Sempre que puguis escriu el que diries
ALBERT PLA NUALART |, diari Ara
Els comentaris dels lectors als mitjans digitals sĂłn un bany de realitat lingĂĽĂstica i sovint delaten un malentès molt estès -especialment entre els mĂ©s joves- sobre què vol dir escriure bĂ©.
El malentès Ă©s pensar-se que per escriure bĂ© has de transformar el que diries parlant informalment en una prosa mĂ©s rica i complexa. I Ă©s un error, perquè un escrit no ha de ser ric i complex perquè sĂ. NomĂ©s ho ha de ser quan, si no ho fos, no expressaria ben bĂ© el que volem dir.
La norma més bà sica d’un primer curs de redacció hauria de ser: “Fes servir les formes més simples, habituals i comunes. Sempre que puguis, limita’t a transcriure el que diries amb la mà xima naturalitat”.
No sempre pots. De vegades has de renunciar a formes dialectals o a barbarismes o a una sintaxi tan plana que resulta ambigua si no l’ajuda l’entonació, la situació o el gest. Però, si pots, és la millor opció.
Em trobo el següent comentari: (1) “Una cosa és llegir allò que has d’estudiar-te mitjançant un suport digital i, una altra de ben diferent és emprar aquesta eina per tal d’aconseguir uns apunts més precisos envers l’esmentat durant les classes”.
Ben escrit podria quedar aixĂ: (2) “Una cosa Ă©s llegir el que has d’estudiar en un suport digital i una altra de ben diferent Ă©s fer servir aquest suport per prendre apunts precisos del que s’ha dit a classe”.
Fixem-nos que a (1) no hi ha cap falta ni ortogrĂ fica ni de sintaxi. Tot i aixĂ, no podem dir que estigui ben escrit. Per què? Perquè fa de mal llegir. Perquè l’estil i la tria lèxica, amb un protagonisme del tot innecessari, s’interposen entre el receptor i el missatge.
En destaco dos detalls: les preposicions mitjançant i envers, que volent ser mĂ©s precises que en i de sĂłn en realitat dues grans noses, i la tĂpica coma mal posada partint de la falsa creença que n’hem de posar alguna de tant en tant.
Sense oblidar la netiqueta…