A mitjans de gener vaig fer una xerrada al Màster de Mediació que s’imparteix a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per parlar sobre el marc jurídic de la mediació civil i mercantil. Després d’estudiar el tema i parlar amb companys advocats, he arribat a la conclusió de que, en matèria de mediació mercantil, l’Estat espanyol ha començat la causa per la teulada (clar que perquè no li quedava més remei). Intento explicar-me.
La mediació és un mitjà alternatiu de resolució de conflictes que es caracteritza perquè son les pròpies parts les que arriben a una solució al seu desencontre gràcies a l’ajut d’un mediador. Aquest últim és un professional neutral, la funció del qual no es trobar una resposta al problema sinó apropar a les parts per tal de que siguin elles mateixes les que resolguin les seves diferències. Dues raons principals serveixen de fonament a la institució. La primera és la responsabilitat social de la persona. Es considera desitjable que els ciutadans aprenguin a solucionar per ells mateixos els conflictes que creen, en lloc de recórrer a un tercer (jutges i tribunals) per a que els hi resolguin la papereta. De l’altra, hi ha una raó monetària: la mediació serveix per descongestionar l’Administració de Justícia. Si la mediació funciona, no cal destinar tants recursos a aquesta última o es podran aprofitar millor els que hi ha destinats.
Al meu modest entendre, per a que aquest sistema funcioni són necessaris dos elements El primer es material: cal que els poders públics creïn un sistema adequat de mediació. Han de fixar els requisits necessaris per esdevenir mediador, especificar com han de dur a terme la seva tasca i establir els mecanismes per fer complir els acords als que arribin les parts en cas de que s’assoleixin. Afortunadament, i sense que serveixi de precedent, disposem de normes adequades. El legislador català es va posar mans a la obra ben aviat. A l’any 2001 va aprovar la Llei 1/2001, de 15 de març, de mediació familiar de Catalunya. En veure que el seu abast era insuficient, va promulgar la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l’àmbit del dret privat. El legislador espanyol no ha estat tant matiner però finalment ha fet els deures. La Ley 5/2012, de 6 de julio, de mediación en asuntos civiles y mercantiles constitueix un marc jurídic apropiat per aquest sistema de solució de conflictes.
L’altre element es la convicció en el sistema. Per a que la mediació funcioni és necessari que els ciutadans i les empreses creguin que és un bon mitjà per resoldre els seus problemes. Si manca aquesta convicció no hi ha res a fer, doncs la mediació es basa en l’autonomia de la voluntat i en la disponibilitat. És a dir, no sols les parts han d’estar d’acord en recorre a aquest mitjà de solució de conflictes sinó que no estan obligades a arribar a un acord; poden abandonar-lo en qualsevol moment.
És aquí on rau el problema. La societat espanyola no es prou madura per acceptar la mediació com un sistema adient de resolució de conflictes. D’una banda, està molt crispada i prefereix la confrontació al diàleg. D’altra, hi ha la convicció de que els tribunals ho arreglen tot i donen la raó a aquell que la treu. Només cal veure qualsevol programa de Tele5 per veure amb quina facilitat s’amenaça amb una querella per argumentar que es té raó.
Malauradament el legislador nacional no està fent res per canviar aquesta cultura. No ha engegat cap programa seriós per fomentar la mediació i els sistemes alternatius de resolució de conflictes a l’àmbit mercantil. La raó és que no sembla creure en ells. L’aprovació de la Ley de mediación en asuntos civiles y mercantiles no és una resposta a la petició de la societat ni està adreçada a canviar la cultura de confrontació actual. És senzillament una resposta extemporània a una imposició de la Unió Europea. El seu origen es remunta a l’any 2005 quan les Corts Generals van dictar la Ley 15/2005, de 8 de julio, por la que se modifican el Código Civil y la Ley de Enjuiciamiento Civil en materia de separación y divorcio. La seva Disposició Final 3.ª ordenava al Govern espanyol que preparés un projecte de llei sobre mediació. Desafortunadament no va haver resposta. Tres anys més tard el Parlament Europeu i el Consell van aprovar la Directiva 2008/52/CE, de 21 de mayo de 2008, sobre ciertos aspectos de la mediación en asuntos civiles y mercantiles. L’Estat espanyol estava obligat a elaborar una norma que la incorporés a l’ordenament intern abans del 21 de maig de 2011 però se li va passar l’arròs. Tot de pressa i corrents va promulgar el Real Decreto-Ley 5/2012, de 5 de marzo, de mediación en asuntos civiles y mercantiles. Així es complia amb Europa però es devaluava la Constitució Espanyola, doncs l’art. 86 preveu que aquest tipus de norma està pensada exclusivament per casos d’extraordinària i urgent necessitat; no pas per resoldre la deixadesa dels poders públics. Tres mesos més tard veia la llum la Ley de mediación en asuntos civiles y mercantiles que reprodueix mutatis mutandi l’esmentat Real Decreto-Ley.
*Publicat originalment a Comerç i ciutat, 2015 (núm. 54), pàgines 26 i 27.
