Laboralistas y plaga.

 …1.-Reunión virtual del “Grup d’Estudis Autònoma” (GEA), tocando el tema del Derecho del trabajo y el Covid. Impresionante desembarco de la solidaridad estatal: ERTE con aplicación generosa de la noción de fuerza mayor y amplitud de las ayudas, prestación extraordinaria para el personal doméstico, etc.

*

2.-Entra en escena, además, el ingreso mínimo vital y se articulan desde la Unión europea préstamos condicionados y subvenciones (teóricamente sin exigencias)[1]. Me viene a la cabeza la vieja pesadilla de la deuda perpetua. Es curioso el contraste entre la preocupación por  los problemas ambientales que quizá dejemos como herencia y la alegría en cargar con obligaciones inacabables a  las nuevas generaciones. Siempre me pareció lógico que pagaran una parte del bienestar que recibían al nacer, pero no sé si estamos ya sobrepasando algún límite.

**

        3.-Sin duda, se ha parado el golpe y, según los laboralistas al mando de la ponencia, se propone la ovación en términos generales . Ahora bien, de cara al futuro, no veo de qué manera se va a salir de esta si no es con un alud de iniciativas privadas alegres y desbordantes. Amadeu Petitbó proponía el otro día bajar los impuestos, aunque fuera simbólicamente, para emitir una señal. La pandemia estará derrotada, como en el verso de V.A.Estellés, el día en que “…el pare torna a casa/i agafa el fill més petit i l’enlaira/amb les grans mans de qui es guanya la vida[2].

Nota preparatoria de la reunión, a cargo del profesor Eduardo Rojo: AQUÍ.

***

[1] Se citan también informes sobre perjuicios derivados de la enfermedad y género, pero la cosa no queda clara, ya que parece ser que los puestos de trabajo mayoritariamente en manos de los hombres serán los primeros en desaparecer. En realidad, para meterse en estos berenjenales habría que partir del dato de que más del sesenta por ciento de las víctimas mortales son masculinas. Ello puede deberse a causas psicológicas y sociales (quizás el alcoholismo o el tabaco, dicen) o simplemente biológicas (como se sabe, al virus le importa un bledo toda esa filfa de la autopercepción). De todos modos, no creo que el porcentaje que he citado justifique próximamente alguna política específica del Ministerio de Igualdad.

[2]…el padre vuelve a casa/y coge al hijo más pequeño y lo levanta/con las manos grandes de quien se gana la vida”.

*

Publicado en Crisis económica., Derecho local., Diarios para un confinamiento | Etiquetado | Deja un comentario

Conferència: «Sobre la corrupció urbanística: el Dret, les terres i les persones».

Guió de la conferència a L’Institut de Ciències Polítiques i socials: «Sobre la corrupció urbanística: el Dret, les terres i les persones». (27 de maig del 2020).

I.-QUÈ ÉS LA CORRUPCIÓ URBANÍSTICA.

 

            I.1.-ELEMENTS: L’ADMINISTRAT CORRUPTOR, L’AVANTATGE NORMALMENT PATRIMONIAL I LA RESOLUCIÓ O ACTUACIÓ IL·LEGAL.

            SÓN SEMPRE COMPUTABLES ELS BENEFICIS IL·LEGÍTIMAMENT OBTINGUTS?

            I.2.-UN FET OCULT, OSCIL·LANT I INTERMITENT. UNA INTENSITAT FEBLE. PETITA HISTÒRIA D’AQUELLS ANYS.

            CREIXEMENT ECONÒMIC, CRISI GLOBAL I APARICIÓ DEL POPULISME.

            I.3.-PER QUÈ L’URBANISME? EL PLANEJAMENT I LES LLICÈNCIES. LA MODIFICACIÓ DELS PLANS. LA MIGRACIÓ SECTORIAL DE LA CORRUPCIÓ. NO SÓN LES TERRES, SÓN LES DECISIONS.

            HEM DE TRENCAR LES REGLES DE JOC TRADICIONALS?

II.-LA CERCA DELS REMEIS.LA IRRUPCIÓ DEL DRET PENAL.

