Cròniques andorranes (I).


...1.-La desaparició progressiva d’Andorra del llistat de paradisos fiscals va esmicolant en la boira del passat la imatge i els adjectius principals que s’associaven col·loquialment al Coprincipat. A mesura que passen els dies, l’horitzó està sent il·luminat per una qüestió que no és nova, però sí d’importància creixent: el tractat d’associació amb la Unió Europea. Ara bé, un tema persisteix mai del tot resolt i sempre viu i punyent a la història d’Andorra i, específicament, a la seva història constitucional: l’articulació de la descentralització territorial. Això és absolutament evident ara, quan s’acompleixen 25 anys de la Constitució. En concret, la Norma Suprema fou aprovada per referèndum el 14 de març del 1993.

*

2.- Andorra té una llarga tradició de cròniques redactades per viatgers forans. La seva posició fronterera i tancada, la bellesa inacabable de boscúries i cims, l’enigmàtic caràcter muntanyenc de la seva gent o les especialitats mercantils i fiscals han atret periodistes i lletraferits i també algun aventurer. Sense oblidar, és clar, l’hospitalitat que es gaudeix intensament quan l’hivern no ha començat i la tristíssima i maleïda tardor ha arribat als Pirineus.

**

3.-Tinc ara entre les mans un deliciós llibert publicat l’any 1963 i escrit per la periodista belga Clara Vanderbeke amb el títol  En los Valles de Andorra. L’autora ens explica que havia una vegada una princesa molt bella, filla d’un rei que posseïa enormes territoris. Els seus dominis arribaven fins al mar (que és, des de sempre, el somni llunyà dels andorrans). L’encant de la filla atreia molts pretendents però, ai!, la carn és feble i un dia la princesa cometé un pecat d’amor i el seu pare l’expulsà del regne.

La pobra noia vagarejà per muntanyes i planúries i, un dia, arribà als penyals i valls d’Andorra, plens d’animals salvatges. Va tenir por i preferí refugiar-se a una cabanya de pedres que ella mateixa construí i on va plorar els seus amors perduts.

Una nit d’impressionant tempesta plena de llampecs i de pluja que omplia els torrents, un home li va demanar asil. Era un vagabund, un perseguit que fou expulsat del seu país per motius religiosos. La jove oblidà la seva condició noble i el va acollir, amb amorosa cura. I van tenir sis fills que foren els fundadors de les sis parròquies del país. Andorra la Vella fou fundada per la mateixa princesa i Sant Julià de Lòria, La Massana, Ordino, Encamp i Canillo pels seus descendents. Naixien així alguns dels trets més significatius de la història andorrana: independència, hospitalitat i descentralització interior.

***

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Andorra, Descentralització territorial. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.