Ciudades, leyes y letras.

(Font:aquí).

        1.-M’agraden els discursos polítics. En els moments decisius, marquen el futur molt més que les lleis, treuen la gent de casa seva, obren la imaginació, juguen amb l’esperança i de vegades amb la por…A diferència dels escrits dels especialistes, que tindran una sort diversa, seran rellegits i examinats constantment.

         Estem en un camp interessant per a aquestes coses que tractem per aquí sobre el llenguatge, les dones i els homes. Per exemple, en el marc de les dissertacions i les conferències (no sols polítiques, és clar) va  florir una fórmula tradicional de desdoblament, basada en motius de cortesia (sí, ja sé que sona antic): “Senyores i senyors”. Aquesta obertura, per  cert, basava la seva força en que després ja no es repetien les duplicacions fins al límit de l’avorriment.

         Avui farem feina i analitzarem com juga això que diuen de manera absurda “llenguatge inclusiu” en tres discursos polítics rellevants de la Catalunya contemporània.

*

         2.- Comencem per  l’al·locució llegida pel president Companys des del balcó del palau de la Generalitat el 6 d’octubre de 1934. No cal allargar-se sobre el text i el context: situació crítica per a la República (en realitat, tot Europa està bullint),   declaració de “l’Estat català de la República Federal Espanyola”, invitació a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República…Després del discurs, de fet, s’inicia un sagnant enfrontament armat i es produeixen diverses alteracions en el funcionament institucional de la Generalitat.

         La declaració, per tant, havia d’anar al gra (de fet, és un discurs breu). Comença amb un mot concret: “Catalans”. Parla després dels “ciutadans”, dels “germans” de les terres hispanes, etc. En aquella època, és clar,  ningú estava per duplicacions ni altres galindaines, però fa riure pensar que el President, amb les seves paraules, volia excloure la meitat dels catalans de la seva crida.

         Podem extreure reflexions similars del discurs del President Josep Tarradellas en el moment de la seva arribada a Catalunya el 23 d’octubre de 1977. Aquí l’elecció del substantiu inicial va tenir una càrrega política substancial. Es tractava d’apel·lar directament a la ciutadania i no a les condicions d’origen o naixement. Per això va triar el famós “Ciutadans de Catalunya!…”. En la breu proclama, s’al·ludeix repetidament als “ciutadans” i , en algun cas, a “tots els catalans i no catalans”. Suposo que el president respondria amb la seva llegendària ironia si algú li hagués dit que es tractava d’un llenguatge “poc inclusiu”.

         Però anem, finalment, a una exposició molt més recent. Em refereixo al discurs del President Puigdemont el 10 d’octubre de 2017 al Parlament de Catalunya. El lloc i el context són, com sabeu, radicalment diferents. També ho és la seva estructura, molt més llarga –a prop de les 3500 paraules- i amb una factura típicament parlamentària. No hi ha desdoblaments. El president parla sols de “catalans”, “voluntaris”, “ciutadans”, “funcionaris”, “impressors”, “informàtics”, etc. És un discurs clàssic, en aquest sentit. Fins i tot apareix a la fase final, com a subratllat retòric, el tradicional “senyores i senyors”.

   Aquesta regla només es trenca en dos casos. En un supòsit es dirigeix “als treballadors i treballadores del govern”. Transmetria aquí potser una idea d’acostament als funcionaris concrets i al seu paper. En el segon supòsit, ja al final, parla d’un “futur digne per als nostres fills i filles”. En resum , per tant, dues típiques duplicacions per motius estilístics o de significat i cum grano salis, tal com anoten els lingüistes més solvents.

         En el moment crucial de la seva exposició –la declaració d’independència i la suspensió dels seus efectes- Puigdemont utilitza el terme “conciutadans”. Això permetria potser a un exegeta treure punta de les tres invocacions formulades en diferents moments històrics: “catalans”, “ciutadans” i “conciutadans”.

**

         3.- En realitat, el debat que seguim en aquestes pàgines i que ara continuem té un marc molt senzill. Així, en català ( i també en castellà, francès, portuguès i altres idiomes), es fa la següent divisió:

   a) Ús del masculí quan el parlant es vol referir a un subjecte d’aquest gènere. Per exemple: “els dos treballadors van caure de la bastida”.

   b) Ús del femení quan el parlant  al·ludeix a subjectes femenins: “només dues noies van presentar la sol·licitud”.

   c) Quan el gènere no està marcat o és irrellevant, certament acudim al mecanisme a). Aquest és el pou de la discòrdia, segons sembla. Ho tractarem algun dia amb més calma i mirant els equívocs que hi juguen. Farem només dos avisos: en primer lloc, cal dir que, evidentment, el costum pot canviar de manera natural al llarg del temps (recordeu com s’ha anat esvaint el “vostè”). I, en segon lloc, que de cap manera aquesta pràctica lingüística fomenta desigualtats. Només cal comparar els idiomes que la segueixen amb els que no ho fan.

         Dit això, serà fàcil comprendre que és important que els dirigents polítics parlin dels “catalans” com a expressió de condició política[1], independentment del seu sexe (o del seu gènere, pels que siguin més refinats). És la manera perfecta d’evitar discriminacions, marques i separacions i és, a més, en català, la forma correcta d’apel·lació directa a la comunitat política. Sense fer dues files.

         Els tres discursos que hem vist van ser pronunciats en  circumstàncies molt diferents. Totes elles, delicades i fins i tot convulses. Però els tres presidents van tenir una sort comuna: els seus papers no van ser revisats prèviament per un delegat de l’oficina de “llenguatge inclusiu”.

Articles relacionats:

.-Dissabtes exclusius. Els pares han de protegir els fills.

.-Dissabtes exclusius. Les dones no poden ser conselleres de la Generalitat.

.-Sábados exclusivos. Las palabras solteras.

.-Dissabtes exclusius. Primer inventari d’estralls.

.-Dissabtes exclusius; sábados exclusivos.

***

[1] Com que aquest tema és etern i sempre tenim la cançoneta darrera l’orella, ja aviso que aquesta noció de condició política s’interpreta en un sentit ampli i és aplicable als ciutadans d’un Estat independent, d’un Estat federat o confederat, d’una Comunitat Autònoma, d’una Regió o fins i tot –amb una certa llicència- a veïns d’una entitat local amb una àmplia capacitat de decisió (encara que això últim és més històric –recordeu els burgesos i els seus burgs- que actual).