            II.1.-TORNEM A LA DEFINICIÓ. LES OPERACIONS EXCLOSES DEL CONCEPTE: L’ADQUISICIÓ D’IMMOBLES I EL BLANQUEIG DE CAPITALS, ELS INCOMPLIMENTS ENTRE PARTICULARS, LES DECISIONS PÚBLIQUES IL·LEGALS, LA MANCA DE MITJANS, LA DESÍDIA. …EL PROBLEMA DE LA INACTIVITAT.

            ALGUNS FENÒMENS SOCIALS, ESTÈTICS I ECONÒMICS QUE NO IMPLIQUEN CORRUPCIÓ. EL LIBERALISME NO ÉS PECAT. LA LLETJOR, TAMPOC.

            II.2.-EL CALDO DE CULTIU: FAMILIAR, PROFESSIONAL, HISTÒRIC, SOCIAL I CULTURAL. LA PRIMERA EN EL FRONT: L’EXCÉS I LA COMPLEXITAT  NORMATIVA  D’AQUESTA BRANCA DE L’ORDENAMENT.

            II.3.-PERFILS INSTITUCIONALS I NORMATIUS DE L’EINA PENAL. LA RESPOSTA FORTA: LA PREVARICACIÓ I EL SUBORN. LA RESPOSTA FORÇADA: EL BLANQUEIG DE CAPITALS, EL DELICTE FISCAL I EL TRÀFIC D’INFLUÈNCIES.

III.-EL DRET ADMINISTRATIU DE LA PREVENCIÓ.

 

            III.1.-EL VENT CENTRALITZADOR.

            III.2.-LA POSTA A PUNT DELS INSTRUMENTS TRADICIONALS: EL PROCEDIMENT ADMINISTRATIU I LA DISCUSSIÓ DE LES DECISIONS, LA FUNCIÓ PÚBLICA I L’ESTATUT DE LA INTEGRITAT DE LES AUTORITATS.

            III.3.-LA DARRERA ONADA: EL DRET DE LA TRANSPARÈNCIA, LA REFORMA LEGISLATIVA DE LA DENÚNCIA, L’AVALUACIÓ DE LES SITUACIONS DE RISC, L’ÈTICA PÚBLICA, …

CONCLUSIONS.

Nueva línea de ayudas para pagar el alquiler y el IBI en Barcelona

(Foto: Àlex García, La Vanguardia).

***

 

 

Publicado en General | Deja un comentario

Cuarentena

Anotábamos el otro día el poema que nos faltaba, de la mano de Marcel Riera. Algunos amigos me han pedido una posible traducción y, con algunos ajustes rápidos, propongo lo siguiente.

 

CUARENTENA

 

Supura la herida, y en un tirabuzón

se enrosca en el pasado, se deshilacha el tiempo,

las pestes resucitan, toma forma el horror.

 

Sin fosas comunes ni humo de hogueras,

sin incienso ni bendiciones, queda el asombro

por la ausencia de Dios en la vida diaria.

 

Una mente confusa mide las distancias,

palpa el aire más nítido, la frialdad de la luz

y el miedo a la oscuridad, que es otra transparencia.

 

Por la rendija asoma lo que no tiene nombre,

metido entre las horas, y un velo de polvo muy fino

flota como un visillo sobre todas las cosas.

 

Y en la hora desolada de los mercados y las plazas,

de la estática espera de una bondad que cure,

querríamos que el mañana apareciese benigno.

 

Como un espejo roto, la inquietud nos enfrenta

con nosotros mismos ante todo aquello

que habíamos olvidado, mientras nos mece el silencio.

 

En la balanza está justo lo que teníamos

y el lastre de la incertidumbre,  ahora sólo queda

la arisca evidencia de saber que esto es vivir.

 

 

J.Amenós. Traducción de «Quarentena«, de Marcel Riera.

***

 

 

 

Publicado en Diarios de un profesor disperso, Diarios para un confinamiento | Etiquetado , | Deja un comentario

Pròxima conferència a L’Institut de Ciències Polítiques i socials: «Sobre la corrupció urbanística: el Dret, les terres i les persones».

L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS),
i el Grup de Recerca (SGR) sobre Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC-UAB),

¿Cómo serán los edificios de empresas del futuro?

