Joan Margarit. M’encanta la tria del barri del Besós com a símbol de les possibilitats transformadores de la lectura, de la música, de la instrucció…És, sense dubte, un dels seus millors poemes i alguna cosa –o molt- del poeta-arquitecte deu haver en la dignificació lírica dels cables d’alta tensió i del pas elevat de l’autopista.

            Afegeixo, en fi, la lectura que el mateix poeta va fer del seu vers (i que també va recollir en el seu pregó de la Mercè del 23 de setembre del 2010).

 

PERGAMON MUSEUM

 

Hi ha una moneda que té d’or la cara

però la creu de coure, negra i bruta

pel verdet de la mort. L’Europa bàrbara,

l’Europa dels museus i de la música,

té fosca l’ànima: cal vigilar-la,

com sempre va fer Roma. Surt la lluna

sobre Berlín i penso en la campanya

d’hivern de Marc Aureli en la planúria

gelada de les ribes del Danubi.

Allà escrivia sota del capot

i voltat per la xusma militar

sobre l’oblit i la malenconia.

S’endevinen fogueres i cavalls

darrere l’art i la filosofia.

 *

RECORDAR EL BESÒS (1980)

 

Les finestres de nit amb la llum groga

són ulls voltats pel rímmel de l’asfalt.

Recordo el pis: una bombeta morta,

gossos i infants damunt d’un matalàs.

En la cuina  corrupta sense porta,

amb verdet als plats bruts amuntegats,

un noi escolta un vell pick-up que toca

discs de drapaire però tots de Bach.

Els cables negres d’alta tensió

la lluna sobre el riu els fa brillar.

Sota el pas elevat de l’autopista

la desolada terra de ningú,

corral de cotxes de segona mà.

Per a aquest món, cap més futur que Bach.

 

                            Joan Margarit

 

***

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en General. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.