La criba

1.-Existe una versión castellana del libro de Toni Sala Petita crònica d’un professor de secundària. Por tanto, preferí no manosear el texto con una traducción de urgencia. Leer catalán o gallego quizá no debería ser entre nosotros un obstáculo insalvable. A veces pienso que tienen razón los que defienden que el castellano no demasiado normativizado y el catalán prefabriano eran dos hermanos sólo separados por una pronunciación diferente y algunos vocablos del lugar.

*

2.-El texto de Toni Sala me golpeó hace ya muchos años. Al repasarlo, encuentro idéntica frescura que en aquellos días. Escribe muy bien, indiscutiblemente. Me encanta, además, su visión seria de la educación –le zurraron mucho los pedagogos dominantes- y la mirada tierna del observador que siente el paso del tiempo. Por otra parte, en fin, el alargamiento de la esperanza de vida nos permite situar el fin de la adolescencia más o menos a los veinticinco años (e incluso más), con lo cual prácticamente todo el ciclo universitario queda incluido en ella. No veo apenas diferencias entre lo que explica Sala y lo que veo –sólo algunos matices-.

**

 3.-Lo triste de la educación formalizada es que incluye dos operaciones: instruir y examinar. Como es sabido, la segunda se ha comido a la primera. Veamos, pues, qué nos dice Toni Sala sobre la criba, sobre el garbell:

 

“Per aprovar o per suspendre algú necessito distància.

Hi ha la nota més o menys objectiva dels coneixements, i has d’acabar-t’hi agafant, però les coses no són tan senzilles. Tinc davant meu persones en formació, persones, persones fràgils fins a la misèria –la misèria d’uns cossos que poden ser esclafats, rebentats, humiliats per una mínima força física; aquells dos germans que volien travessar el pont d’Esparreguera amb el cotxe, els dos guàrdies civils negats-, però que també tenen la força extrema de la joventut, una força que ells desconeixen tant com la pròpia debilitat: i si el desconeixement de la debilitat no els fa més dèbils, el desconeixement de la força sí que els fa encara més forts. Qui sóc jo per actuar de semàfor, i què ha d’importar-me, a mi si saben o no saben escriure o pensar?

Sovint tinc la sensació que em paguen perquè garbelli. Perquè em posi una escafandre de bus i em submergeixi en la persona –l’expressió! La profunditat!-, perquè els extirpi una mostra del text –del teixit-, perquè l’analitzi i dictamini.

Perquè un professor, o avalua el teixit de l’alumne –i garbella més que no forma- o bé ha de ser conscient que a cada examen s’examina a si mateix. I qui s’examina i s’inculpa i es fa responsable de res?

[…]

 

Sobre els resultats d’un alumne. Ho veiem en els adults, però amb els alumnes passa igual. No hi ha res constant. Les evolucions d’un curs a l’altre s’acceleren, s’aturen, reprenen la marxa.

 

Quant de temps hem passat hivernant, esperant-nos a nosaltres mateixos? Quant de temps hem esperat a emergir? Quant de temps passarà, abans que tornem a aturar-nos? Quant de temps de vida tenim, en aquesta vida?

 

Hi ha alumnes que queden parats i n’hi ha que esclaten com una llavor, quan menys t’ho esperes.”

***

 

 

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada ha sido publicada en Diarios de un profesor disperso, Docencia universitaria, Docencia. y etiquetada como , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.