 

 

es complauen a convidar-vos a la tercera sessió del
Cicle de Conferències “Perspectives d’anàlisi de la corrupció política” (2ª edició):

«Sobre la corrupció urbanística:
el Dret, les terres i les persones» ⃰

a càrrec del Dr. Joan Amenós,
Universitat Autònoma de Barcelona

⃰Aquest treball ha estat realitzat en el marc del projecte d’investigació :

«La lucha por la ética y contra la corrupción: empleo y contratación del sector público, urbanismo y actividad de fomento de los poderes públicos» (DER 2016-79920-R).

Dia: dimecres, 27 de maig de 2020.
Hora: 17.00 hores
Lloc: La sessió es durà a terme “telemàticament” a través del programa ZOOM.
Es rebran les instruccions de seguiment de la sessió per correu electrònic.

Amb el suport de:

l’Institut de Ciències Polítiques i Socials
adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona

INSCRIPCIÓ I INFORMACIÓ: AQUÍ.

¿Cómo serán los edificios de empresas del futuro?

(Font de la fotografia: aquí).

***

Publicado en Corrupción urbanística | Deja un comentario

Em faltava el poema.

        El silenci dels carrers fou compensat amb unes ganes enormes de xerrar. El dia s’anava entre converses per saber si  els amics es trobaven bé, missatges fulgurants, lectures molt ràpides per a certificar que sabíem on estàvem i que no, que no podia ser tan terrible.

        Molts van pensar que les places buides i la rutina dels dies a casa eren una ocasió irrepetible per als poetes. Alguna cosa he llegit, però no  m’encaixava el to, no veia els versos que m’hauria agradat firmar si realment sabés de lletra. He vist cants que invocaven l’esperança, però crec que això li anava ara molt millor a la prosa. Alguna reflexió molt forçada per a acostar-se a Orwell. Fins i tot un poema sobre la mort, que és ja molt difícil després de Quevedo. Em faltava veure’m a mi mateix en els passadissos del pis, amb els pensaments dispersos  per la sorpresa no gaire alegre de tot el que ha passat.

        Al final, ha aparegut. Just com reneixen els valors borsaris segurs. El poema de Marcel Riera sobre la quarantena, és clar, com no se m’havia ocorregut abans.

*

QUARANTENA

 

Supura la ferida, i en un tirabuixó

que va cap al passat, el temps s’esfilagarsa,

les pestes ressusciten, l’horror agafa forma.

 

Sense fosses comunes ni el fum de les fogueres,

sense encens als salpassos, queda l’astorament

per l’absència de Déu en la vida diària.

 

La troca del cervell mesura les distàncies,

palpa l’aire més nítid, la fredor de la llum

i l’espant de la fosca, una altra transparència.

 

Allò que no té nom treu el cap per l’escletxa

que s’obre entre les hores, i un tel de pols molt fina

sura com un estor sobre totes les coses.

 

I en l’hora desolada dels mercats i les places,

de l’estàtica espera d’una bondat que curi,

voldríem que el demà esdevingués benigne.

 

Com un mirall fet miques, el neguit ens acara

amb nosaltres mateixos davant de tot allò

que havíem oblidat i el silenci que ens gronxa.

 

Posats a la balança el pes del que teníem

i el llast de la incertesa, ara només ens queda

l’esquerpa consciència de saber que això és viure.

 

    Marcel Riera (2020).

*

Font: aquí ***. El nacional.cat

La Llança d’El Nacional.

Marcel Riera. Quim Curbet

***

Publicado en Diarios para un confinamiento | Deja un comentario

Tossuderia dels fets i declaració d’alarma.

         1.-Ha guanyat darrerament adeptes la posició que afirma que les restriccions efectives de drets adoptades durant la vigència de l’estat d’alarma precisaven la declaració de l’estat d’excepció. No obstant, al meu entendre, aquesta postura topa amb un argument insalvable: la situació de pandèmia no es pot encabir dins dels supòsits  que l’habiliten. En concret(les negretes són meves): “ el libre ejercicio de los derechos y libertades de los ciudadanos, el normal funcionamiento de las instituciones democráticas, el de los servicios públicos esenciales para la comunidad, o cualquier otro aspecto del orden público, [resultan]   tan gravemente alterados que el ejercicio de las potestades ordinarias [sería] insuficiente para restablecerlo y mantenerlo[1].

