Els comentaris dels lectors als mitjans digitals són un bany de realitat lingüística i sovint delaten un malentès molt estès -especialment entre els més joves- sobre què vol dir escriure bé.

El malentès és pensar-se que per escriure bé has de transformar el que diries parlant informalment en una prosa més rica i complexa. I és un error, perquè un escrit no ha de ser ric i complex perquè sí. Només ho ha de ser quan, si no ho fos, no expressaria ben bé el que volem dir.

La norma més bàsica d’un primer curs de redacció hauria de ser: “Fes servir les formes més simples, habituals i comunes. Sempre que puguis, limita’t a transcriure el que diries amb la màxima naturalitat”.

No sempre pots. De vegades has de renunciar a formes dialectals o a barbarismes o a una sintaxi tan plana que resulta ambigua si no l’ajuda l’entonació, la situació o el gest. Però, si pots, és la millor opció.

Em trobo el següent comentari: (1) “Una cosa és llegir allò que has d’estudiar-te mitjançant un suport digital i, una altra de ben diferent és emprar aquesta eina per tal d’aconseguir uns apunts més precisos envers l’esmentat durant les classes”.

Ben escrit podria quedar així: (2) “Una cosa és llegir el que has d’estudiar en un suport digital i una altra de ben diferent és fer servir aquest suport per prendre apunts precisos del que s’ha dit a classe”.

Fixem-nos que a (1) no hi ha cap falta ni ortogràfica ni de sintaxi. Tot i així, no podem dir que estigui ben escrit. Per què? Perquè fa de mal llegir. Perquè l’estil i la tria lèxica, amb un protagonisme del tot innecessari, s’interposen entre el receptor i el missatge.

En destaco dos detalls: les preposicions mitjançant i envers, que volent ser més precises que en i de són en realitat dues grans noses, i la típica coma mal posada partint de la falsa creença que n’hem de posar alguna de tant en tant.

Sense oblidar la netiqueta…