*

         2.-En canvi, tot flueix normalment quan pensem que l’estat d’alarma té com a possible supòsit de fet “alguna de las siguientes alteraciones graves de la normalidad” i cita entre elles les “crisis sanitarias, tales como epidemias y situaciones de contaminación graves[2].

         El que hem dit és el nucli de l’article de Ricard Brotat i Jubert, “Estat d’alarma i confinament”, que transcrivim al final. En efecte, el panorama es veu clar un cop es pren aquest punt de partida. Llavors, per exemple, ja és més fàcil d’encaixar una actuació de les Forces i Cossos de Seguretat bàsicament pedagògica i de consell, que deixaria per a la proposta de sanció sols la desobediència manifesta tipificada a la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (tesi correctament desenvolupada per Jaume Saura Estapà també al blog de la Revista Catalana de Dret Públic).

**

         3.-Més inquietud planteja la fórmula adequada per a encarar les pròximes setmanes o fins i tot mesos. Afortunadament, s’ha iniciat una prudent i dubitativa suavització de les limitacions imposades. No obstant, ens movem en un escenari amb aquestes característiques:

                   -No és només “general”, sinó mundial (amb les lògiques sinuositats derivades de la geografia, del capriciós comportament del virus o de l’aplicació d’estratègies d’èxit relatiu).

                   -És permanent. És veritat que sobre això hi ha discussió en els científics. Un sector optimista apunta al natural esgotament del mal o al protector estiu, mentre que altres temen la persistència (potser amb incidència reduïda) i els rebrots.

         En aquestes condicions, sembla difícil pensar en la substitució de la declaració d’alarma. Fora bonic creure que les mesures de la legislació sanitària la podrien reemplaçar. Però, encara que ho hauria d’aprofundir, observo que estan pensades per a perills concentrats en un lloc concret (l’hotel de Tenerife o la primera desgràcia d’Igualada, per exemple) o bé més extensos però no duradors en els temps. Fins i tot, el seu esquema està ideat per a que actuïn les autoritats sanitàries de les diferents Administracions Públiques. Com es podria prendre d’acord amb ella, per exemple, una resolució que limités l’accés a les platges de la conca mediterrània? D’altra banda, en fi, el Parlament ja no controlaria l’autorització i ja sabem que els impediments aprovats estan afectant el conjunt de la vida social i econòmica del país.

         És veritat que la perspectiva canvia cada dia i que potser dintre d’un temps haurem d’explorar els camins de les diferents legislacions sectorials. Però només la desaparició o l’esmorteïment palpable de la plaga permetrien situar-nos fora del supòsit de fet de l’estat d’alarma. És a dir, la crisi sanitària manifestada en una epidèmia greu.

«Estat d’alarma i confinament» (Ricard Brotat i Jubert).

Playa vacía cerca del mar Foto gratis

**

[1] Art. 13 de la Llei Orgànica 4/1981, d’u de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge.

[2] Art. 4 de la Llei Orgànica 4/1981, , d’u de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge

 

Publicado en Declaración de alarma, Diarios para un confinamiento | Etiquetado | Deja un comentario

Algo más que un tratado internacional y bastante menos que un Estado federal: la Unión Europea no cambia de fase.

       Iba a decir que “éramos pocos y parió la burra” o, incluso, “a perro viejo todo son pulgas”. Me inclinaba a ello el contundente vocabulario de los dos artículos que hoy deseo adjuntar a este cuaderno. Me sorprendió el primero, que era el aviso de José María Macías sobre la reciente sentencia del Tribunal Constitucional Alemán enjuiciando determinadas decisiones del Banco Central Europeo. Mi preocupación nacía del recuerdo de las argumentaciones que el mismo autor había expuesto en su libro del 2014, La cuestión prejudicial europea y el Tribunal Constitucional. El asunto Melloni.

       Macías desarrollaba -creo recordar que en la última parte de su estudio (el confinamiento nos ha dejado con libros por aquí y acullá)- una delicada y entusiasta construcción sobre el principio de colaboración entre el Tribunal de Justicia de la Unión Europea y los Tribunales Constitucionales nacionales. Si Macías cita a De Gaulle en el inicio de su artículo y si el profesor Soriano –en el segundo estudio que añado- habla del Tribunal de Karlsruhe como el sepulturero de la Unión Europea, la conclusión es que debemos tomar posiciones en las trincheras (jurídicas, por supuesto). Por cierto, este segundo artículo se muestra implacable con la misma construcción institucional y con la (según el autor) muy discutible trayectoria del TJUE.

       Desde luego, a ustedes les corresponde precisar su opinión pero, evidentemente, la solución técnica no es nada fácil. En el debate que sigue al artículo de Soriano, se apunta a una posible conciliación futura de los fallos (por ahí se expresa el profesor López-Muñiz). Sin embargo, no acierto a comprender cómo puede articularse esto en la práctica y en la situación actual. Por otra parte,  en nada ayuda la extraordinaria relevancia de la cuestión material que se ventila (nada menos que la financiación monetaria de los presupuestos públicos y el riesgo de inflación). Así, ya al nivel de mera noticia periodística, les dejo una nota con el último round -por ahora- del combate, con un luchador que se cuela en el cuadrilátero y que afirma que no se dejará intimidar por Karlsruhe

 

Claves del enfrentamiento entre el TJUE y el TC alemán: Lo que hay detrás (J.M. Macías).

El Tribunal Constitucional alemán: ¿el sepulturero de la Unión Europea? (J.E. Soriano García).

La alemana Schnabel (BCE) insiste en que seguirán las compras de deuda a pesar de Karlsruhe.

Una mujer, junto a la sede del BCE en Fráncfort.

Una mujer, junto a la sede del BCE en Fráncfort. REUTERS (Fuente: aquí).

***

Publicado en Derecho bancario, Derecho comunitario | Etiquetado , , | Deja un comentario

Volverá la libertad.

         Georg Steiner, en su breve y conocido ensayo La idea de Europa, señalaba que la primera nota característica de este concepto son sus cafés. Lo afirmaba además con un punto de vista muy estricto, que dejaba fuera al pub inglés (lo cual no acaba de convencerme) y, por supuesto, al bar o motel americano.

         Decía hace poco Chaves, nuestro magistrado y jurista de guardia, que lo que más añoraba en este ya largo confinamiento eran los cafetitos a media mañana,  con los compañeros y la gente habitual en un local céntrico de la preciosa Oviedo (esta última adjetivación ya la pongo yo). Lo suscribo. La ciudad, tal como la conocemos por estos pagos, es –fundamentalmente –una inmensa colmena donde la gente se refugia diariamente o de vez en cuando en un bar, en restaurante, en un café o en un garito incluso.

         Vaya pues, para compensar esta ausencia, el recuerdo de uno de los bares inmortales de la vieja Europa, con las palabras del sagaz Vila-Matas:

 

         “Dice la leyenda que Hemignway, armado de una metralleta y acompañado por un grupo de la Resistencia francesa, el 25 de agosto de 1944, tras cuatro largos años de ocupación alemana, se adelantó unas horas a la entrada de los aliados en París y liberó el bar del Ritz, el famoso Petit Bar de la rue Cambon. Exactamente la leyenda dice que Hemingway liberó las bodegas del hotel. Después, tomó una suite en él y, en una casi permanente nebulosa de champagne y coñac, se dispuso a recibir a amigos o simples visitantes que fueran a felicitarle. Entre los que se presentaron en el hotel, estuvo André Malraux, arrogante a más no poder. El escritor francés entró desfilando en el Ritz con un pelotón de soldados a sus órdenes, convertido en todo un coronel con lustrosas botas de caballería. No puede decirse que hubiera ido al Ritz a felicitar a nadie, y menos a Hemingway, que lo advirtió enseguida y que inmediatamente se acordó de que aquel orgulloso coronel había abandonado en 1937 la guerra civil española para escribir L’espoir,  la novela que algunos cándidos habían elevado a la categoría de obra maestra. Enseguida se vio que el coronel Malraux alardeaba de su pelotón de soldados y se reía del manojo de desarrapados que estaban a las órdenes de Hemingway, el liberador del bar del Ritz.

         “Qué pena”, le dijo Hemingway a Malraux, “que no tuviéramos la ayuda de tus fantásticas fuerzas cuando tomamos París”. Y uno de los incondicionales desarrapados a las órdenes de Hemingway murmuró al oído de su jefe: “Papa, on peut fusiller ce con?” (“Papá, ¿podemos fusilar a este gilipollas?”).”

         Enrique Vila-Matas: París no se acaba nunca.

***

 

Publicado en Diarios para un confinamiento, Sociología urbana | Etiquetado , | Deja un comentario

Introducció a una xerrada sobre envelliment de la ciutat i declaració de ruïna.

[Anoto aquí les primeres paraules d’una sessió amb el títol indicat, en el marc d’un curs sobre Dret urbanístic]

         1.-Les ciutats es desgasten, “construïdes lentament/amb pedres que ahir van ser/vides humanes: amors, sofriments que ningú recorda[1]. La present xerrada versarà sobre dos instruments que tenen objectius diferents. En primer lloc, la declaració de ruïna, que vol resoldre jurídicament la qüestió del pas del temps i la corrosió que causa en els edificis. [En segon lloc, la inspecció urbanística, que és un instrument per a una finalitat diferent. Si la normativa urbanística vol controlar la configuració i l’ús dels terrenys i de les construccions, la inspecció serà, simplement, una eina per a afavorir l’èxit d’aquesta regulació].

*

         2.-D’acord amb el marc jurídic vigent, l’edifici neix a la vida un cop obtinguda i executada la pertinent llicència (la mera comunicació operaria per a actuacions menors). Al llarg de la vida d’aquesta construcció, el propietari podria optar per l’enderroc i el permís li podria ser concedit, excepte que alguna norma tuïtiva ho impedís (i això sense perjudici de les conseqüències civils d’aquesta cirurgia destructiva).

         Però, evidentment, no és aquest l’escenari habitual. Continuem, per tant, amb la vida ordinària de les llars i dels locals, amb el seu propietari concret (i amb la presència habitual de la comunitat de propietaris, ens sense personalitat jurídica i que juga un paper determinant, especialment quan es tracta de la gestió dels seus elements comuns).

*

         3.-L’ordenament permet al propietari gaudir de l’habitatge i també disposar d’ell. Ara bé, l’imposa, a més un deure de manteniment, pensant principalment en els tercers (que no han de patir els efectes de la seva desídia, manifestats en una mola de pedra i  ferralla deixada de la mà de Déu). El Codi Civil[2] ha resumit perfectament la qüestió:

                      a) Si un edifici, paret, columna o qualsevol altra construcció amenacés ruïna, el seu propietari :

                            -Estarà obligat al seu enderroc.

                            -O bé, a executar les obres necessàries per a evitar la seva caiguda.

                       b) Si el propietari no ho fes, l’Autoritat podrà fer-la enderrocar a costa seva. No obstant, s’ha interpretat tradicionalment que aquesta autoritat (pel que ens interessa, l’Administració Pública), també podria ordenar la mesura de menys gravetat: la realització de les obres que siguin precises.

*

         4.-Cal recordar, a més, que el propietari d’un edifici és responsable dels danys que resulten de la ruïna de tot o d’una part d’ell, si aquesta situació sobrevé per falta de les reparacions necessàries.

         La cadena iusprivatista de protecció es tanca amb la generalització de l’assegurança de responsabilitat civil. Es procuraria així no produir un dany per culpa o negligència  a tercers que, infaustament, podrien ser víctimes de l’edifici en mal estat.

*

         5.-Ara bé, el cert és que, com hem vist, el Codi Civil mostra una gran confiança en el paper de l’Administració. Neix així una impressionant policia administrativa de la construcció, dirigida al manteniment de les condicions de seguretat, salubritat i ornat públic. Actualment, a més, s’afegeixen les condicions d’accessibilitat i l’ornat públic engreixa amb motivacions turístiques i culturals. Fins i tot, es nega al propietari la facultat d’enderrocar si el bé s’inclou en un catàleg de protecció o si queda afectat pels supòsits tuïtius de la legislació de patrimoni històrico-artístic.

*

         6.-Neix així  el substanciós problema del deure de conservació i de les ordres d’execució d’obres que, en relació amb ell, dicta l’Administració. I dic substanciós perquè l’esmentat deure no ha parat de créixer i planteja delicats debats jurídics. Així, per exemple, es diferencia l’obligació de conservar del deure d’adaptació als requisits tècnics que la normativa va imposant (és a dir, nous estàndards, que poden operar en alguns casos retroactivament). D’altra banda, es considera que dins del  normal manteniment poden encabir-se regulacions per motius històrics o culturals i també de millora de la qualitat o sostenibilitat. La regla tradicional ens diu que si es tracta de millores d’interès general, el seu pagament no correspon al propietari. Ara bé, la hipertròfia del deure de conservació ha portat el legislador fins i tot a establir un límit econòmic a les obres que s’imposin (en concret, el 50% del valor de l’edifici). Deixarem ara, però, d’examinar aquestes qüestions perquè, segons veig, ja són explicades en altres punts del programa.

*

         7.-Fins ara hem vist una gestió individualitzada de la conservació, de la maduració i agonia de les construccions. Potser caldria afegir, en aquest marc, la inspecció tècnica de l’edifici (amb emissió d’informe del facultatiu i posterior certificat d’aptitud). Aquest és un tema que comentarem després (així com la declaració de ruïna, que és el que ens pertoca).

*

         8.-Però aquesta introducció quedaria coixa si no féssim una succinta referència al nou model de regeneració, rehabilitació i renovació urbanes, present tant a la legislació estatal com a la legislació autonòmica. En aquest cas, s’intenta un enfocament més global del problema de la conservació del patrimoni construït i fins i tot es rescaten (per al sòl ja urbanitzat)  les tècniques de delimitació i repartiment  de càrregues ja emprades històricament al sòl urbanitzable. Evidentment, tot això precisa uns ajustaments molt delicats. Per exemple, alteració de la definició de sòl urbà consolidat (que passaria a ser no consolidat, amb cessió de terrenys en cas de plusvàlua per augment d’edificabilitat o millora o intensificació dels usos); exempció de cessions en alguns casos;  importància de la subvenció pública en les operacions de regeneració, rehabilitació i renovació; etc.

         En definitiva, un delicadíssim instrumental amb dubtoses possibilitats d’èxit tenint en compte, a més, el futur dels pressupostos públics. D’altra banda, el triomf de les “tres r” (regeneració, rehabilitació i renovació) implica de manera gairebé automàtica la criticada “gentrificació” dels cascos antics, que sols pot suavitzar-se amb una política  omnipresent d’habitatge públic i amb una adequada fixació geogràfica dels serveis públics. En aquest sentit, alguns companys italians em comenten que ja ha començat la reflexió acadèmica sobre la recuperació de les ciutats després de la pandèmia i el paper que han de jugar les administracions públiques i els seus instruments.

*

         9.-En aquest context, és estrany parlar de declaracions de ruïna. L’objectiu de la institució no és la conservació (que és el que preval en la filosofia de la normativa vigent) sinó, més aviat, la substitució de les construccions obsoletes. Ara bé, és cert que la declaració de ruïna mostra dues fases: en una primera, ha d’intentar-se reparar l’edifici. És a dir, cal inicialment respectar obligacions de seguretat, salubritat i ornat, cosa que pot reclamar que l’Administració dicti les pertinents ordres.

No obstant, en una segona fase, la declaració de ruïna ja determina l’evacuació de l’ordre d’enderroc. Es tracta d’una mesura limitativa i individualitzada.  Per tant, no es produeix en el marc de plans especials de reforma interior o de renovació urbana. Amb aquesta declaració de ruïna i ordre d’enderroc, cessa el deure de conservació imposat per la legislació urbanística.

*

10.-En l’estudi de la ruïna, és fonamental l’anàlisi de les circumstàncies. Abans, però, cal dir que la ruïna pot ser total o parcial (d’un fragment de l’edifici) i que, com veurem després, pot ser ordinària o imminent (en aquest darrer cas, quan s’observa una situació de perill). Les circumstàncies que habiliten per a la declaració de ruïna són les següents:

……a)Ruïna tècnica: en aquest cas, la reconstrucció sols seria possible per mitjans anormals. S’ha produït un esgotament estructural  i caldrà el desallotjament.

……b)Ruïna econòmica: quan el cost de les obres de reparació per a aconseguir les condicions mínimes d’habitabilitat o funcionalitat ja és superior al 50% del que costaria un habitatge idèntic de nova planta.

……c)Ruïna urbanística: quan són precises obrés més intenses que la mera conservació, però es tracta d’obres no autoritzables. La situació, per tant, és de fora d’ordenació).

*

         11.-Pel que fa la procediment de declaració de ruïna, cal destacar tres etapes:

……          a) Inici: pot ser d’ofici a o a instància de part. En el primer cas, podria adoptar la fórmula d’un informe dels serveis tècnics, petició raonada d’altres òrgans o denúncia. En el segon cas, la part haurà d’aportar els motius, la relació d’interessats i la certificació expedida per facultatiu competent. A més, caldrà afegir les valoracions pertinents si existeix ruïna econòmica.

      La incoació serà notificada als interessats, que hauran de rebre còpia literal dels informes tècnics justificatius.

……          b) La fase d’al·legacions: dura entre deu dies i un mes. En aquesta etapa, s’evacuarà l’informe i proposta de resolució elaborat pels serveis tècnics municipals. Apareix aquí la rellevant jurisprudència que atorga major fiabilitat als informes pericials emesos per tècnics designats per insaculació en el procés judicial (i, durant el procediment administratiu, pels funcionaris municipals especialitzats).

……          c) Resolució: ha de dictar-se en un termini de 6 mesos (amb silenci negatiu si ha estat iniciat a instància de part i amb caducitat en cas d’incoació ex officio). En el seu contingut s’ordenarà la rehabilitació o bé l’enderroc. A més, precisarà terminis per a aquestes actuacions i si calen obres provisionals. Si es tracta d’un bé catalogat o d’un Bé d’Interès Cultural  no es procedirà a la demolició, excepte autorització del Departament de Cultura (tot i que la ruïna serà declarada).

*

12.-Pel que fa als efectes, cal advertir en primer lloc que són possibles tant l’apertura d’un procediment sancionador (per les infraccions en matèria de conservació d’edificis) com la inclusió al Registre municipal de solars si no s’inicia l’obra en dos anys.  A més, ordinàriament caldrà ordenar el desallotjament (amb desnonament administratiu, si calgués). No es preveu el reallotjament ni el retorn, segons la legislació urbanística (encara que podria penetrar en el marc d’una mesura de foment a la rehabilitació que rebés el propietari). La demolició s’efectuarà prèvia obtenció de la llicència d’enderroc.

*

         [Com a continuació de la xerrada sobre aquest tema, em remeto, bàsicament, a  la font indicada a sota i als materials que es determinaran a classe:

.-La declaració de ruïna d’immobles” (EAPC).

.-Llistat de jurisprudència (elaboració d’Oriol Caudevilla)

.-Reflexió global: Alex S. Maclean y el renacimiento de las ciudades arruinadas (són tres articles)]

.-Declaració de ruÏna i inspecció urbanística. Bibliografia i qüestions.

***

[1] Narcis Comadira, “Les ciutats” (1976), a Formes de l’ombra: Poesia 1966-2002, Barcelona, Edicions 62 i Empúries, 2002, p. 169.

[2] Arts. 389 i 1907 CC. També convé consultar l’art. 1910 CC.

***

 

Publicado en Declaració de ruïna., Ruina urbana | Etiquetado , , , | Deja un comentario

Genius loci

       Visc a prop de l’hospital de Can Ruti, a Badalona. En pocs dies, canvià la seva fesomia i, segons em comenta un amic, una part dels malalts passaren a l’Institut Guttmann (un hospital proper dedicat a la neurorrehabilitació) i uns altres a un hotel situat a uns tres quilòmetres -crec que era l’hotel San Rafael, també a Badalona-.

       Moltes altres clíniques modificaren de manera similar i abrupta la seva distribució i  les seves mides. Es crearen sanatoris del no-res. També dipòsits de cadàvers. L’espai, que tant inflexible ens sembla sovint, fou reordenat en un immens trencaclosques de supervivència. Ara que les parets i el terra van recuperant l’aspecte que tenien abans, em ve al cap l’avís de Narcís Comadira, al seu poema  “Les ciutats”:

 

He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…

Així s’han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb pedres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú recorda.

**

Narcís Comadira, Les ciutats. (1976), en Formes de l´ombra: Poesia 1966-2002, Barcelona, Edicions 62 i Empúries, 2002, p. 169

***

Publicado en Diarios para un confinamiento | Etiquetado , | Deja un comentario